Nascuts per a triomfar

La «rondalla del triomfador»

Ha estat fabulada pel capitalisme i el seu tema central és que tothom pot tenir èxit en la vida si vol. Els «rondallaires» són els amos del 99% de les riqueses del planeta i han aconseguit que la gent cregui que va de debò i que és propietària del seu destí. Consegüentment, l’èxit o el fracàs depenen exclusivament d’ella.

La «rondalla del triomfador» es canalitza a través de tres vies. La primera, escrivint biografies dels suposats «campions» i entrevistant els principals mitjans de comunicació mundials a polítics, empresaris, artistes, esportistes i «influencers» exitosos. La segona, aplicant polítiques fiscals força benèvoles als triomfadors esdevinguts multimilionaris justificant que s’ho mereixen perquè són tan intel·ligents que no es pot «castigar» el fruit de llurs esforços amb impostos. La tercera, humiliant els desocupats en acusar-los de ganduls.

Tanmateix, la realitat és totalment oposada, perquè el tan lloat voluntarisme individual depèn fonamentalment de la classe social de la qual procedeixen els triomfadors.

Teories econòmiques a favor o en contra de la rondalla.

Adam Smith (segle XVIII) és considerat el fundador de l’economia política. Afirmava que la riquesa era produïda per tres classes socials: capitalistes, rendistes i treballadors. La primera, segons ell, era fonamental i imprescindible. Considerava que el seu objectiu havia de ser que el treballador guanyés el mínim possible —precisament a ell li devem el vell terme «salari de subsistència», substituït avui per «salari mínim»— i que no tingués la possibilitat d’estalviar a fi de no esdevenir mai un capitalista. En tot cas, assenyalava que, si el capitalista es feia cada cop més ric, les seves «deixalles» li arribarien, finalment, al treballador, amb la qual cosa acabaria vivint millor que si estava sota el poder dels rendistes.

Karl Marx va arribar en el segle XIX dient que el treballador era explotat pel capitalista, la qual cosa concitava la lluita de classes. Segons ell, si als treballadors se’ls pagués d’acord amb el que produïen, no hi hauria guanys per al capitalista.

A finals del segle XIX, van nàixer els «neoclàssics», «rebesnets» de Smith. Desacreditaren la relació de forces entre les classes socials i centraren en l’individu i el mercat. Asseguraven que l’economia era una ciència neutral i que les seues hipòtesis eren les úniques autèntiques. A més a més, corroboraven que els salaris depenien de l’habilitat del treballador, no pas de l’explotació que els capitalistes exercien sobre ell. Convertien, així, l’individu en responsable únic de la seva existència. Triomfaren perquè els capitalistes tenien por d’una revolució imminent en veure el que estava ocorrent-li a l’Imperi rus. Com Smith, no tenien en compte l’origen social de l’individu.

Els «herois»  actuals.

Són personatges com Steve Jobs, Elon Musk, Mark Zuckerberg,  Jeff Bezos o Bill Gates.

El tema central de les biografies que s’han escrit sobre ells es poden sintetitzar en una sola frase: el meteòric ascens d’una personalitat extraordinària. El missatge implica que l’esperit empresarial és l’únic factor per aconseguir l’èxit, però, si fos cert, els països en desenvolupament serien els més rics del planeta. Tanmateix, no ho són, ja que no compten amb les mateixes organitzacions i institucions que els permeten d’accedir a la formació acadèmica, els recursos financers necessaris i un medi ambient econòmic adequat. Així ho va assenyalar Warren Buffet¹.

Si replantegem la qüestió, constatem que l’èxit individual és fruit de l’èxit col·lectiu, perquè depèn de les polítiques que s’executin. En el cas de Steve Jobs, per exemple, l’èxit del seu iPhone ha estat possible gràcies a internet, la pantalla tàctil, el GPS, el reconeixement de veu i els programes d’investigació del Departament de Defensa. Totes elles, innovacions produïdes pel sector públic estatunidenc. Per cert, la pantalla tàctil va ser inventada per un professor universitari que va rebre finançament públic. Així doncs, l’èxit de Jobs ha estat resultat d’anys d’investigació i d’inversió pública als EUA², no pas dels seus «extraordinaris» dots.

A més d’aquesta mascarada biogràfica, la política tributària envers personatges com ell és força beneficiosa —paga poc o no paga—, perquè acumula més riquesa, però no millora la situació de la ciutadania el país de la qual tan generós ha estat amb ell. Certament,  Apple mai no hauria triomfat fora dels EUA si no hagués estat pel suport de les inversions públiques preliminars i el mateix podria dir-se dels restants «homenots» esmentats més amunt. És a dir, han triomfat perquè la inversió pública en les noves tecnologies en les fases inicials ha estat essencial. Ara bé, un cop aconseguit l’enriquiment, els mateixos empresaris pressionen els titelles del govern per tal que el sector públic deixi que siguin ells els qui continuïn les innovacions i les comercialitzin.

