Mossén Sorell, urgentment

Peu de foto: La llibreria Ramon Llull i, al fons, el mercat de Mossén Sorell

Els mercats han estat, històricament, espais fonamentals per a la configuració de les ciutats i de les comunitats que les habiten. En els primers anys del segle xx, els mercats a l’aire lliure donaren pas als recintes coberts, alguns concebuts com a temples del comerç i celebració del món agrícola. Tanmateix, al cap d’unes quantes dècades, van entrar en crisi: només cal recordar la lenta degradació del mercat de Colom, repristinat més tard com a espai d’oci. Uns altres mercats, més modestos, van desaparéixer (com el de Montolivet) o esperen la seua resurrecció (com ara el de Sant Pere Nolasc o el del Grau). El mercat de Russafa resisteix l’embat de la gentrificació, alhora que el Mercat Central de València lluita per mantindre la seua integritat. Si fa un quart de segle l’adversari eren les grans superfícies, ara s’hi sumen el turisme de masses i el comerç digital. Ho volem tot, ho volem ja i ho volem a la porta de casa. Però les amenaces no acaben ací: en un món de cadenes, franquícies i start up, pareix un miracle que un autònom sostinga una fruiteria, un forn o una carnisseria. Amb la inflació descontrolada, els marges es redueixen i l’exigència del treball per compte propi pot arribar a extenuar als professionals més coratjosos.

En el cas del mercat de Mossén Sorell –el meu mercat–, una concatenació de jubilacions, baixes i traspassos ha generat una situació delicada. Una part del veïnat escampa el poll i els turistes no gasten tant, en un perillós cercle viciós al qual han plantat cara casetes tan admirables com la xarcuteria Verdeguer o la nova verdureria Las Chicas. Però en quina mesura això ha de dependre només de les virtuts o dels defectes dels botiguers? Em costa creure que els poders públics no tinguen una major capacitat de regulació. L’edifici actual, rehabilitat de manera integral en 2008, es va construir en 1932 en el solar del famós palau dels Sorells. De la mateixa manera que l’Ajuntament va incentivar el nou mercat i la seua rehabilitació al cap de huitanta anys, ara podria intervindre per a recuperar el seu dinamisme. El Carme ho necessita, urgentment. En els últims anys, l’entorn de Mossén Sorell ha perdut part de la vida de barri que el caracteritzava. Alguns negocis han tancat per jubilació i s’han traspassat, amb una sort diversa: mentre que Ladelana és una botiga exemplar de vetes i fils, La Carme ha deixat de ser el restaurant de referència que molts lectors deuen recordar. I així successivament.

Ho he dit en articles previs: per a mi, aquesta zona del Carme representava un dels llocs de Ciutat Vella on la vida encara era vivible. Hi resisteixen, també, una farmàcia esplèndida i una llibreria de capçalera com és la Ramon Llull. Els dissabtes s’hi para la Tira de Comptar i un jove ve a vendre flors i plantes del seu viver. Totes les vesprades juguen les criatures al parc. A Mossén Sorell, la vida encara és vivible. Per això, urgentment, hem de fer-li costat. Enguany, per Nadal, quedeu-vos al Carme, veniu al Carme, compreu en aquests comerços, feu possible el batec immemorial d’aquesta ciutat i ajudeu-nos a somiar, ni que siga la nit de Cap d’Any, que una altra València és possible.