Tens 0 productes a la teua cistella
15/04/2020
Daniel Defoe (1659-1731) es va fer mundialment famós l’any 1719 quan va escriure Robinson Crusoe, un dels primers exponents de la novel·la moderna. Tres anys més tard, essent ja un escriptor prestigiós, va publicar Diari de l’any de la pesta, relat on contà de forma realista l’epidèmia que havia assolat la ciutat de Londres l’any 1665.
La narració de Defoe, com si es tractés d’una novel·la històrica, conta el comportament de la gent de la ciutat durant aquella epidèmia: la dificultat de trobar informació; els primers casos de gent empestada; la fugida dels rics; el confinament de la població més humil en les cases; el tractament dels malalts, les intimidacions religioses; els morts al carrer…
El Diari de l’any de la pesta és una exposició conscient del comportament humà durant una gran crisi demogràfica, una crònica històrica sobre la imatge col·lectiva de les persones que visqueren aquella epidèmia. I és una crònica contada amb informació oral, amb la memòria dels que visqueren aquella cruel circumstància.
Tornar a llegir a Defoe m’ha fet pensar que escriure sobre la situació que estem vivint per l’epidèmia de la Covid-19, pot convertir-se en un exercici personal de reflexió i d’anàlisis per valorar i prendre decisions. A la nostra casa rebem contínuament informació rigorosa de tot el que passa al nostre poble o comunitat, també al món. Ens són familiars els carrers de Wuhan o les avingudes buides d’innumerables ciutats; escoltem els nostres representants polítics en el moment què es prenen les decisions; tenim informació actualitzada de la marxa de la pandèmia en qualsevol lloc… I a aquesta informació li podem afegir la nostra experiència quotidiana.
Així, l’actual, és un moment únic, precís, per fixar a la nostra memòria el que està passant. Com valorem la informació que ens arriba? Quina importància donem als innumerables memes que rebem? Quina informació creem nosaltres? Com interpretem tot el que està passant?
Mai cap generació ha gaudit de tanta informació sobre el que està succeint; ens comuniquen les dramàtiques xifres sobre els malalts; es legisla pensant en els problemes que ocasiona la pandèmia; nosaltres mateix ens convertim en notícia quan la nostra professió o disponibilitat ens fa col·laborar amb els altres. Cada dia es presenten desenes de situacions que ens permeten analitzar com vivim la pandèmia.
Escriure sobre la nostra vida diària, tenint al nostre abast informació global, és una experiència nova de viure la situació. La informació és universal i la tenim a la nostra disposició quan llegim els periòdics, escoltem la ràdio, posem la televisió. Podem consultar també la informació que ens proporciona la nostra xarxa de contactes i, fins i tot, les connexions amb les epidèmies del passat gràcies als estudis dels historiadors.
Mai cap generació ha tingut a l’abast tanta informació per poder reflexionar què podem extreure d’ella per aprendre. Des de casa podem estudiar el funcionament de l’Estat, podem conèixer els recursos generals públics; també les disposicions a complir i per descomptat el comportament que s’espera de nosaltres com a ciutadans. Per això, contar la nostra història personal, fins i tot les xicotetes coses que ens passen cada dia, en una època de crisi, es converteix també en una lluita contra la pandèmia i en un acte de democràcia.
Defoe acaba el seu Diari contant que després d’aquella epidèmia de 1665 els negocis van disminuir i molta gent es va arruïnar; també va ser l’inici d’altres negocis i d’una nova època… Llegim a Defoe, aprofitem les experiències que conta; però pensem també que és un bon moment per escriure els nostres diaris. Cada dia podem contar una reflexió, una història. Dintre d’uns anys seran documents impagables i ara mateix les nostres anotacions ens serviran per a comprendre, analitzar i suggerir solucions.
