La revista degana en valencià

Música en valencià al segle XXI, una fràgil exuberància

12/09/2022

Gràfic – Josep Vicent Frechina. Elaboració pròpia

Va ocórrer durant la gala de lliurament dels II Premis Carles Santos de la Música Valenciana, celebrada al desembre del 2019 al Teatre Principal de València. En el parlament de recollida del premi al millor disc de pop, atorgat a Gener per l’extraordinari Cante al cos elèctric, Carles Chiner feia una reflexió que esborrà per un moment el somriure dels assistents: «És el nostre tercer disc. […]. Ja sabeu, músiques i músics, que traure un disc, i més si és com l’hem tret nosaltres, sense cap ajuda institucional, ni discogràfica ni de cap tipus, només amb el nostre treball, els nostres diners, el nostre talent i el nostre temps, és sempre com abocar-se a un abisme, llançar-se i pensar enmig de la caiguda: ja veurem si ens ixen les ales o algú ens presta un paracaigudes. […]. Ja fa un any que el vam traure. De moment no ens han eixit les ales encara, ni tenim cap paracaigudes. Així que ens prendrem este premi com una branqueta d’eixes a les quals t’agafes […] Ens agafarem ben fort a este premi fins que faça crac, perquè farà crac, i allà baix al precipici ens veurem amb vosaltres. En eixe precipici, cosa dels polítics és que hi haja alguna cosa més que el no-res: una estora roja, un nou abocador o una escena musical en condicions».

El contrast entre els oripells autocelebratoris d’un esdeveniment com aquell i l’amarga franquesa de les paraules de Carles, representa la metàfora més precisa que podríem trobar per a descriure l’evolució de l’escena musical que s’expressa en català al País Valencià durant les dues darreres dècades. Una escena que, des d’aquella fita insurgent que suposà el tancament de l’aleshores anomenat Col·lectiu de Músics en Valencià al Palau de la Música de València el 2 de març del 2005, ha crescut en quantitat, qualitat i diversitat fins superar amb escreix les previsions més optimistes però que també, malauradament, continua exhibint avui unes debilitats estructurals que la fan especialment vulnerable.

Els números no poden ser més eloqüents. Si analitzem la producció discogràfica en valencià el els darrers vint anys, trobem un creixement sostingut que no sembla haver arribat encara al seu sostre. I amb un canvi de paradigma evident en els darrer cinc anys on observem un notori augment en la producció de singles digitals, molts d’ells acompanyats del corresponent videoclip.

Els factors que expliquen aquesta tendència creixent en la producció són ben diversos: en primer lloc, les facilitats que brinden les noves tecnologies per a l’autoedició i la distribució digital; en segon, l’existència de diverses generacions de joves formades en valencià i per tant, millor predisposades al consum cultural en llengua pròpia que asseguren un mínim nínxol comercial; en tercer, l’activisme proselitista d’una colla de músics que han trobat en l’autogestió una poderosa eina d’incidència social: la fundació del COM (2004) —Col·lectiu Ovidi Montllor dels Músics i Cantants en Valencià— i la creació dels Premis Ovidi (2006) signifiquen un veritable punt d’inflexió per l’enorme impuls agitador i visibilitzador que li donen a l’escena; en quart lloc, hauríem de subratllar també el paper jugat per l’associacionisme cívic, polític i cultural —amb entitats molt significades com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana—; i, finalment, l’efecte d’arrossegament que tenen algunes propostes especialment populars —Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata, Zoo, la Fúmiga— amb fenòmens tan destacats com el de Pep Gimeno Botifarra en les músiques d’arrel o Dani Miquel en l’àmbit de les músiques adreçades al públic familiar.

En molt poc temps —els primers sis anys de segle— la música en valencià va passar de viure confinada en la marginalitat o, en el millor dels casos, tindre només una incidència rellevant en els sectors joves més mobilitzats políticament del país, a esdevenir un veritable fenomen de masses que impugnava la resignació i impotència viscudes durant els darrers anys de govern conservador —amb el tancament de la Radio Televisió Valenciana el novembre del 2013 com a episodi més dolorós—, li atorgava al valencià una centralitat cultural llargament anhelada, reforçava l’autoestima lingüística del país fins a extrems inimaginables uns pocs anys abans i, ens atreviríem a dir, adobava el terreny per al canvi polític que arribaria en les eleccions autonòmiques i municipals del maig del 2015.

Veure la multitudinària rebuda d’Obrint Pas (2011), La Gossa Sorda (2016) o Zoo (2019) al Fuji Rock Festival del Japó no només era un fet que escapava a qualsevol pronòstic: desmentia rotundament les cantarelles supremacistes respecte a la utilitat de l’idioma.  Però les vendes de discos adés, o les xifres de reproduccions en streaming ara, no enganyen: Zoo supera els dos-cents mil oients mensuals a Spotify i algunes de les seues cançons —«Estiu», «Ventiladors»— sumen més de catorze milions de visites si agreguem quantitats de Youtube i Spotify. I no són els únics: La Fúmiga s’acosta als cent vint mil oients mensuals i «Mediterrània» ja té prop de 5 milions de reproduccions —a banda de ser un dels principals èxits de les xarangues de tot el país.

