Mònica Giménez Marqués: «Jo sempre dic que no és màgia, és química»

«El dia a dia és una meravella perquè estàs fent el que realment t’apassiona»

«Una investigadora no es dedica a la investigació per fer cartera»

«Jo pense que cal esforçar-se sempre. Sense esforç no hi ha millora»

Havíem quedat a l’Institut de Ciència Molecular de la Universitat de València, a Burjassot, i sols el nom ja ens posava en alerta perquè no sabíem com seria la persona a la qual anàvem a entrevistar: tal vegada es té una imatge una mica distorsionada de la persona que es dedica a la investigació. Després, en veure Mònica Giménez, oblides els estereotips. És una dona jove, dinàmica, que transmet una mena d’energia personal per tot el que està fent. I saps, de seguida, que està molt contenta de poder dedicar la seua vida a la investigació.

–Ets llicenciada en Química. Per què cursares aquests estudis?

–Jo no tenia ni idea dels estudis que volia fer. En aquell moment de segon de batxiller tens 17 anys i, almenys jo, no tenia ni idea. Jo vinc d’una família humil des del punt de vista sobretot acadèmic: els meus pares no tenen estudis superiors i mai se m’havia donat tampoc cap indicatiu per on tirar. Jo em vaig plantejar estudiar el que se’m donava bé. Al segon de batxiller vaig gaudir molt amb la química, però també de la biologia… Estava clar que era de ciències, però en el selectiu, i després de veure el resultat, el meu professor em va motivar molt i reconec que va ser un encert decantar-me per aquests estudis.

–Llicenciada en Química (2007), Màster (2009), doctora en Nanociència i Nanotecnologia (2013). Vas ràpida…

–En veritat, no. Jo he seguit un poc la trajectòria acadèmica que està marcada. De fet, ara encara és més ràpida. Eixe màster, en el meu dia era la primera promoció i es va fer en dos anys, i hui, els alumnes que jo tinc ara mateix de màster, el fan en un any i mig. Poden arribar a ser doctors en un any i mig, sis mesos abans.

–Explica’ns què és la nanociència i la nanotecnologia.

–El que estudien és la matèria i els fenòmens que ocorren en la matèria, però a una escala molt menuda, tan menuda com 100.000 vegades més menuda que un cabell. És 10 a la menys 9 en metres. Això és un nanòmetre. Per entendre’ns tots, quan estem estudiant un material que ens trobem al nostre abast, com per exemple l’or, si el portem a escala nanomètrica i fem nanopartícules del mateix element d’or ja resulta que ni és d’eixe color groc característic, sinó que en funció de la grandària tindràs una sèrie de diferents colors i, per tant, la nanociència i la nanotecnologia el que estudia és la fenomenologia que ocorre en la matèria de dimensió nanomètrica.

–El futur passa per aquestes realitats?

–Sense dubte, i no sols el futur; el passat també. En pose un exemple: les vidrieres que tenim en les catedrals que donen colors quan la llum s’hi reflecteix, o eixes fenomenologies que ocorren amb la llum i la matèria, realment no se sabia, però ja en aquell moment estaven fent nanotecnologia perquè quan estaven fonent els diferents metalls que donaven lloc als colors realment estaven formant nanopartícules. Hui en dia, que ja tenim més aparells per a observar els materials, s’ha vist que el color que tenen es deu al fet que formen nanopartícules de coure, plata, or… nanoestructurats. Ara ja existeix la nanotecnologia en moltíssimes realitats nostres: en medicines ja està entrant també, i l’estudi de la nanomedicina ja és un fet i podem parlar de tractaments amb nanopartícules.

–En iniciar la carrera, tenies pensat dedicar-te a la investigació, o ha vingut tot rodat?

–En absolut, no ho tenia pensat. Va ser un altre pas. M’encanta comentar-ho perquè soc un clar exemple d’estar perduda. Jo me’n vaig anar d’Erasmus perquè em semblava com que era la bomba. Estava en 5é, efectivament tens un component de voluntat, però també va ser per a mi un descobriment. Allí, el paper del mentor torna a ser fonamental: el senyor amb qui jo vaig fer una estada d’investigació per fer l’últim any de carrera, quasi puc dir que em descobreix; em deia que jo no era conscient que valia per a açò, i era ell una eminència de la seua carrera i al seu país. Quan aquest home m’ho va proposar, jo deia que no era excel·lent i ell em va dir que pensava que sí. Quan algú creu en tu i al mateix temps tens voluntat i capacitats (o les crees), tires avant i t’ix bé.

–Quins han estat els teus camps d’investigació?

