Mónica Oltra, una líder indiscutible

12/07/2022

Molt s’ha parlat en els darrers dies sobre els fets que han fet que Mónica Oltra dimitira, les pressions rebudes i qui hi ha al darrere d’aquesta ofensiva judicial –que també és política i mediàtica. A través de debats a les xarxes i al carrer, s’ha esbossat la famosa pregunta del «i ara, què?», on cadascú ha tractat de recomanar la seua recepta per a redreçar la situació. Oltra no ha sigut una política més que ha passat per l’escena valenciana: ha sigut molt més que una vicepresidenta, i ha deixat una empremta comunicativa important –més enllà de les lleis i polítiques implantades–, no sols en l’àmbit valencià, sinó també estatal.

A la líder de Compromís la podem descriure com un animal polític i no ens quedaríem curts. Des de la formació taronja es va detectar un vot descontent i orfe, i es va treballar per atraure i implicar una nova generació de nous votants. De fet, aquesta és una de les seues grans victòries: il·lusionar i mobilitzar moltíssims joves i votants adults desencantats amb la política.

Per fer això, el relat era clau: el PP era el corrupte, el dolent, el partit que mirava pels seus interessos i no per la ciutadania. Per contra, ells venien a capgirar les coses, a transformar i dignificar el País Valencià i a rescatar persones. I ho feien amb unes formes fresques, desenfadades, però emprenyades amb els governants d’aleshores. En aquest punt, la líder Mónica Oltra va ser clau, desenvolupant un storytelling (un relat personal) d’heroïna, que ve a salvar-nos dels dolents, i de mà dura contra els Camps, Cotinos i Bigotes.

El relat havia d’anar acompanyat d’accions: manifestacions (15M), lluites veïnals (Cabanyal), samarretes i un llarg etcètera que donaren cohesió i escenificaren que la força útil per a fer-los fora eren ells. I és en aquest punt en què Mónica Oltra va créixer. A uns els molestava massa, i d’altres l’admiraven. Es va convertir en icona, tant que en la jornada de reflexió València va despertar-se empaperada de cartells amb el seu rostre i la frase «Oltra València és possible», fruit d’una iniciativa ciutadana.

Oltra va superar fronteres i es feu coneguda a escala estatal. Des de Compromís ho tenien clar: s’havia d’estar al carrer, a les xarxes i als mitjans. I als tres llocs ella es movia a la percepció: a distàncies curtes resultava simpàtica, a les xarxes interaccionava amb l’audiència (fins i tot quan va passar a ser vicepresidenta!) i els mitjans els devorava amb entrevistes fantàstiques. L’aposta pels mitjans estatals no va ser banal; recorde com des de l’ecosistema mediàtic valencià es criticava que passava més temps a Madrid (La Sexta Noche, Al Rojo Vivo i programes similars) que als d’ací. De fet, ens costava aconseguir entrevistes. Però la travessia per Cibeles va fer que els índex de popularitat s’incrementaren moltíssim, fet que la posicionava en el tauler polític i la beneficiava respecte dels seus oponents.

A l’Estat tan sols tenim un altre cas de vicepresident autonòmic que haja traspassat fronteres i haja tingut unes taxes de notorietat elevadíssimes: Oriol Junqueras. I ambdós coincideixen a tenir un gran domini comunicatiu, controlant titulars, marcs mentals i mirada a mitjà i llarg termini. També ho fan en l’ús dels mitjans i en la campanya a peu de carrer; però Mónica Oltra guanya sobradament a Junqueras en l’ús de les xarxes, que coneix a la perfecció i les ha emprades com a eina comunicativa per a seduir el jovent. Entén el missatge, i tot i tenir l’ajuda del seu equip, marca perfil propi reivindicatiu, amb un leitmotiv clar: la lluita per la igualtat.

Hem vist com en nombroses ocasions molts líders perden la seua essència, el seu tarannà i allò que el feia connectar amb la gent quan passaven de l’oposició reivindicativa al govern. Però amb Oltra no ha passat, o almenys no tant, ja que ha sabut continuar il·lusionant gran part de la ciutadania (i no és una percepció, ja que es pot observar en el vot dual de les eleccions autonòmiques de 2019) a través de les polítiques socials que ha implantat. A més, darrerament s’havia postulat com a peça clau en el futur projecte de Yolanda Díaz, com vam poder veure a l’acte de l’Olympia.

Ara, els mitjans que la projectaren políticament han decidit assenyalar-li el camí cap al palafit, per agafar l’avió de tornada a casa, com si de Supervivientes es tractara. El relat no se li ha girat en contra, però l’aparell mediàtic sí, i la pressió ha fet que dimitira.

Oltra s’aparta de la política institucional, però si les forces i l’energia l’acompanyen hauria d’aprofitar el seu potencial comunicatiu per treballar, juntament amb Marzà, el projecte de Compromís. No ens estranyarà veure-la fent un podcast o un programa a Youtube o a Twitch, traient-li suc al seu potencial; i serà una decisió encertada. Fins que torne a primera línia.