Tens 0 productes a la teua cistella
In memoriam d’una amistat sincera i vertadera
Juan Bautista Tormos Capilla
El pròxim 27 de maig farà un any que ens va deixar l’admirat, enyorat i recordat escultor Josep Rausell Sanchis (Meliana, València, 1929-València, 2025). A noranta-sis anys complits el passat 3 de maig de 2025, Rausell encara mantenia una vitalitat i lucidesa mental extraordinàries. Conversar amb ell no sols era un vertader plaer, sinó també assistir a una classe magistral quant a com transmetia la seua experiència artística i ofici de llarg recorregut al servei de la plàstica figurativa. No debades encara feia gala de les seues destreses i habilitats en l’oratòria després de més de trenta anys dedicats a la pràctica docent relacionada amb les belles arts.
Josep Rausell atresorava amb orgull el patrimoni artístic heretat del seu pare, el reconegut imatger Josep Maria Rausell Montañana, qui havia sigut deixeble del prestigiós taller de José María Ponsoda Bravo, un obrador en el qual van arribar a donar-se cita, temperaments com els de Carmelo Vicent Suria, Juli Benlloch Casares i Francesc Lloréns Ferrer, entre altres llorejats escultors de les albors del segle XX. De fet, el jove Rausell es va impregnar del quefer diari del taller i estudi d’escultura del binomi format per Rausell i Lloréns, domiciliat en la plaça del Pintor Pinazo, número 7, de la ciutat de València. Un acreditat obrador en el qual es van dur a terme un bon nombre d’encàrrecs d’imatges, andes, altars, trons i d’art religiós de tota classe, tal com s’indicava en la carta de presentació d’aquesta raó social constituïda el 15 d’abril de 1930. Contextualitzada per aquests antecedents, l’escultura de Rausell Sanchis sempre va gravitar al voltant de l’art religiós, gràcies a les influències paternes i la seua predilecció per la sobrietat del gran mestre del barroc escultòric andalús, Juan Martínez Montañés, a qui li va dedicar un treball de recerca.
La formació artística reglada de Josep Rausell Sanchis es va iniciar a l’Escola d’Arts i Oficis de València, per a continuació passar per les aules de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles que, en aquells anys, estaven situades en el vetust convent del Carme de la ciutat del Túria. Una vegada acabats els estudis superiors i havent aconseguit el llavors preuat títol de professor de Dibuix, en 1951, Rausell es va presentar a la Pensió d’Escultura de la Diputació Provincial de València. Després de guanyar i ser pensionat en aquesta oposició, Josep va ampliar estudis a Madrid, Toledo, Segòvia i Valladolid. A conseqüència de prorrogar la pensió un any més, va augmentar coneixements a la Casa Velázquez, on va estar pensionat en qualitat d’ «hoste d’honor», per a després assimilar tècniques i procediments en els estudis i taller d’un altre eminent escultor, el tristament desafortunat Luis Marco Pérez.
Amb posterioritat, en 1954, es va traslladar a París, residint en el Col·legi Espanyol de la Ciutat Universitària, per a un any més tard visitar algunes ciutats italianes com Milà, Venècia, Florència i Gènova fins a acabar a Roma, tot això per a ampliar els seus coneixements artístics després de guanyar una beca del Ministeri d’Afers Exteriors. Aquest seria un període molt fecund i prolífic per al jove escultor, en el qual va poder executar nombroses obres que custodia l’esmentada institució provincial, estant algunes d’aquestes també reproduïdes en localitats valencianes com Beniarjó, Bétera, Gandia, Llombai, Massamagrell o Meliana.
Tal com ha escrit recentment el professor de la Universitat de València, Albert Ferrer Orts, bon amic del nostre protagonista, Rausell ha sigut un escultor fonamental des de mitjan segle passat i autor d’obres excelses com les dedicades a Ausiàs March, Sant Francesc de Borja com a Duc de Gandia, la figura del guitarrista Salvador Garcia «panxa verda» o les talles del Crist de la Bona Mort i de la Mare de Déu de l’Esperança. Totes aquestes obres estan emplaçades en la capital de la comarca valenciana de la Safor, entre moltes altres més en les quals Josep es mostra fidel a un determinat cànon de bellesa i al tractament analític de la línia i la corba, de la massa i del buit.
