Música, festa i poesia per a rebre la costella de sant Vicent Ferrer

El 16 de juliol de 1600, València s’engalanà per a celebrar el trasllat a la catedral d’una costella de sant Vicent Ferrer. En honor a una relíquia tan important, s’hi organitzaren nombroses celebracions religioses i festives que ompliren els carrers de focs d’artifici, lluminàries, música i lectures de poemes dedicats al sant. De totes aquelles celebracions, en feu relació el canonge Francesc Tàrrega a la seua Relación de las fiestas… (1600). Segons Tàrrega, «toda la yglesia estava enrramada por las paredes y suelos […] y por las capillas se repartieron muchos menestriles, trompetillas, dulçaynas, caxas, atabales, campanillas, ruyseñores y otros instrumentos, que, acompañados de los dos órganos grandes que están en el choro y de las muchas campanas que hay en la yglesia, formavan una confusión de música tan regozijada como devota».

Així doncs, adobada la catedral, s’inicià una processó solemne des de la casa natalícia del sant, on havia estat custodiada des que el 7 d’abril havia arribat a la ciutat, fins a la Seu. Encapçalaven la processó els representants dels gremis, als quals seguia «una dança de ocho gigantes, quatro varones y quatro mugeres, ricamente vestidos al talle de quatro naciones diferentes, los quales baylavan al son de un tamboril y dulçayna en seguimiento de dos enanos muy pequeños y feos que guiavan el bayle». Després d’aquesta dansa popular, hi anava el clero regular, seguit per les tretze parròquies de la ciutat, el Capítol catedralici i, finalment, l’arquebisbe Joan de Ribera, que duia la relíquia entre les mans, acompanyat per «los cantores, menestriles y trompetillas d’esta yglesia y Ciudad».

Ja de nit, des dels terrats de la ciutat, on hi havia repartits «muchos menestriles, trompetas, caxas, pífanos, atabales y gaytas», es dispararen nombrosos focs d’artifici en una celebració pirotècnica que durà fins a la mitjanit, amb un prolix repertori de «girandolas, bombas, tramoyas, salvas de morteretes, mosquetería, cohetes de diversas maneras, que unos subían a las nuves, otros, haziendo ruedas, corrían por entre la gente que tenía ocupada toda la plaça». Un espectacle de llum i foc que, segons l’autor, mai no s’havia vist a València; més impressionant, fins i tot, que el que tingué lloc l’any anterior, quan la ciutat acollí el casament reial entre Felip III i Margarida d’Àustria.

L’endemà, s’hi celebrà la missa amb què s’iniciava un octavari en què, cada dia, s’oferí un repertori musical variat a càrrec de «un juego de vihuelas de arco, con que se tañían varios motetes, ensaladas y villancicos con grande suavidad y destreza». Y tots i cadascun dels dies de l’octavari, acabada la missa, la literatura esdevenia la protagonista quan «mucha parte de los buenos ingenios, naturales y estrangeros, que hazen famosa esta ciudad leýan versos en alabança del glorioso santo».

Entre aquells poemes que es llegiren, ara que ens trobem immersos en discussions tan inútils com tendenciosament intencionades sobre si un accent ha de mirar a un o a l’altre costat, destaquem els primers versos de Melcior Horta, que alié a controvèrsies futures sobre accentuacions toponímiques, feia rimar obertament València amb presència:

«Diré·os, puix la festa o porta, / Vicent, en vostra presència, / que sou com fill de València, / faix, porter, guàrdia de l’orta».

Revista Saó Núm.516, pàg.9. Setembre 2025.