Tens 0 productes a la teua cistella
L’últim sopar, Juan de Juanes.
Els que d’una o d’una altra manera ens dediquem a investigar alguns dels àmbits de la Història de l’Art, hem pogut comprovar la mancança de treballs que s’han destinat a revisar i actualitzar publicacions que en el seu dia van ser capdavanteres. De fet, algunes d’aquestes han quedat com una mena de dogma incontestable, tan sols pel prestigi del qual van gaudir els seus signataris en èpoques pretèrites.
N’és un bon exemple d’això els diversos treballs que, sobre el pintor Joan de Joanes, es van publicar dedicats al seu geni i figura fins fa gairebé tres dècades. No debades estem al davant del pintor espanyol més reeixit del segle XVI, malgrat les errades històriques que sobre la seua personalitat s’han escrit en els darrers temps.
Joan de Joanes va ser un pintor subtil, porós, polièdric, una mena d’esponja que, sense eixir del regne de València —on ho tenia tot en ser porta d’entrada del renaixement pictòric italià des de les acaballes del segle XV—, va crear un estil sincrètic inconfusible d’alta volada. Un moment històric per als lligams entre el renaixement artístic i l’acció de l’humanisme autòcton encara incipient a aquests efectes. Un cas diferent al d’altres llocs de l’Europa contemporània. Principalment, a Itàlia, com a bressol.
D’altra banda, la posició inqüestionable que ocupen Joanes i la seua obra ha motivat el fet que el mateix director del Museu Nacional del Prado, Miguel Falomir, concloga per al·ludir a la dicotomia Sorolla/Joanes. Així ho acaba d’escriure aquest reconegut historiador de l’art espanyol en el pròleg del llibre Joan de Joanes, mite del Renaixement (Afers, 2026), i on confessa que sempre ha preferit el segon de tots dos colossos de la pintura per la seua condició de primer artista en la història de l’art valencià. Tot i això, hem trobat a faltar una edició més acord amb la qualitat dels textos, vist que un llibre d’art hauria de tractar-se amb més cura, no només pel que fa al tipus del paper imprés, sinó també per la qualitat de les imatges que presenta, les quals haurien de complir el requisit quasi obligatori d’una bona resolució a color.
Amb tot i amb això, en aquest acurat treball de camp i d’investigació signat per Albert Ferrer Orts, Estefania Ferrer del Río i Concepción Ferragut Domínguez, es recull i s’argumenta sòlidament una informació ingent revisada i actualitzada amb el suport que atresoren molts anys dedicats a la investigació del patronímic Ioannes en la nissaga del Macip, la seua obra i el seu temps. De fet, Albert i Estefania Ferrer ja li van dedicar un altre llibre titulat Joan de Joanes en su contexto. Un ensayo transversal (Sílex, 2019), sense negligir els signats recentment pel professor Ferrer Orts de caràcter divulgatiu: Subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull (Ulleye, 2022) i Més subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull (Ulleye, 2024), edició revisada i ampliada en 2026. Considerem que totes aquestes lectures són recomanables per als estudiosos de l’art i les persones interessades i amb sensibilitat a l’hora de conéixer una part importantíssima del nostre patrimoni historicoartístic.
