11/09/2019
Peu de foto: Morella la Vella, núm. 872, Caixa 31, ca. 1920. Arxiu Pascual, Ajuntament de Morella.
Morella és una destinació escollida per molts visitants cada any. Si un viatger vol conèixer més enllà de la ciutat, una bona elecció és, sens dubte, anar a Morella la Vella. Aquest indret, considerat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, acull abrics que contenen una de les principals mostres d’art rupestre llevantí. La visita, de ben segur, no decebrà.
Però Morella la Vella és molt més. Allí perviu una masia amb segles d’història i moltes històries al seu darrere, per on han passat personatges molt coneguts. Potser el més famós siga el general Cabrera, actiu per aquelles contrades. Hi trobem també l’ermita de Sant Antoni, on es realitza encara el ritual de benedicció de la dena —divisió tradicional del terme— quan arriba la primavera, i des d’on es pot gaudir d’unes vistes meravelloses. Tot un patrimoni envoltat d’un indret paisatgístic privilegiat amb un bosc de gran valor.
Però més enllà de la funció museística i de centre d’informació turística que té el mas actualment, hem de considerar la seua part més humana i social, perquè ha estat un indret que fins fa molt poc va estar habitat i ha tingut una vida masovera ben viva. Els seus protagonistes van ser els membres de la família Pitarch-Chavarría, que hi van viure per diverses generacions i van atendre aquelles contrades. Grans coneixedors del territori, dels abrics i de les pintures rupestres, foren els guies durant molts anys que van mostrar aquells tresors als visitants que, curiosos, s’hi acostaven. Ara viuen al poble, però recorden encara la seua vida al mas. Un paratge que en quedar-se deshabitat ha perdut una riquesa cultural i social que li conferia un valor afegit.
Un indret on reconec haver passat jorns de la meua infància i adolescència, per l’amistat amb la família. Potser un paradís perdut per a mi. Allí, he pogut viure i compartir la vida de Morella la Vella amb ells: acomiadar-me dels més grans i alegrar-me de veure com les noves generacions corrien per aquells bancals. Ara resta la masia sense res al seu interior. Sols hi nia el silenci, trencat pels sorolls dels ramats a la llunyania. Sense la vida masovera que fa anys vaig conèixer allí.
Article publicat a la revista de juliol 450