–Vaig començar la tesi doctoral amb Eugenio Coronado, que presideix a Europa internacionalment el camp del magnetisme molecular. Aleshores vaig començar amb ell estudiant molècules amb propietats magnètiques i era com una mena d’aproximació física a eixes molècules, però des d’un punt de vista químic. Acabant la tesi em vaig introduir en la preparació d’uns materials que presentaven unes cavitats i eren capaços d’interactuar amb uns gasos que s’introduïen en la cavitat i observàvem la seua fenomenologia magnètica. A mi, eixa interacció entre gasos i matèria és la que em va cridar l’atenció i vaig pensar ja en grups d’investigació que treballaven específicament en l’absorció de gasos en materials porosos, i és un poc en allò que després m’he especialitzat.

–Fa un temps que s’ha incorporat a l’Institut de Ciència Molecular de la Universitat de València, com a investigadora. Què investiga ara mateix?

–Materials porosos. Durant el postdoctorat he tingut l’oportunitat de tocar diverses aplicacions perquè els materials porosos són prou multidisciplinaris, es poden aplicar en diferents camps i pots estudiar des del que seria una separació de gasos que podria fer un efecte membrana, o també pots utilitzar-los, per exemple en biomedicina, per poder nanoestructurar aquests materials porosos que encapsulen molècules i pots encapsular per exemple un medicament i el pots transportar a través del teu organisme: pareix un poc ciència-ficció. De fet, ja en alguna pel·lícula es va anticipar açò que podies introduir com un vehicle dins del teu organisme i després pots abocar el teu medicament.

Aleshores jo vaig tocar un poc tant la branca d’energia o més relacionat amb el medi ambient, i també la part de bio. Amb aquestes dues disciplines he fet un combo. M’agrada molt dir que no eres experta en res; eres experta en els teus materials i t’enriqueixes d’altres disciplines, perquè això de la multidisciplinarietat et dona una visió per a poder aportar idees noves a un altre camp. Hui en dia, el que estic fent és combinar un poc les aplicacions de la biomedicina sense anar-se’n al que són els problemes típics de l’ésser humà, quedar-me un poc més en la indústria de la alimentació o la desinfecció d’agents antimicrobians utilitzant aquests materials porosos.

–Una científica té present que la seua investigació pot ajudar al món, a les persones?

–Jo, com a química i més de materials, tot això social em para molt lluny, però des que vaig tindre l’oportunitat de col·laborar més en el camp biomèdic, ahí sí que entres en contacte amb açò de la societat i ací és on t’adones que pot tindre una aplicació per al benestar social.

–Busquen ser un poc el Merlí del present?

–Eixa paraula no m’acaba d’agradar, i s’utilitza molt quan es parla amb els xiquets de màgia: jo sempre dic que no és màgia; és química. No m’agrada dir màgia perquè al final són coses que es poden conéixer.

–De tot el que has aconseguit, quina cosa t’agrada més i per què?

–Com a resultat real? Com dic, eixa col·laboració amb gent farmacèutica, amb biòlegs, bioquímics… eixa multidisciplinarietat que et dona. Al principi era molt complicat entendre’ns parlant. Ell anomenava alguna cosa enzim i jo l’anomenava una molècula que reaccionava amb el meu complex. Vull dir, eixe argot que una vegada ja arribes a comprendre, quan trobes el vocabulari comú, tot vola. La visió que pot tindre cada persona amb el seu coneixement pot ser totalment diferent, i tot posat en comú és quan realment dones la clau. A mi, eixe projecte en concret en què desenvolupàrem un material, encapsulàrem un medicament anticancerigen i realment veiérem en els animals que en eixos pulmons danyats –que nosaltres danyàrem voluntàriament per a estudiar-ho– remetia el tumor. Per a mi això va ser increïble.

–Però, una investigadora no és com una classe d’interinatge permanent? I quan s’acaba la beca o l’estudi?

–És horrible en eixe sentit, perquè tu tens família i tens uns fills o vols adquirir o aspires a tindre una vivenda i, clar, has d’anar al banc i dir al senyor, per exemple, «mira, que m’han donat un premi al talent jove», i el del banc em pot dir, «molt bé, enhorabona»… Vull dir, que des d’eixe punt de vista més físic de la vida quotidiana és un poc suïcida, sí, però realment el dia a dia és una meravella perquè estàs fent el que realment t’apassiona i desgraciadament no tot el món es dedica al que l’apassiona.

–On queda la investigació i l’interés del capital de traure-li un rendiment?

–Crec que igual és personal i, per tant, no general, però estic ací per donar el meu punt de vista i una investigadora no es dedica a la investigació per fer cartera

–La temptació de passar-se a l’empresa privada és constant?

