Nanos polítics

Fa algunes setmanes, aquest país va celebrar el 40 aniversari del postfranquisme. Escolteu! si hui vivim en democràcia, encara que estiga pels sòls, és gràcies a la voluntat d’un dictador, el seu déu, el seu rei i el seu grapat de nanos polítics i jurisperits.

Si, estos nanos carrinclons ja venien embolicats  als peus d’una democràcia que mai ha aixecat cap. Pels sòls van honrats, honests, dignes… dimensió humana de la política!

Mai han volgut crèixer, mai han sabut elevar-se, però gràcies a les seues luxúries amoroses amb el capitalisme, han proliferat de tal manera, que ja contra aquells (els poderosos), ningú està protegit.

Roben, estafen, menteixen, prevariquen, malversen, traeixen, són autèntics apòstols de la infàmia i la hipocresia, sofistes presumptuosos. Això sí, patriotes més que ningú.

I el seu poble? El seu poble els vol! Són els seus corruptes! Visca la Constitució!

Aquesta Sagrada Constitució inviolable fins la nit que va arribar el proxeneta capitalista a la 1.35h., quan tots dormien menys els nanos, allí li va clavar l’article sense intervenir més paraula que aquell xiuxiueig: “Els diners primer, la persona després. És la meua democràcia”.

Demòstenes es va entusiasmar escoltant Calístrat, des de llavors va voler ser orador, però estos prosaics nanos arribistes  formats en col·legis de magnats per a la retòrica de les converses, només saben bocamollar els dictats del sistema al qual s’arrosseguen afanyats per l’estipendi. Uns s’enriquiran pel frau i la deslleialtat; altres cobrant cinc o sis mil euros mensuals amb dret a un retir daurat amén de privilegis de tot tipus; uns altres s’aniran a consells d’administració de grans empreses com a premi per haver-los procurat quantiosos beneficis en detriment del poble… Qui no vol ser nano?

I aquí els tenim, 20, 30 anys o més, l’olor a impostura es fa insuportable.

Cóm pretenem que estos genis de la ignomínia es fiquen en la pell de l’aturat de llarga durada; del malalt que no pot pagar-se el medicament o mor per no ser atès; de la persona depenent; del que va a ser desnonat; del que viu al carrer; dels que moren ofegats a la mediterrània; de les víctimes d’estafa, etc., etc.?

Aquells que se suïciden per motius econòmics, centenars de persones amb depressió per la mateixa causa, els milers de xiquets que no s’alimenten convenientment, els més de tretze milions de pobres, això, dic, no va amb ells.

És possible que alguna cadena de TV s’interesse per estos temes, serà llavors quan, per imperativa vergonya, isca algun nano sota les gresoles histriòniques de la seua companyia política a posar-li passió a la cosa.

Però, tot segueix… pitjor.

La bretxa entre rics i pobres és cada vegada major, els tres subjectes més rics del país tenen la mateixa riquesa que 15 milions de persones. Així no pot haver-hi democràcia!

El nostre patrimoni natural ha estat devastat pel formigó, l’agricultura, la indústria, sanitat, educació… milers de milions d’euros dilapidats en construccions faraòniques hui abandonades, aeroports i autovies inútils… No! Per a ells no són inútils, les comissions han farcit les seues butxaques!

Milers de milions d’euros públics han rescatat bancs còmplices de fraus suculents que ha causat depressió i malalties a centenars de ciutadans, sap Déu quants d’ells hauran mort per aquesta causa.

Diners públics han estat utilitzats per Ministeris per pagar favors a delinqüents en missions encaminades a eliminar “proves” es les seves pròpies malifetes. Delinqüents contractant delinqüents amb els nostres diners! Quin país, Larra! Quin país, Berlanga!

I allà van amb cara de pasqües els nanos a inaugurar il·luminacions nadalenques al són de ditirambes i faramalla propi de la venda ambulant en plena campanya turística, fins anuncien en anglès!

Centenars de milers d’euros públics ja il·luminen el racó on jeu la misèria i la fam dels sense sostre, de la família que no pot fer front al rebut de la llum, dels desheretats de drets…

Música i llum! Avant! Una multitud enfervorida aplaudeix, això és marca Espanya!

