Tens 0 productes a la teua cistella
«Hem viscut un important augment d’estudiants universitaris de català com a llengua estrangera durant els darrers vint anys»
«Trobem una manca important pel que fa a materials didàctics adreçats a no catalanoparlants que s’ocupen dels continguts culturals externs»
«El repte del professorat de cultura catalana no és només didàctic, sinó també com ens mostrem pel món i al món»
Quan estudiem una llengua estrangera, a banda del vocabulari o la gramàtica, ens calen referències sobre els aspectes culturals i socials que li són inherents, ja que sense ells difícilment podrem assimilar les regles comunicatives que marca una comunitat lingüística diferent de la pròpia. Així doncs, a l’hora de comunicar-nos en la llengua que estem aprenent, és possible que apareguen dubtes: com podrem saludar adequadament si no sabem quan cal parlar de tu o de vostè? Hem de fer dues o tres besades (o cap)? El llenguatge corporal canvia segons el gènere de la persona saludada? Quin és l’horari dels àpats? A taula, com hem de comportar-nos? Cal opinar del menjar o és millor callar? Aquests són alguns exemples d’allò que Eliane Russell (1999) qualificarà de cultura quotidiana, interna, de tipus més aviat sociològic o antropològic, la qual és assimilada per l’aprenent a partir de la pròpia experiència vital compartida amb la comunitat de la llengua estudiada (valors, creences, actituds, costums, etc.). Això passa amb totes les llengües i cultures, i així consta, per exemple, al Marc Europeu Comú de Referència (MECR), una guia bàsica per a l’aprenentatge i ensenyament de les llengües, que atorga especial importància a aquests aspectes culturals i convida a incloure’ls als materials didàctics, als programes curriculars, etc. Dins d’aquest context, el català no n’és una excepció; per aquest motiu, des de l’ensenyament del Català com a Llengua Estrangera (CLE), tot i la relativament recent normalització d’aquesta disciplina per qüestions històriques òbvies, s’ha fet un esforç important en aquest sentit i actualment es troba a un nivell equiparable al d’altres idiomes amb molta més tradició d’ensenyament i aprenentatge com a llengua estrangera.
Cal tindre en compte, a més, que les xifres d’aprenents de català com a segona llengua, llengua estrangera o llengua addicional, són rellevants i significatives; concretament, hem viscut un important augment d’estudiants universitaris de català com a llengua estrangera durant els darrers vint anys, tant a les universitats d’arreu del món com a les del nostre domini lingüístic (aixoplugades a la Xarxa Vives), les quals són receptores d’un bon nombre d’alumnes internacionals. Aquesta situació ha generat una nova demanda: la de cursos específics de cultura i societat dels Països Catalans, és a dir, d’assignatures centrades en uns aspectes no tan quotidians com els que hem comentat més amunt, sinó en aquells elements que la mateixa Eliane Russell considerarà cultura de prestigi, de caràcter més aviat extern, i que s’adquireix a partir de l’aprenentatge acadèmic o erudit (geografia, història, literatura, institucions, patrimoni, etc.). Uns continguts que, tot i així, són també importants per al dia a dia, ja que, per exemple, ajudaran una estudiant polonesa o un estudiant mexicà a contextualitzar, comprendre i interpretar un debat televisiu sobre un tema d’actualitat, una samarreta de la Marea Verda, una pintada en defensa de l’horta, un llaç groc penjat d’un balcó o el hashtag #onsónlesdones.
El primer tipus de cultura, la dels elements més quotidians, té una abundant presència i es troba plenament integrada als manuals de llengua CLE, els quals ja presenten una quantitat i una qualitat notòries. En canvi, trobem una manca important pel que fa a materials didàctics adreçats a no catalanoparlants que s’ocupen del segon tipus de continguts culturals, els més externs, i encara n’hi ha menys quan busquem recursos específics per a estudiants universitaris estrangers, un subgrup d’estudiants que, com hem dit, manté un creixement sostingut i presenta un perfil i unes necessitats concretes. Malgrat aquesta deficiència, en la pràctica trobem que, des de fa, si més no, una dècada, les diferents universitats d’arreu del món demanen al professorat d’estudis catalans dos tipus de cursos: d’una banda, els monogràfics, que cal adaptar a les necessitats curriculars corresponents en cada cas (per exemple, «Història social de la llengua catalana», «Salvador Dalí» o «La cançó protesta des del franquisme fins a avui»); d’altra banda, els que tenen un enfocament més aviat interdisciplinari, on s’ofereix una aproximació sincrònica i diacrònica a diferents aspectes culturals i socials (com ara «Els Països Catalans avui» o «Introducció a la cultura catalana»). Val a dir que aquestes assignatures pateixen dos handicaps afegits: el primer ve marcat per les facultats, les quals atorguen a aquests cursos menys hores de docència que als de llengua i, per tant, cal condensar-ne molt més els continguts; el segon és responsabilitat del cos docent, el qual té certa tendència a plantejar aquestes assignatures centrades en Catalunya i, més concretament, en Barcelona, cosa que ofereix una perspectiva esbiaixada i empobrida de les nostres dinàmiques socioculturals.