En paraules del crític Lorenzo Berenguer Palau, Rausell es va definir com un escultor figuratiu, idealista i apassionat per la forma, amb un matís romàntic i líric. Igualment, va ser un autor molt personal que donava prioritat a l’orgànic sobre l’inert, i que atorgava a la seua obra el beneplàcit de la màxima jerarquia, fent-la localitzable geogràficament i etnogràficament. Sense ometre la pietat i unció que va saber plasmar en les seues talles policromades de temàtica religiosa. Una modernitat, si se’ns permet la llicència, que enaltia amb el sentit profà de l’escultura, la qual denota uns certs aires nous en els quals aquest artista es va inspirar per a poetitzar la matèria, el volum i l’espai. No debades, a Rausell Sanchis se li pot relacionar amb l’expressionisme modern, sense preocupacions acadèmiques, però sempre regit per les normes que dicta l’estètica. La representació de formes, la llibertat de moviment, la flexibilitat i els xicotets instants de la seua personalitat donen culte al món sensible i a la proporció presa de la naturalesa; el seu treball evolutiu en la cerca d’un més enllà, la conversió del clàssic en neoclàssic, idealitzat sempre i, com ell mateix va dir, de forma apassionada, van convertir a aquest catedràtic de les arts en un escultor complet, més encara excel·lent.
Així mateix, per a l’acadèmic Francisco Agramunt Lacruz, Josep Rausell Sanchis ha dut a terme la seua labor escultòrica entre la supervivència d’un realisme naturalista del segle XIX, les directrius d’un classicisme marcat per la mediterraneïtat i les tendències modernistes de les arts aplicades. L’harmonia i l’elegància són les característiques i les credencials del seu depurat estil, en les quals s’adverteix a vegades un regust decoratiu.
D’altra banda, el nostre homenatjat va treballar indistintament amb materials primigenis de diversa textura, des de l’alabastre a la pedra o el marbre, passant per l’argila, terracota, ceràmica, fusta…, perpetuant algunes de les seues obres en buidar-les en guix, bronze i fins i tot polièster. De fet, Ferrer Orts ens comenta que, en dues de les seues escultures més capdavanteres, les dels cavallers Ausiàs March i Joanot Martorell, és on l’autor expandeix el seu particular vademècum d’investigador incansable de les formes i de la matèria. Sense negligir la gran tècnica i ofici que atresora la seua depurada gúbia en la imatgeria, o el seu minuciós modelatge a l’hora d’aconseguir eixa bella subtilesa en la ceràmica artística. Una disciplina que el va portar a modelar per a la signatura Lladró, en els inicis de tan prestigiosa fàbrica de figures i conjunts de porcellana. Una sensibilitat que aflora a través de l’ull crític i, al mateix temps, sintètic de l’escultor de Meliana. Un punt de vista que, sense cap dubte, es presenta innovador, però que requereix el diàleg entre l’obra i l’espectador perspicaç que va a la recerca de l’esperit lliure del concepte tridimensional que emana de Rausell.
Amb tot i amb això, Josep no es va dedicar en exclusivitat al difícil i compromés ofici de l’escultura, sinó que va ser també professor ajudant de l’assignatura de Dibuix del Natural en la facultat fins que, en 1956, i després de superar un concurs oposició a Madrid, obtinguera una plaça de funcionari docent, la qual el va portar a impartir classes en l’antic Institut de Batxiller Ausiàs March de Gandia, centre en què va desenvolupar un excel·lent magisteri com a catedràtic de Dibuix, el qual es va prolongar al llarg de quasi tres dècades. Després formaria part de la plantilla docent de l’IB de Mislata, per a acabar la seua trajectòria de professor en l’INB Balears de la ciutat de València, el seu últim destí definitiu abans de jubilar-se l’any 1992.