D’altra banda, el vil patriotisme de primos de riveras, casados i altres genis de la faramalla capitalista, és utilitzat per cobrir les seues misèries.

En aquest país existeixen mil motius més que a França per eixir al carrer! Però, els catalans volen trencar Espanya! La sagrada unitat! A por ellos!

Com esperitats eixen els nanos per les balconades, pels faristols, pels diaris, per les televisions, pels altars i les llars a bolcar contenidors de combustible per la causa!

M’ature i pense…

Si, els veritables filòsofs també van pels sòls, quina desgràcia de país!

No hi ha dignitat, no hi ha altura ni classe política. Ningú, en nom dels drets humans, ha denunciat la situació de polítics catalans i representants d’associacions culturals presos. No han estat jutjats! No hi ha hagut motins, revoltes, rebel·lions, guerres. No han eixit els tancs pels carrers ni hagut tirs. En rigor, només s’ha intentat votar en unes urnes. Inconstitucional? Il·legal? Si no tenia cap validesa, per què tanta violència policial? No era menester… O sí?

Les banderes i els himnes dels uns i els altres són el millor sostre per aguantar aiguats i tempestes que recauen sobre el poble, provocat per la corrupció i la pocavergonya.

A principis del 2000, els experts del capitalisme sabien que s’aveïnava una crisi, van avisar als nanos i, d’entre ells, el més vivaç va dir: “L’Estatut ens salvarà del que puga venir”. El de Catalunya, clar, perquè el de València, que era el mateix, no advertia problema algun (Serà pel seu himne?).

A partir de llavors, l’independentisme va començar a pujar i pujar en tant els nanos, també els catalans del 3%, es fregaven les mans: Ja tenim sostre! Deien.

Ni la trapelleria més abjecta i iniqua acompanyada d’evidències audibles i visibles de robatoris, estafes i abandó a la ciutadania; ni la sentència més categòrica en forma d’acusació de banda criminal a un partit polític (Què hi ha de més vergonyós que això?), han aconseguit tirar als nanos en nom de la democràcia.

Volen trencar Espanya! Se sent des de la cova de Las Batuecas, i allà acudeix tota una munió enfervorida ventolejant  les seues banderetes per re-investir-los d’autoritat, molts d’ells tenen treballs precaris i no arriben a final de mes. És la trista realitat.

Volen espanyolitzar-nos! Clamen els nanos del 3% des dels plans de Campllong, sota el “pi dels tres branques”, fins allí arriba la mateixa gentada exaltada disposada a donar-ho tot per Catalunya, encara que no puguen pagar el rebut de l’aigua.

I és que el gran dictador va deixar en herència als nanos de 78 la “posició de domini”: ¡En España se habla español! confonent, una vegada més, Espanya amb Castella.

No, a Espanya no es parla espanyol, sinó quatre idiomes diferents amb la mateixa dignitat, o no? El castellà serà una llengua comuna, però Espanya no és una llengua, ni una idiosincràsia, ni un territori, ni una unitat, Espanya és una unió de pobles i cultures que fins a l’arribada del Borbó Felipe V, tenien les seues lleis pròpies i els seus drets. És una qüestió històrica, la història té més memòria que les persones.

Però els nanos, uns i altres, creuen que poden “obligar” a estimar. Doncs no.

Només els que hui caminen pels sòls saben que la democràcia exigeix un diàleg de respecte mutu, d’enteniment sincer, de coneixements compartits, d’interculturalitat, per trobar mecanismes, que n’hi ha, de convivència en pau i harmonia.

Desgraciadament, els nanos només saben dialogar des del circ, espasa en mà, en aquella primitiva sorra on un venç i l’altre és derrotat, humiliat. Creuen, insensats, que les guerres porten a la pau, però estan molt equivocats, les guerres només porten a la victòria, mai a una cultura de pau. I dóna-li que dóna-li a la roda durant anys, durant segles.

Cal tirar als nanos ja! A dalt el seny, la unió de la diversitat i la democràcia!

18/12/2018