Món i misteri de l’economia d’Elx

25/05/2021

Fitxa bibliogràfica

Títol: Mon i misteri de l’economia d’Elx

Autor: Josep-Antoni Ybarra

Editorial: Publicacions de la Universitat d’Alacant

Any: 2021

Elx, la tercera ciutat valenciana en població, és juntament amb la ciutat de València la concentració industrial més important del País Valencià. Les referències per què Elx es coneix tenen a veure amb les nominacions que temps enrere li atorgà la UNESCO, i en són tres: dues d’elles, àmpliament sabudes (el Misteri d’Elx i el Palmerar), i una darrera, menys coneguda, és el Museu de Puçol, al Camp d’Elx. Cal afirmar que aquests tres patrimonis recullen el que podrien ser els senyals d’identitat que han definit Elx en un passat no massa llunyà. El Palmerar concentra un patrimoni material difícil de mantenir per la pressió urbanística que ha sofert i està patint la major concentració de palmeres d’Europa. Per la seua banda, el Misteri d’Elx, peça única de la musicologia medieval europea, s’ha mantingut per tradició popular en tant que ha estat la gent, el poble, qui l’ha sabut conservar viu. I el Museu de Puçol, el tercer dels patrimonis, es deu a la valoració que es fa d’utilitzar la cultura local –fonamentalment del camp– com a recurs patrimonial, didàctic i museístic.

No obstant això, la pregunta que a hores d’ara ens faríem és: Elx viu avui d’aquests patrimonis? És cert que, en major o menor grau, la gent nascuda a Elx, dins del que podia ser el sentiment identitari il·licità, manté una certa vinculació festiva, tradicional, nostàlgica i fins i tot militant amb tots ells. D’alguna manera, és reconéixer allò que gràficament un destacat dirigent de la burgesia local deia en un discurs referint-se a una persona concreta d’Elx: «perquè (anomenant la persona referida) no té cor…; el que té és una palmera en lloc de cor». L’anècdota no és sinó el resum enginyós del que pot ser l’actualitat, de vegades descuidada, dels patrimonis esmentats. Com a molt es podria dir que actualment aquests patrimonis són un reclam turístic, sense més transcendència, que vaja més enllà d’alguns moments festius i ocasionals. Aleshores, de què viu el poble d’Elx? De què viu aquesta ciutat de més de 230.000 habitants?

La resposta és elemental: Elx viu del seu treball. És fonamentalment el que s’ha sabut fer en Elx: treballar i treballar. Això és el que recull el llibre que es presenta amb el títol Món i misteri de l’economia d’Elx (Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2021). El llibre està compost per una col·lecció d’articles escrits al llarg de 30 anys sobre l’economia il·licitana; van des d’articles científics, pròlegs i capítols de llibres, fins a altres escrits publicats en premsa amb motiu d’algun esdeveniment singular.

És cert, però, que encara que el treball siga la senya d’identitat de l’economia d’Elx, no sempre el treball ha mantingut les mateixes característiques. Així, ocorre que, durant un temps, el treball ha estat el bressol del benestar a Elx, el món de la iniciativa i de l’empenta. Passat aquest temps, una part d’aquest treball s’ha convertir en treball submergit i ocult per tal d’abaratir els productes acabats a costa de l’esforç i del sacrifici de molta gent que ha estat ocupada en condicions clarament irregulars. Aquesta situació ha estat molt corrent en el sector de la fabricació de la sabata, i fonamentalment en el grup de treballadores anomenades aparadores. Aquestes aparadores són les dones que, treballant en els seus domicilis, han convertit la vida quotidiana i la casa familiar en autèntics béns de canvi, en objecte per a traure un salari setmanal que ajude a fer front als deutes que la família s’havia compromés per tal de millorar i assolir un major benestar. Així tenim que el que inicialment eren unes pràctiques laborals que podien ser ocasionals i excepcionals –ja fora treballant a casa o sense contracte, però que tendien a regularitzar-se–, han passat a pràctiques que deliberadament expulsen sovint els treballadors fora de les empreses per contractar-los irregularment i abaratir costos. D’aquesta manera, algunes de les empreses s’han convertit en simples gestors de força de treball, contractant i descontractant treball en funció de la possibilitat d’abaratir costos; utilitzen el treball submergit com a recurs per a obtenir beneficis i guanyar competitivitat per part d’algunes empreses. És així que el treball submergit i informal ha passat de ser un recurs excepcional i esporàdic, utilitzat per a assolir un major benestar, i s’ha transformat en un veritable instrument amb greus conseqüències tant per al sector com per a la societat en general.

Aquesta situació, que inicialment descriu la realitat del món del treball a Elx, mostra que l’economia il·licitana no sols pot catalogar-se com un observatori, sinó que alhora també ha estat un petit laboratori dels grans canvis que estan ocorrent en l’organització actual del sistema capitalista mundial. La desregulació del mercat de treball, la descentralització productiva i la deslocalització són aspectes que a Elx es coneixen extensament des de fa molt de temps. D’aquí la proliferació de pimes, la presència de la feina oculta, l’extensió del treball de la dona, la descentralització de la producció fora del propi municipi, etc. Tot això explica la realitat d’una economia com la il·licitana, allò que de vegades pot semblar un misteri i que el llibre tracta de posar al descobert.

El llibre es complementa amb altres apartats que expliquen la relació d’Elx amb el seu entorn territorial –el Baix Segura i el corredor del Vinalopó–, així com amb la hipotètica àrea metropolitana Elx-Alacant. Un llibre, doncs, que s’endinsa en la vida d’un poble i descobreix el que seria el seu quart patrimoni: el treball, l’esforç i la suor com a senyal d’identitat.