Tens 0 productes a la teua cistella
Dimecres Sant, 5 d’abril, ens deixava el nostre amic i rector Joan Albelda. Portava retirat des de l’1 d’agost de 2018, quan hagué de deixar la seua parròquia (Montesa, la Costera) per malaltia. A la celebració en la seua memòria el passat catorze d’abril, a l’església de l’Assumpció de Montesa, hi assistí l’arquebisbe de València monsenyor Enric Benavent, altres sis preveres, sis cavallers de l’Orde de Montesa i un nombrós grup de cristianes, cristians i altres amigues i amics de l’entorn de Joan.
Ordenat prevere el 24 de setembre de 1966, el seu primer destí van ser dues xicotetes aldees de Requena, Campo Arcís i los Duques, on va romandre sis anys, fins al 1972. Eixe mateix estiu va ser nomenat professor de religió de la Universitat Laboral de Xest, fins que va cessar per incorporar-se, com a mestre a l’escola pública, en setembre de 1983. Aleshores va passar a rector de la parròquia de Benifairó de la Valldigna, ministeri que va mantindre fins que obtingué plaça, cinc anys després, al col·legi públic de Vallada, on impartiria les assignatures de matemàtiques i valencià.
L’estiu de 1988 el bisbe Josep Vilaplana, en saber del seu destí a la Costera, li va proposar la rectoria de la parròquia de l’Assumpció de Montesa, per a la qual va ser nomenat en juliol d’aquell mateix any. Joan hi prengué possessió dissabte, 1 d’octubre, en un esdeveniment que es convertí ja de per sí en històric: venia al poble un nou rector des de 1941, era «modern», vestia amb vaquers i duia aquell dia una jaqueta roja.
Poc després d’arribar a Montesa va organitzar el moviment Júnior i altres diverses realitats pastorals, dignificant la litúrgia i introduint el valencià com a llengua vehicular en totes les activitats parroquials. Alhora, li va tocar restaurar el patrimoni d’aquella antiga comunitat cristiana: l’orfebreria, els quadres, l’orgue, la mateixa església, la Casa Abadia, el convent de les Monges, el Museu, les ermites… Tot i això, mai va oblidar aquells que més ho necessiten, d’ací que les col·lectes més significatives es destinaren sempre a projectes humanitaris, la majoria de vegades a través de Càritas. I així durant tres dècades, fins que un alzhèimer galopant va fer que oblidara realitats, persones i espais.
Joan va ser un amant dels bons llibres i articles, i així ho va transmetre a tots aquells interessats. Coneixia bé la literatura en valencià, i des del punt de vista teològic compartí textos de Hans Küng, Torres Queiruga, Pere Casaldàliga, Anthony de Mello o José Antonio Pagola, entre altres. Va participar en les diverses edicions dels fòrums «Cristianisme i món d’avui» i transmeté als qui vam tindre la sort de conéixer-lo la realitat d’un Déu mare-pare que vol –senzillament– que les seues criatures visquen.
En 2003 va ser guardonat per l’Associació d’Amics de la Costera amb el Premi per la Defensa del Patrimoni Historicoartístic Comarcal en la seua primera edició. D’altra banda, en maig del 2012, fou nomenat capellà d’honor de l’Orde de Montesa, un altre reconeixement al seu treball per la cultura i a la seua tasca com a capellà.
Joan va ser un creient seriós i compromés, va donar de menjar al necessitat, va acollir el foraster, va vestir el despullat, va visitar –i rescatar– al pres i et va visitar si estaves malalt.
En certa ocasió, una dona li va preguntar respecte de la seua filla lesbiana: «Joan, això és pecat?, a la qual cosa li va dir: Pecat és no estimar».
Necessitem sacerdots a l’estil de Joan: apassionats, entregats, creients.