La tasca de dissenyar i d’impartir aquestes matèries ha suposat, i encara suposa, un repte latent per al professorat encarregat de dur-la a terme, tant a l’exterior, amb les assignatures que s’ofereixen a la universitat d’origen de l’estudiant, com a l’interior del nostre domini lingüístic, amb els cursos d’acollida oferts per la universitat de destinació. Una de les vies per començar a superar les dificultats que aquesta feina comporta i que permetria omplir el buit de materials didàctics que patim, seria trobar un mínim consens pel que fa a certes qüestions pràctiques i teòriques encara no resoltes que afecten la docència, com ara: quins temes ens semblen fonamentals i quins descartarem? La tria, la farem a partir de criteris personals, canònics, no canònics o segons les expectatives de l’alumnat, el qual, recordem-ho, prové de tradicions culturals i d’aprenentatge molt diverses? Quin enfocament donarem a les diferents temàtiques? Què caldrà saber (i saber fer) en acabar la formació? Aquestes són algunes de les preguntes que, tard o d’hora, es farà tota aquella persona dedicada a l’ensenyament de cultura a estudiants estrangers.
Davant d’aquest panorama, doncs, no es difícil entreveure que el repte del professorat de cultura catalana no és només didàctic, sinó que el que se’ns planteja és com ens mostrem pel món i al món, és a dir, com ens internacionalitzem (i com voldríem internacionalitzar-nos) en l’actualitat. I, més específicament, què transmetem al nostre estudiantat, un col·lectiu punter que formarà part del periodisme, l’economia, l’ensenyament, la filosofia, la política o la tecnologia del futur, amb tot el que això comporta. La nostra responsabilitat en tant que docents hauria de ser, doncs, la de dotar els i les alumnes de les eines lingüístiques i socioculturals que els capaciten, no només per a dur a terme actes comunicatius d’èxit, sinó també per a observar la nostra realitat en la seua complexitat i així poder interactuar amb ella des de la seua pròpia experiència vital, des del seu propi punt de vista. Només així podrem desconstruir els límits d’una altra internacionalització, la que hem heretat del segle passat, la de la visió acrítica pròpia del turista, del discurs típic, ple de tòpics o prejudicis i que, desgraciadament, encara troba el seu espai en no poques aules universitàries i en massa manuals, llibres de text i recursos diversos. La tasca del professorat de cultura catalana per a estudiants internacionals, precisament per haver de centrar-se en un territori geopolític com el nostre, internacionalitzat fins ara de manera diluïda dins les cultures veïnes i quasi exclusivament presentat com una de les destinacions preferides de sol i platja o d’embriaguesa continuada acompanyada «d’arròs amb coses» (per referir-se a la paella), resulta tan dificultosa com necessària.
Al capdavall, aquesta nova manera d’internacionalitzar-se és un repte que inclou tant l’element humà –els individus i les seues actituds– com l’element pròpiament cultural –amb les seues expressions concretes i col·lectives– i, evidentment, no només es planteja des dels Estudis Catalans, sinó que afecta l’ensenyament universitari de tot el planeta, tal com recull la UNESCO en la seua declaració de 1999 Higher Education in the Twenty-first Century. Vision and Action, en què ja s’apuntava que les universitats del segle XXI tenen una doble obligació social: d’una banda, pel que fa a la formació no només de bons professionals, sinó d’una ciutadania que, des d’una perspectiva i consciència global, siga crítica i es mantinga compromesa amb la consolidació dels drets humans, la sostenibilitat i la pau. D’altra banda, pel que fa a les diferents cultures del món, les quals han de considerar-se en peu d’igualtat i sense jerarquies entre elles, com a elements mereixedors de ser preservats, reconeguts, respectats i amb dret a desenvolupar-se en tots els seus aspectes dins d’un context de diversitat i pluralisme. Així doncs, també des de l’àmbit de l’ensenyament del català com a llengua i cultura estrangeres, podem participar d’aquest doble objectiu, formant estudiants amb capacitat d’anàlisi i actius socialment, i posant a l’abast del món la nostra cultura des de l’(auto)crítica i l’intercanvi. I és que, com diu l’escriptor argentí Carlos Rodrigues Gesualdi, una cultura és una manera de veure el món i, per tant, veure molts mons diferents és un do meravellós, una espècie de súper poder que, al nostre parer, el professorat de qualsevol llengua i cultura hauria d’estimular; a més, si tenim en compte que els i les estudiants actuals són, en general, bé plurilingües o bé residents en societats cada vegada més multiculturals, la possibilitat d’escollir entre diferents mons sense perdre’n cap està a punt d’esdevenir, si és que no ho és ja, un fet completament naturalitzat.
Si vols saber-ne una mica més:
Jiménez-Ramírez, Jorge (2018): La enseñanza de cultura, Arco Libros.
Lacueva i Lorenz, Maria; Subarroca Admetlla, Anna (2016): «Cultura y sociedad para estudiantes universitarios de CLE: rasgos específicos, prácticas y propuestas» a: Ibarra Rius, N.; Ballester Roca, J.; Romero Forteza, F., Investigación en enseñanza de las lenguas y las literaturas, Editorial Universitat Politècnica de València, p. 83-96, http://hdl.handle.net/10251/61624
Lacueva i Lorenz, Maria (ed.) (2017): Didàctica Universitària dels estudis culturals. Pràctiques i tendències en la Catalanística i la Hispanística. Saravi Pontes, Saarland University Press. http://universaar.uni-saarland.de/monographien/volltexte/2017/163/pdf/SaraviPontes_Hochschuldidaktik_Komplett.pdf
Miquel, Lourdes; Sans, Neus (2014): «El componente cultural: un ingrediente más en las clases de lengua», a: redELE: Revista Electrónica de Didáctica ELE, núm. 0, p. 326-338,
Rusell, Eliane (1999): «Hacia la construcción de un saber intercultural. Propuestas para la “enseñanza de la cultura”», a: Textos. Didáctica de la lengua y la literatura, núm. 22. Universidad de La Rioja: La Rioja.