El bon saber fer i compromís personal de Rausell envers els seus discents li ha atorgat una gran admiració i reconeixement per part de diverses promocions de destacats alumnes, sent alguns dignes creditors del seu ric patrimoni humanista. Un llegat que es va materialitzar en el gran homenatge organitzat pels Amics de Rausell el 25 d’abril de 2008 a la Casa de Cultura «Marqués de González de Quirós» de Gandia, i del qual es va editar un CD-ROM. Igualment, menció especial mereix l’extraordinària col·laboració que van prestar prestigioses personalitats de les BB. AA, la filosofia, història…, en la redacció del llibre-catàleg Josep Rausell, una vida plena d’art, publicat per l’Ajuntament de Meliana i l’Institut Municipal de Cultura de Meliana (IMC), començant amb això l’emotiva exposició celebrada a la Sala d’Exposicions de l’IMC entre el 17 de desembre de 2010 i el 16 de gener de 2011, la qual va tenir com a comissaris a dos dels seus paisans i també dels seus millors amics, els doctors Albert Ferrer Orts i Enric Ruiz Roig.
Des de la seua jubilació de l’activitat docent, Josep Rausell Sanchis es va bolcar de nou amb ímpetu en la seua gran passió: l’escultura. I ho va fer en cos i ànima en el seu taller del carrer Sant Vicent Ferrer de Meliana, com també en el seu estudi del carrer Corona de la ciutat de València. Precisament, d’aquesta etapa creativa va nàixer l’obra coneguda com a Sireneta. Un trofeu encarregat en 1994 per l’organització del llavors renascut Festival de la Cançó de Benidorm. Una bella i inspirada figura que, desgraciadament, i després de desaparéixer aquest certamen, va quedar totalment en l’oblit.
En la faceta més personal, i al llarg de la seua vida longeva i prolífica, Josep Rausell va rebre nombrosos i multitudinaris tributs públics, sobretot els duts a terme al seu poble natal i a la ciutat de Gandia. L’any 2010, Rausell va ser nomenat fill predilecte de Meliana, a més de ser cotitular al costat del seu pare del Centre Cultural del municipi. Així mateix, la Germandat del Crist de la Bona Mort de Gandia el va nomenar Germà Major Honorari en 2019. En aquest sentit, cal destacar l’acte que de manera entusiasta va presidir l’actual ministra de Ciència, Innovació i Universitats, quan encara ostentava el càrrec d’alcaldessa de la capital de la Safor l’any 2021. De fet, ens atreviríem a dir que molt pocs o fins i tot cap professor al llarg de la seua vida ha sigut tan admirat com ell. I, a més, durant tants anys de manera consecutiva. També a Gandia se li va concedir la medalla i l’escut d’or de la ciutat en 2023. Els últims reconeixements públics van ser organitzats per l’Ajuntament i l’Associació d’Amics de la Música de Meliana, el setembre de 2023 i abril de 2024, respectivament.
El passat 27 de maig de 2025 ens va deixar a noranta-sis anys el polièdric artista plàstic i docent Josep Rausell Sanchis. Que servisquen aquestes línies com a afectuós i sincer homenatge a un gran escultor, però, principalment, a una persona bona i extraordinària. Al record d’un home tremendament bondadós i generós. A un gran comunicador que, sobretot, sabia escoltar amb atenció i sempre fent ús de la paraula exacta en el moment més oportú, sense la necessitat de discussió, parenceria o vehemència. Tant de bo que aquest sentit article, amb motiu de tan assenyalada efemèride, mantinga viva la memòria d’un amic amb majúscules i inoblidable que, amb una gran dosi d’humilitat, de saber estar i sense soroll, va fer seua la cita coneguda d’Heròdot: «De totes les possessions, l’amistat és la més valuosa».
