La revista degana en valencià

Nacionalismes cívics contra nacionalismes ètnics?

22/07/2022

Per a qui s’informa -per dir-ho d’alguna manera- a través dels mitjans de comunicació espanyols, hi ha un grandíssim maligne que no para mai de fer maleses: el nacionalisme. Sense matisos. Cada dia i a cada hora, un nacionalista està pensant i actuant amb màxima vocació liberticida i amb els pulmons plens d’hispanofòbia. En aquest cas, no calen matisos, ja que, si és espanyol, no és nacionalista, no importa els metres de tela estanquera que lluïsca. Com a molt, s’oposarà el patriotisme -sentiment positiu i noble– al nacionalisme -una inflamació patològica del natural apego al terruño-.r

Si, en canvi, u segueix les investigacions -també és una manera de parlar- de l’acadèmia espanyola al respecte, hi trobarà el mateix maniqueisme, tot i que una miqueta més dissimulat, és clar, que les aparences s’han de guardar. Així, en aquest cas la dicotomia s’establirà entre un nacionalisme cívic –positiu– i un d’ètnic o etnolingüístic –negatiu-. Aquesta taxonomia entre nacionalismes no és pròpia únicament de l’acadèmia espanyola, és clar, ja que es pot trobar en literatura abundant dins dels estudis nacionals.

Si en fem un resum molt breu, el nacionalisme cívic seria positiu, perquè es basaria en uns criteris de ciutadania, a través dels quals la nacionalitat vindria determinada per una adhesió política a uns valors comuns establerts per l’estatalitat, mentre que el nacionalisme etnolingüístic seria determinat per una ètnia etèria i uns valors previs a qualsevol estatalitat. És a dir, un nacionalisme d’arrel francés, de ciutadans, i un nacionalisme d’arrel germànica, de l’ànima del poble, el qual, si ja volem fins i tot invocar fumerals traient fum a ple rendiment, el citem en el seu terme alemany: völkisch.

A partir d’ací, com déiem, ja és qüestió de nivells en la sofisticació. Si obriu qualsevol tribuna d’opinió de la premsa espanyola, ho entendreu: si penses políticament que hi ha alguna cosa més enllà de la nació espanyola única e indivisible, la teua estació tèrminus són els fums d’Auschwitz-Birkenau. Sic. Com a màxim et trobaràs en segons quins entorns que, bé, que tothom té dret d’equivocar-se i viure de patologies infantilistes. No n’hem de fer un gra massa, però.

Pot semblar increïble, però és impossible de comptabilitzar la d’arbres del pobre Amazones que han mort impunement per a donar suport físic a aquestes argumentacions. Perquè la dicotomia és tan falsa que només cal analitzar el paradigma modèlic del nacionalisme cívic -França- per a adonar-se que no hi ha ni n’hi ha hagut -i esperem que no n’hi haja, vaja- un nacionalisme més ètnicament agressiu que el francés, amb el qual no pots inscriure el teu fill al registre amb un nom que continga un caràcter alfabètic que no corresponga l’ortografia francesa, ja que, si no, s’atempta contra la “unitat dels ciutadans”. Però per criteris estrictament cívics, òbviament. A algú li sona? Potser als nostres nacionalistes cívics més nostrats i avançats, aquells que fa quatre dies -com aquell que diu- ens prohibien posar un nom en “dialecto” en la làpida del cementeri. Devien ser noms völkisch que atemptaven contra els valors cívics.

No hi ha cap dicotomia entre nacionalismes cívics i nacionalismes ètnics: tots tenen ingredients de cadascun dels elements per a la paella. Tots som nacionalistes. Tots. Sense excepció. Si creus que el món s’ha d’organitzar entre estats independents, ets nacionalista, perquè, siga una manera o d’una altra, aquell estat es fonamentarà en una nació -prèvia a l’estat o construïda per l’estat-. Si, per contra, penses que no haurien d’existir els estats, o bé ets un anarquista idealista -i, per tant, tindràs el meu respecte i el meu acompanyament ideològic, tot i que ja veurem si ets conseqüent amb eixe posicionament- o ets el més gran dels nacionalistes, aquell que s’identifica com a ciutadà del món i només entén que existisquen les llengües dominants i imperials. És a dir, que, per a tu, el món, només existeix si és el teu.

I tots els estats imposen -en major o menor mida- la seua identitat ètnica, amb major o menor agressivitat. La trampa -l’estafa- de qui s’identifica com a “nacionalista cívic” es para quan s’afirma que la tria d’aquesta llengua no és ètnica, sinó funcional, tot i que -veges quines coses- sempre és una tria objectiva i desapassionada la que determinada que només la seua pròpia llengua del seu propi grup ètnic és la que té dret de viure cívicament. Xe, que justet!

Des del meu punt de vista, si hi ha una dicotomia operativa entre nacionalismes, és aquella que oposa els nacionalismes agressius als defensius. És a dir, el nacionalisme d’aquells que imposen la seua nació i la seua corresponent dominació als altres i el nacionalisme d’aquells qui se’n defensen. I tots dos amb els seus ingredients de referents etnolingüístics i de praxi política cívica. Probablement, si ho analitzem bé, trobarem més elements d’imposició ètnica en els agressius -que s’identifiquen com a cívics- que en els defensius -que són titlats d’ètnics-, però això ho deixarem per a un altre dia, perquè no és necessari invertir les tornes tampoc.

Per tant, que no ens facen caure en el parany. La dicotomia entre nacionalisme cívic i nacionalisme ètnic no ens serveix, no ens és útil i, a més a més, funciona com a cortina de fum per a amagar la dicotomia real entre opressor i oprimit, ja que -que curiós- sempre són nacionalismes cívics -positius, recordem- aquells que promouen els estats ja establerts, mentre que sempre són nacionalismes ètnics -inflamacions patològiques- aquells que fan onejar al vent una bandera que no es troba en la seu de l’ONU.

El valencianisme no té cap “pecat” de nacionalisme ètnic a purgar en un camí per a ser homologat com a nacionalisme “cívic” ben entés. Som un nacionalisme de poble sense estat com qualsevol altre; un nacionalisme defensiu, que malda per sobreviure en un món que aquesta bona gent del patriotisme constitucional voldria que no tinguera aitals grans en el cul. Fugiu del parany, doncs.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top