Molt més que una vaga

Cap persona, en començar les mobilitzacions, fins i tot la més optimista, podia imaginar què passaria amb la convocatòria de vaga al món educatiu públic valencià. És cert que s’havien viscut alguns èxits anteriors, però convocar una vaga indefinida era una aposta forta, molt forta. La convocatòria de la vaga, amb el suport de tots els sindicats educatius i la indignació del col·lectiu docent, buida els centres i ompli places i carrers. Diuen les persones que ja tenen una certa edat que ni als anys huitanta del segle passat s’havia vist aquesta mobilització.

Davant tenien la Generalitat, i en el seu nom la consellera del ram. Són moltes les persones que opinen que, des d’un primer moment, han infravalorat el tsunami reivindicatiu que els venia damunt. Han intentat rebentar la convocatòria amb les estratègies habituals: el nombre de persones que la feien, que solament ho feien per diners, que el moviment sindical no havia fet el mateix amb el Govern del Botànic, que era una vaga política… I les negociacions semblaven de riure, menyspreant la intel·ligència de les persones que estaven negociant pels sindicats. Han utilitzat la tècnica de l’esgotament físic i intel·lectual amb reunions de més de deu hores, amb el repartiment del poli dolent (el secretari autonòmic) i la poli bona (la consellera). I tot continuava igual. Els docents eren al carrer i deixant de cobrar per cada dia que passava, però continuaven.

És cert que la consellera havia heretat un conflicte perquè acabava d’arribar al càrrec, mentre que el conseller provocador, el conseller Rovira, continuava tenint la clau del conflicte perquè ara és l’amo dels diners. De segur que tant ell com Mazón han fet més d’un comentari i algunes carcallades en veure la situació a què s’ha arribat i, tal vegada, pensaven que amb ells al govern la vaga no hauria estat convocada. En tot aquest procés ha estat també molt sorprenent la postura del Molt Honorable President, que, a més d’algunes declaracions més o menys incendiàries, semblava com si el conflicte no fora seu, com si solament fora un problema de la consellera. De fet, mai no s’ha assegut amb els sindicats.

La vaga també ha aconseguit despertar el moviment assembleari dels centres. És cert que els sindicats amb representació han estat negociant, molt durament, amb els responsables de la Conselleria, però les assemblees de cada centre s’han convertit en un motor de la vaga, i a més és una realitat que sembla que ha vingut per a quedar-se. A més, els sindicats CGT i CNT, que no tenen representació a la taula negociadora, han fet un paper molt important.

Una altra lliçó d’aquesta vaga ha estat la resposta de les famílies afectades. Sempre està la persona que solament es preocupa per la seua situació personal i no mira més enllà, però les famílies saben que són els seus fills i filles per qui es fa la vaga, per qui el professorat reivindica i exigeix unes ràtios menors, una burocràcia que els deixe fer el seu treball de docent i no d’administració, que demana personal per poder atendre les situacions reals de les aules perquè sense professionals no pot haver-hi atenció de qualitat; uns edificis en condicions i l’eliminació dels barracons, amb moltes dècades d’ús i les altes i baixes temperatures, que no ajuden precisament al procés educatiu. Tant és així que les famílies van participar en una manifestació conjunta amb el professorat un dissabte de vesprada.

El professorat ha tornat a demostrar que és molt bo. Que té resistència. Que té imaginació. Que té respecte i hi actua en conseqüència. S’han viscut moments que no s’oblidaran, com en la processó del Corpus a València i a tants indrets de tot el territori, perquè aquesta vaga ha estat molt capil·lar i ha arribat a les capitals i als pobles; ha sigut imaginativa.

I mentrimentres, l’extrema dreta, des del seu castell de la intolerància i la persecució al valencià, continua en el paper de director del teatre de titelles en què ha posat a actuar tot el Partit Popular. Ara bé, ¿la resposta social després de la catàstrofe de la dana i ara amb la vaga per la defensa d’un ensenyament públic, en valencià i de qualitat, es diluirà en les pròximes eleccions autonòmiques, o jugarà un paper fonamental en el resultat electoral?

Revista Saó Núm.525, p.7. Juny 2026.