–A mi no m’han temptat; sí que tinc gent de prop que té eixa ambició més econòmica i sí que constantment està fent-se les preguntes pertinents d’anar-se’n o no…, però ací tenim un factor que es diu llibertat que és espectacular.

–Com veus la investigació a Espanya?

–M’agrada dir que els espanyols, quan estem en etapa de formació i anem fora a fer un postdoc, per exemple, sempre som benvinguts, ens reben amb els braços oberts; és a dir, que venim molt formats de la carrera, llicenciatura…, que portem una bona base.

Quan me’n vaig anar i compartia amb europeus, ells tal vegada parlaven molt millor l’anglés i s’expressaven els seus resultats millor que jo, però jo entenia millor el resultat que ells. Per tant, tenim qualitat? Molta. Tenim instituts d’investigació d’alt rendiment i de qualitat? Molts, tenim grups excepcionals. Tenim programes de suport d’aquesta gent? No, eixe jo crec que és el problema. Sí que hi ha programes, però no són suficients. Els que n’hi ha, arriben a uns pocs que són excel·lents.

–Una comunitat autònoma com la nostra pot fer coses a favor o en contra de la investigació?

–Sense dubte. En el nostre país, les comunitats tenen molta capacitat de decidir a què destinen els seus pressupostos. De fet, Catalunya o el País Basc tenen uns programes que són excel·lents: per cada euro invertit en el programa Icrea no sé si són 4 o 5 euros de retorn, i és un programa relativament nou. Què passa a la Comunitat Valenciana? No existeixen aquest tipus de programes. S’hi han proposat. És cert que en els darrers anys s’han tret diversos programes molt específics per a atraure la gent que està fora però, de nou, no és el mateix tipus de programa, no és tan cridaner.

–Tenim les millors generacions formades ací i investigant a l’estranger?

–Jo crec que sí. A Europa, a tots els instituts europeus, sempre trobes algú en totes les àrees, sobretot líders joves en grups d’investigació. Ací a Espanya és molt més complicat sobretot com a líder, perquè per l’estructura jeràrquica que hi ha en els programes sempre al final estàs abocat a estar en un grup més gran que cofinancie el teu programa propi. Tu entres en convocatòria i aconsegueixes el programa, però has de tindre un cofinançament. Qui pot tindre’l?: grups potents que, evidentment, tenen un líder

–Tens també una patent internacional que és…

–Col·labore en la patent. Som un grup d’autors. Eixa patent en particular es refereix a un material que ja existia i tenia unes propietats d’absorbir uns gasos, unes molècules, i l’hem dut a l’escala nanomètrica, l’hem nanoestructurat. Hem fet nanopartícules del material.

–Has declarat que la teua carrera no saps si és de talent, però sí d’esforç. Què t’ha costat més?

–Exacte, jo talent no sé el que és, però pense que cal esforçar-se sempre. Sense esforç no hi ha millora. S’ha de ser crític.

–Ser dona i investigadora és més fàcil o més difícil que ser home i investigador?

–És un tema un poc crític i molt puntual en què cada cas és un món. El que sí que puc generalitzar pel que he observat és que, en general, és molt més complicat per a una dona, sobretot si eixa dona ha decidit en algun moment ser mare. He començat dient que depén del cas particular; jo em considere una persona afortunada perquè he elegit un company de vida que no pot estar més d’acord que hi haja coresponsabilitat.

–Acabes de guanyar també un premi a Algemesí. El treball estudia l’enginyeria de superfície Graftfast per a la millora de la furtivitat en nanopartícules MOF. Ens pots explicar què és?

–És el nom de l’article. El que férem era un material que volíem que fera de transportador de medicaments. Com tot allò que entra dins del nostre organisme, que és molt intel·ligent, en detectar eixe agent extern vol eliminar-lo, tu vols que estiga el major temps possible dins de l’organisme per tal que faça el seu efecte. Per això necessites camuflar-lo. Els químics això sabem fer-ho molt bé: els nostres sistemes d’eliminació confondran els sistemes que ja formen part del nostre organisme i, simplement, el que fem amb eixe treball es demostrar que les partícules quan estan funcionalitzades amb certes molècules passen més temps en circulació.

–Parlem una miqueta del futur: científicament, què t’agradaria aconseguir?

–El que passa és que jo soc una persona relativament conformista i, alhora, vaig dia a dia. Seria una decepció gran dir que jo vull arribar a ser… no m’ho plantege. Sí que m’agradaria d’alguna manera assolir o saber que seré part d’eixa tasca de formació d’estudiants, i el que m’agradaria és disposar d’una previsió més a llarg termini.