Dos darrers factors afegits que reforçarien aquesta eclosió serien, d’una banda, la implantació el 2018 dels Premis Carles Santos —en una convivència no acabada de resoldre amb els Premis Ovidi— amb l’associat circuit Sonora que n’acull els guanyadors i, de l’altra, l’inici de les emissions d’À Punt l’11 de desembre de 2017 (ràdio) i el 10 de juny de 2018 (televisió). El nou canal públic va apostar molt fort de bon començament per la música en valencià tant en un mitjà com en l’altre: en el primer destacava Territori Sonor, dirigit per Amàlia Garrigós, al costat dels espais com la secció fixa que tenia Vicent Contrí al magazín matinal Al ras o programes especialitzats com Col·lecció de vinils (2018-2019) conduït per Àlex Martínez; al mitjà televisiu arribaren a coincidir tres espais protagonitzats totalment o parcialment per la música —València-Califòrnia (2018-2019), L’Estudi (2018-2019) i Bambant per casa (2018-2019)— a més de l’abundant presència de música en valencià en informatius, magazins, concursos, etc.

Tanmateix, l’aposta ha anat aigualint-se amb el temps: els programes exclusius van minvar a la graella, Territori Sonor va viure un cataclisme intern saldat amb l’eixida d’Amàlia Garrigós, l’entrada de Manuela Alandes i un canvi de format i d’horari i les noves propostes —Territori en concert (2021), per exemple— es relegaren a la graella en ubicacions poc favorables. En qualsevol cas, i examinades les dades d’audiència de tots dos mitjans (un 3,4 % el 2021 per a la televisió), bé podríem pensar que la sinèrgia música-mitjà resulta encara bastant asimètrica: la presència d’un grup popular en qualsevol programa n’augmenta l’audiència, en un transvasament de públic que encara no s’aprecia en la direcció inversa.

La baixa audiència d’A punt, els minsos índex de lectura, l’escassedat de mitjans de comunicació escrits en valencià, les dificultats —socials, polítiques, judicials— a què s’enfronta qualsevol mesura legislativa que signifique un petit avanç en la protecció de la llengua o en garantir els mínims drets dels usuaris i l’hostilitat manifesta cap al valencià de ben bé la meitat l’arc parlamentari autonòmic i les seues terminals mediàtiques —«No podrán con el castellano», titulava el director d’opinió de Las Provincias una de les seues columnes el passat 12 de març—, atorguen un mèrit més gran a aquesta eclosió creativa sense precedents, però també suposen una greu amenaça de futur.

Per això no ens hauria d’enlluernar l’esplendor numèric. És cert que la producció musical es troba en el punt més alt de la nostra història, però no ho són menys les mancances estructurals d’una escena fràgil i de dubtosa sostenibilitat: recordem que moltes discogràfiques que obriren aprofitant aquests corrents ascendents, han tancat —Cambra Records, Mésdemil, Comboi Records—, i altres han hagut d’extremar la prudència i eixamplar l’àmbit d’actuació —La Casa Calba—; que les bandes i intèrprets que han aconseguit professionalitzar-se es poden comptar amb els dits d’una mà—; que triomfa determinat monocultiu —propostes que encaixen amb la disbauxa festivalera i dotades de cert contingut polític— i la resta ha de procurar-se els seus circuits o resignar-se a la precarietat; i que les propostes més minoritàries i arriscades no acaben de trobar la massa crítica de públic que els assegure una trajectòria més o menys longeva.

La retirada progressiva de les bandes que gaudien de major popularitat —Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata Sound System— i de major valoració crítica —El Corredor Polonés, Gener, Arthur Caravan— va ser un primer avís de les debilitats sistèmiques de l’escena. I el fet que aquesta primera crisi se superara brillantment amb la irrupció d’una segona tongada de grups que reemplaçaren a aquells en la part alta dels cartells —Zoo, Smoking Souls, El Diluvi, Auxili, el retorn de Xavi Sarrià, ara en solitari— podria incitar a una confiança contraproduent.

Com deia Carles Chiner, caldria una intervenció política molt més decidida i imaginativa per apuntalar aquest grandiós edifici i evitar que, el dia més impensat, una mala ventada l’ensorre com un castell de cartes. Trobe que hi ha dades més que suficients per considerar la música en valencià, a hores d’ara, com l’actiu cultural amb major valor estratègic de què disposem. I actuar-hi en conseqüència.

Zoo  – fot. Irene Bernard

Gener – fot. Josep Vicent Frechina

Inscriu-te al nostre butlletí

Top