Nadal en Gaza

Jesús, Josep i Maria (o siga, la Sagrada Família), hagueren de fugir de Betlem, advertits per un àngel que el rei Herodes ordenaria assassinar tots els infants acabats de nàixer, perquè temia una profecia, segons la qual un d’aquells innocents acabats de nàixer esdevindria rei i messies i li entrà por que aquest futur rei el fes fora.

Josep, obedient com sempre, aparellà la burreta, recollí les quatre coses que portaven, especialment la robeta del nin que feia uns pocs dies els havia nascut, i marxaren cap a Egipte, amb la intenció de refugiar-s’hi. El camí natural, eixint de Betlem, era el de Gaza, i pel camí que va paral·lel a la mar fins a arribar al Sinaí, arribar a Egipte, on podrien trobar refugi.

Al llarg del camí descansarien als pobles on vivien altres jueus de la família de David, a la qual pertanyien també ells. Josep duia anotats en un tros de papir que li havien facilitat a la sinagoga, els noms d’aquests familiars, perquè entre ells s’ajudaven força i estaven molt acostumats a fer-ho, des que acabada la captivitat de Babilònia, pogueren tornar a casa; molts ja estaven establerts per la zona per on anaven a passar ells i els cercarien. El que volien Josep i Maria era preservar Jesús dels soldats d’Herodes, que anaven per tot arreu escorcollant tot i assassinant criatures innocents.

Gaza era tot just a la meitat del camí, entre Judea i Egipte. Josep hi tenia un cosí, Zacaries, a qui coneixia molt bé, perquè era fuster, com ell, i quan eren feia uns anys que havia vingut a aprendre l’ofici a l’obrador de Josep en Natzaret. Zacaries i la seua dona Elisabet se n’alegraren molt i els acolliren immediatament. Hi sojornarien un parell de dies per a descansar i recobrar forces. La casa-taller de Zacaries estava situada als afores de la ciutat, cosa que els vindria bé en el cas d’haver de fugir a correcuita. Si venien els soldats del rei.

A l’hora baixa s’allitaren en un matalàs, que era més tou i calentet que la palla del pessebre de Betlem, amb llençols acabats de fer nets. S’adormiren, doncs, encara que el nin trobava a faltar l’escalfor i l’alé del bou i també de la burreta, que havien deixat al corral amb els altres animalets de Zacaries. El nin estava inquiet i ni amb la lleteta de Maria, que l’acaronava i l’amorrava als mugrons, perquè mamara, no aconseguia adormir-se del tot. Josep vetlava i se n’adonà tot de seguida i li preguntà a Maria què li podria passar al nin. Ella sí que ho sabia, perquè a ella li passava que el que somiava el fill, ho somiava ella també. I li ho explicà a Josep:

— El Jesuset ha tingut unes visions terribles de coses que s’esdevindran d’ací a molts anys a Gaza. I els seus somnis també els he tingut jo, com ja saps. Hem vist Gaza i totes les poblacions i ciutats pròximes, destruïdes amb terribles explosions, amb pluges de foc i de ferro ardent i uns incendis paorosos i la ruïna de cases i edificis públics, com les escoles i els hospitals, tots plens de nafrats i amb ferides que els provoquen forts dolors. Això ho provoquen uns soldats tan dolents com els d’Herodes, ho fan des d’estranys artefactes voladors i enormes vehicles que van pels carrers destruint-ho tot i matant tothom, perquè no troben cap lloc on refugiar-se. Els soldats, vestits sinistrament i amb armes molt poderoses, disparen contra tot el que es mou, no deixant res en peu ni ningú viu… Josep, el que hem vist que passarà serà com l’infern, com deien els profetes. Els homes són molt dolents, si volen, i per això ha nascut el nostre nin, per a posar fi als pecats dels homes.

I continuà: — El bon Jesuset no ho entén perquè és un angelet i no coneix el món, però com és fill de Déu, sí que entén els plors i el patiment dels xiquets i dels homes i les dones i s’ha posat a patir veient el que faran els soldats ací a Gaza.

En sentir les explicacions, Josep se sentí consternat i li va dir a Maria: — Si vols, jo l’arronsaré i li cantaré una cançoneta i mentrestant, tu intenta descansar.