Monarquia, república i aprofundiment democràtic

La discussió a Espanya quan parlem de monarquia o república és, essencialment, un debat sobre democràcia. No tant sobre la idea en si mateixa de representativitat del govern, sinó al voltant de les efectives possibilitats –o la conveniència– d’encetar un procés d’aprofundiment democràtic veritablement ambiciós.

En efecte, tindre un rei, aço és, algú que desenvolupa funcions públiques per una raó estrictament de bragueta, i que per aquest sistema també determina les responsabilitats, funcions i compensacions que tindran els seus descendents per vida (per aquest sistema, o mitjançant qüestions de bragues, en un futur pròxim, ens diuen els qui hi veuen en el canvi una prova de la capacitat d’adaptació de la institució als temps moderns), és com a mínim compromés en termes de legitimitat democràtica i ens permet fer-nos moltes preguntes al voltant del sentit i dels beneficis de la democràcia: si és millor que determinades funcions les exercisca una persona suposadament menys divisiva i millor preparada, perquè des del bressol ha estat destinat a aquesta funció, ¿per quina raó aquesta mateixa lògica no s’hauria d’aplicar a l’exercici de funcions més importants i compromeses, com són les tasques de govern? Tots els avantatges de la monarquia, si efectivament són tals, ens haurien de fer qüestionar per quina raó no estenem el model a més i més funcions i càrrecs o, com a mínim, atorguem més i més responsabilitats executives als designats reis per qüestions de genètica. ¡Quin balafiament tindre persones tan brillants i preparades, seleccionades de la millor manera possible, fent funcions merament representatives en lloc de governant en primera línia!

Tanmateix, més enllà d’aquest xicotet problema de fons, ací i ara, a Espanya, el problema relatiu a monarquia i república té a veure amb les efectives mancances de la nostra democràcia per donar veu als ciutadans. I, justament pel seu caràcter simbòlic, la manera en què es va imposar la monarquia a Espanya és el que millor ens informa sobre molts dels problemes del nostre sistema. En Joan de Borbó i Borbó va ser designat Cap de l’Estat amb el nom de Joan Carles I i amb el títol de rei –la qual cosa, al seu moment, no deixava de ser una degradació respecte dels títols més gloriosos de l’anterior Cap de l’Estat– per Francisco Franco Bahamonde, que ho era per la legitimitat derivada del seu colp d’estat del 18 de juliol de 1936. La Constitució espanyola, que per aquesta raó no va ser jurada pel rei (a diferència, és clar, de les Lleis Fonamentals franquistes i els principis el Moviment, normes en què rau la legitimitat de la instauració monàrquica a Espanya), no hi tingué res a veure, perquè simplement va alçar acta del fait accompli dinàstic. «De la ley a la ley», que en deia Fernández Miranda, tots els qui ens diuen que la legitimitat democràtica d’origen de la nostra monarquia és inqüestionable perquè la tenim «per haver votat» una Constitució haurien de respondre a la pregunta inevitable: ¿què hauria passat aleshores si no s’haguera votat la Constitució? ¿És que no hauríem tingut rei, llavors, en eixe cas?

La monarquia espanyola simbolitza, doncs, un procés de transició-transacció de la dictadura a la democràcia verticalment dissenyat i on es va procurar que la participació ciutadana fóra, si més no, mínima. ¡Ni tan sols les Corts que redactaren la Constitució foren constituents, de manera que ni els partits que hi concorregueren, ni per descomptat els ciutadans que hi votaren, debateren mínimament en campanya la qüestió constitucional i les orientacions d’un possible sistema democràtic! Cuinada entre partits que no estaven vinculats a cap compromís polític en aquesta matèria amb els seus electors, i presentada finalment al poble espanyol per a aprovació en referèndum com a pack indivisible i inqüestionable, la Constitució espanyola de 1978 va aconseguir transformar el règim de 1936 en un sistema democràtic més o menys homologable als europeus… malgrat el fet que ho va fer sense discussió ni participació ciutadana reals, en un procés totalment dirigit des de dalt i amb el resultat de consolidar les dinàmiques de poder del règim anterior. Amb la figura del Cap de l’Estat al capdavant.