La importància de pagar impostos.

Son imprescindibles i crucials a l’hora de generar riquesa en un país i depenen de la política fiscal d’un govern determinat. Si fa pagar a qui més té i més guanya, distribuirà els béns entre tota la població, la qual cosa es traduirà en millor sanitat, millors pensions, millor ensenyament, més investigació i un llarg etcètera.

La individualització del fracàs.

Un objectiu prioritari del capitalisme és acusar l’individu de la seva desocupació. Segons els «neoclàssics», aquesta és resultat d’una decisió individual i voluntària entre l’oci i el treball.

Amb compte, però, amb aquesta teoria, perquè darrere seu, s’amaguen uns valors ètics molt contraris als interessos reals de la ciutadania. Així, classifica els treballadors en «coratjosos» —si accepten un salari baix—  i «dròpols», si, amb el mateix salari, prefereixen l’oci.

Es tracta de la legitimació de la teoria econòmica que assevera que als treballadors dropos cal castigar-los enviant-los a l’atur o obligant-los a treballar molt més.

La política «austericida» de la  CE³

La «troika» —grup de decisió format per la CE, el BCE⁴ i el FMI⁵— aplica aquesta política en països que la CE decreta que s’ho mereixen.

Segons ells, els grecs, els italians, els espanyols i els portuguesos —és a dir, l’Europa del sud— hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i vam facilitar la crisi del 2007-2008. Som, a més, uns desvagats que preferim tombar-nos al sol en una platja que no pas treballar com els alemanys, poble rigorós i laboriós, amb un model econòmic —ara mateix en franca recessió— a imitar per tot Europa. Per això, la CE va obligar els grecs a treballar més temps, cobrar menys, rebre menys prestacions per desocupació i baixar-los les pensions.

Crisis econòmiques i desocupació.

Ara bé, si «posem en quarantena» la teoria econòmica neoclàssica i investiguem quan hi ha hagut més desocupació des del segle passat, resulta que ha estat després de les greus crisis financeres capitalistes del 1929 i el 2007-08 i la pandèmia per COVID-19. Per tant, la desocupació no ha estat culpa d’una decisió individual, sinó d’una situació imposada pel capitalisme a qui la pateix a través d’una política econòmica que ha aplicat l’«austericidi» a països sencers i que ha desembocat en més desocupació.

Aquest «austericidi» desenvolupat pels «titelles» dels més rics —els governants europeus— ha provocat una contracció de l’activitat econòmica que ha exacerbat encara més la desocupació. A l’altra banda de l’Atlàntic, per contra, els EUA aplicaren després del 2008 una política completament diferent basada en l’ampliació del seu dèficit a fi d’apuntalar-ne el creixement econòmic. Aconseguiren eixir abans d’una crisi que, per cert, ells mateixos havien provocat.

La culpa és dels polítics, no pas dels ciutadans.

Es tracta d’un problema macroeconòmic que depèn de les polítiques que s’hi apliquin, no pas microeconòmic (a escala de desocupats).

En la «zona euro», els seus dirigents han convertit en víctimes els treballadors. Tanmateix, per a evitar que la gent investigui si això és cert, han desviat el problema acusant-los d’egoistes per no voler treballar amb salaris més baixos que permetrien eixir de la crisi que els acusadors provocaren.

Així i tot, que no se’ns oblidi: l’economia disposa d’eines per posar en pràctica polítiques econòmiques adients que podrien generar llocs de treball, accelerar la transició energètica i reduir el deute.

Tampoc hem d’oblidar que ningú no elegeix la desocupació i que els partidaris d’humiliar els treballadors obligant-los a treballar més per menys, a passar a desocupats i a criminalitzar-los acusant-los de ganduls mai no han estat desocupats ni han experimentat les conseqüències de tal situació: fracàs personal, desestabilització de la unitat familiar, aïllament, suïcidis…

Atribuir tota la responsabilitat de la desocupació a una persona és una absurditat econòmica, perquè un desocupat no troba treball en una conjuntura econòmica negativa, mentre que un gandul sí que l’aconsegueix i ben ràpidament en una de positiva.

Acusem, doncs, els qui realment són culpables: els qui provoquen les crisis i exploten els treballadors —les elits econòmiques— i els polítics elegits «democràticament» per ells, perquè no empren les eines que impedirien que s’esdevingués aquesta terrible situació ni vetllen pels desocupats.

 

¹Warren Edward Buffet (Omaha, 1930) és un empresari estatunidenc. Està considerat l’inversor de major èxit del segle XX i una de les persones més riques i influents del món (Wikipedia).

²Estats Units d’Amèrica.

³Comunitat Europea.

⁴Banc Central Europeu.

⁵Fons Monetari Internacional.