Tots ens hem de morir (RIP)

Josep Lluís Pitarch

Aquesta és una veritat irrefutable, que ens hem de morir, al marge que a continuació hi haja un cel, la transmigració o res, a tots ens arribarà l’hora, com ha dit Fidel Castro. Normalment als morts se’ls respecta, la gent oblida els seus pecats i elogia les seues virtuts: tan bona xica com era i tan jove; tan treballador i bona persona; mira que bé que està, quins colors de cara… És la darrera cosa que se li pot fer al difunt que, per altra banda, serà oblidat al poc temps i s’haurà acabat la pel·lícula; a Tots Sants un ram de flors i apa.

Vull reflexionar un poc sobre el tema, referint-me a alguns aspectes del cas de Rita Barberà. Evidentment, l’esdeveniment de la seua mort, tan sobtat i inesperat, agafà tothom per sorpresa. Tindre paraules en eixe mateix moment és difícil, sobre tot per als familiars i amics i en aquest cas per als polítics, per tant és inevitable que s’hagen de cercar les paraules apropiades, de cor o sols per quedar bé. De tota manera, tothom espera que siguen paraules respectuoses.

Vull recordar el cas de Gonzàlez Lizondo, que també morí sobtadament, i del qual ara mateix poca gent se’n recorda, malgrat que la possibilitat de dedicar-li un carrer a Barberà ha fet remoure l’enveja d’alguns nostàlgics. El dia de la seua mort jo participava en una tertúlia radiofònica en Ràdio 9 i haguérem de dir algunes paraules. Jo m’escapolí dient que Lizondo havia estat un valencianista amb més cor que cap i així quedí molt bé amb els blavers, que m’ho agraïren, perquè no entengueren la segona intenció i amb els nacionalistes, que em felicitaren per l’habilitat a no comprometre’m en cap sentit

En la tràgica i sobtada mort de Rita Barberà, tot el món s’ha pronunciat lamentant-se, fent minuts de silenci o amb altres mostres de condol. Pel que he llegit a la premsa, tot ha estat correcte i normal, llevat de la reacció del PP, que ha estat hipòcrita i falsa, sobre tot la d’alguns personatges. Fins i tot, els diputats d’Units Podem, que no assistiren al minut de silenci del Congrés, han enviat els seus condols a la família i al PP.

Només per citar dos personatges negatius, em referisc al ministre de Justícia, Català, i al portaveu del PP en el Congrés, Hernando. Segurament han estat encarregats pel partit, per a intentar derivar la responsabilitat d’aquesta lamentable mort als partits de l’oposició i als mitjans de comunicació. Han fet, com s’esperava, tot un exercici de cinisme increïble, mesquí i barroer, i s’han guanyat la repulsa de tots els qui no som del PP. Molt burdament han intentat exculpar el PP i no ho han aconseguit, ja que si ningú ha tingut res a veure amb el luctuós fet, han estat ells, els populars. Ho ha dit el mateix Aznar, entre altres, i la família de la difunta i sembla que la mateixa pobra Rita Barberà ja s’ensumava que alguna cosa podria passar i en la seua cara duia escrit el gran disgust amb què li pagaven tots els seus esforços els alevins i els responsables del seu partit..

Recordem ràpidament que la senyora Barberà estava incursa, junt als regidors populars de l’Ajuntament de València, en un procés per blanqueig de capitals a favor del PP. Ho havia investigat la Guàrdia Civil i un jutge instructor havia trobat indicis possiblement delictius i, en conseqüència, el cas havia passat al Suprem, que li estava prenent declaració a Rita Barberà.

El PP, tal com havia exigit en casos similars d’altres partits, s’havia vist obligat a forçar l’eixida del partit i a la renúncia de l’escó de la senadora i dels edils de l’Ajuntament de València, tots ells encausats per possible corrupció. Tots han abandonat el partit, però no els escons i per tant “ja no són” militants del PP, com anaven dient Cospedal, Casado, Bonig, Rajoy… Paraules imbècils, perquè les malifetes dels seus “ex-militants” les cometeren quan eren militants i favor del partit i ala major glòria de Rajoy. En aquestes condicions, doncs, Rita Barberà, feta fora del partit de tota sa vida, ha mort, sola i abandonada pel PP, en l’habitació d’un hotel.

Tothom ha dit la seua i jo vull destacar l’actitud noble i correcta de Compromís, representat pel congressista Joan Baldoví i per l’alcalde de València, Joan Ribó., com han reconegut tots els mitjans de comunicació. Com tothom sap, hem estat el partit més exigent a combatre la corrupció, però, com diuen els espanyols, lo cortés no quita lo valiente, i per això han actuat amb cortesia i respecte.

Cal recordar que Rita Barberà era l’autoritat màxima dels populars al País Valencià, i que apareixia vinculada, d’una manera o d’altra, en tots els casos investigats per la Guardia Civil i ara en mans dels jutges. També era una gran autoritat en el PP, a nivell de tot l’Estat (com l’alcaldessa d’Espanya, l’havia proclamada Rajoy, que li devia fins i tot el càrrec). Com encara s’han de jutjar els casos de les corrupcions dels populars valencians, i encara que la pobra Rita Barberà ja no podrà saber els resultats, és d’esperar que tot s’aclarisca i quan més aviat millor.

Vull dir que és imprudent i innecessari precipitar-se, per molt bona voluntat que hom vulga implorar, a fer apologies de la il·lustre difunta. Crec que la postura de Ribó de no precipitar-se a posar el nom de Barberà a un carrer, és correcte. En general, és aconsellable no tindre massa pressa, especialment en els casos dels polítics, ni en un sentit ni en un altre, ja que tots tenen, no sols partidaris i detractors, sinó coses bones i no tant bones en l’haver… Als mateixos sants, el Vaticà el fa esperar un temps, depurant responsabilitats, abans d’apujar-los als altars.

Personalment estic en contra dels reconeixements i agraïments als polítics, vius o difunts, perquè si han estat bons, millors o pitjors en l’exercici del càrrec, no ho han fet debades, sinó cobrant uns bons sous, així que ja estan ben pagats. Pense que quan acaben la feina, si viuen, se n’han d’anar a casa o canviar de treball; si es moren, se’ls ha de sebollir, amb un discurset i gràcies. Als morts se’ls ha de deixar tranquils. Una altra cosa és que la família de Rita Barberà estiga ressentida contra el PP pel tracte que ha rebut del partit i jo els done tota la raó. La història, que no perdona, ja s’encarregarà de jutjar-nos; mentrestant, que Rita Barberà descanse en pau o requiescat in pace.