El sistema constitucional espanyol, de manera coherent amb aquesta voluntat de blindatge, va conformar un model institucional absolutament impermeable a les demandes ciutadanes i refractari a la participació popular. Com és sabut, totes les normes concretes que en el nostre sistema impedeixen o dificulten un model participatiu, així com totes les normes que atorguen un poder brutal a l’executiu, poden reclamar algun exemple comparat europeu, sempre per legitimar-se. Vaja, per convéncer-nos que és una cosa normal en una democràcia tindre coses d’aquestes. Així, per exemple, fer un referèndum, com estan comprovant els catalans, és quasi missió impossible si no és per a fer plebiscits confirmatius de decisions executives prèviament ja decidides per tal de legitimar-les més davant la població (vaja, com durant el franquisme!), dificultats que encara són majors, ens diuen sempre, a Alemanya per la seua tradicional al·lèrgia a les consultes referendàries. O, per posar-ne un segon exemple, tenim, és veritat, decrets llei que permeten governar a colp de decret… encara que això és exactament el que també passa a Itàlia! El problema, però, és el collage que hem fet. La nostra Constitució va arreplegar de cada sistema els mecanismes i elements menys participatius i els va posar junts, deixant a banda tots aquells que als altres sistemes sempre existeixen per compensar i equilibrar el sistema. Itàlia té decrets llei, sí, com nosaltres, però unes possibilitats bestials de participació ciutadana per la via, per exemple, del referèndum que han alterat dinàmiques i polítiques essencials decidides per l’establishment. Alemanya no, és de veres, però en canvi sí que té dissenyat un sistema de participació ciutadana en l’adopció de decisions executives o una divisió del poder de tipus territorial que permeabilitza molt més l’exercici del poder executiu, vertical i jerarquitzat que, en canvi, tenim nosaltres. Per posar-ne, només, dos exemples. En podrien ser molts més.

L’enèsima Restauració Borbònica a Espanya és alhora conseqüència, reflex i símbol d’aquesta dinàmica no participativa que, hui, ha fet crisi de manera espectacular a Espanya. L’aïllament del poder i de les elits ha acabat deixant molt tocat un sistema que s’ha mantingut immune a les necessitats del ciutadans i només ha cuidat, sistemàticament, unes minories privilegiades que –i no és casualitat– hi estan ben còmodes. Un sistema que, davant l’evidència de la seua fallida multiorgànica, reacciona bunqueritzat i blindat amb propostes regeneracionistes fetes des de dalt que fan vergonya aliena i que, com sempre, busquen deixar en mans dels qui han governat el país des de fa dècades la resolució dels greus problemes creats per aquestes mateixes elits. L’al·lèrgia a l’obertura d’espais de participació per aquesta raó és simbolitzada en la negativa radical del sistema, de l’establishment, a fer que es puga obrir qualsevol tipus de debat sobre les estructures últimes del model i de l’Estat: començant, és clar, per la monarquia.

Espanya és un país, doncs, on no es pot tocar res que siga essencial. Ni l’estructura territorial de poder, ni els mecanismes reals de control de les elits polítiques i econòmiques ni, per descomptat, la institució monàrquica. Són, totes, coses massa importants, ens diuen, en una democràcia com per a deixar-les obertes al debat ciutadà, de manera que millor que s’hi posen els experts de servei i tots tranquils. Sempre hi ha raons per a no remoure massa el brou, que tan bo ens estava eixint. Un ventall exemplar de les retòriques de la intransigència a l’ús de què parlava fa dècades Hirschmann hi apareix: no és el moment, és perillós, no paga la pena, no és tan important, és una irresponsabilitat, hi ha coses més urgents, no es pot, fóra un gran embolic…

Enfront d’aquestes raons, i davant l’existència d’un debat ciutadà més real que reial, ¿quin problema hi ha d’obrir-lo, i obrir-lo de debò? Una proposta d’eliminació senzilla de la figura del rei i l’assumpció de les seues funcions representatives, per exemple, pel president del Congrés dels Diputats podria posar-se en marxa sense necessitat de despendre un euro ni de modificar res de la Constitució, més enllà d’esborrar el Títol segon i indicar on residirien a partir d’eixe moment les funciones representatives pròpies del Cap d’Estat. Funcions que, si es prefereix, pot assumir directament també el cap de govern. Ambdues solucions són còmodes i no divisives. Òbviament, si es volguera, és igualment possible un sistema com l’alemany, amb una figura específica separada i funcions només representatives. En tots tres casos, almenys en teoria, ni tan sols canviaria el nostre disseny institucional global, atés que les funcions del rei són, almenys teòricament, les que són…

Ara bé, més enllà d’eixes funcions, potser és que estava –està– per a més coses el Borbó: ¿participa en altres negocis, es mou i actua en un segon pla per segons quines coses? Justament perquè, després de 40 anys de pel·lícula, ja ens en sabem l’argument, aquesta és una altra raó de pes per apostar per un canvi. I, sobretot, perquè aquest canvi siga en la línia d’aprofundir els mecanismes de participació ciutadana i de control popular del poder.

Andrés Boix Palop. Professor de Dret Administratiu a la Universitat de València

Article publicat al nº 387, corresponent a octubre de 2014