National Geographic

10/06/2020

Lo Rat Penat de Wuhan, el Lacoste de Valladolid

i l’Emèrit de la Meca

Tres criatures diferents i de caire diferent han estat pul·lulant i protagonitzat aquest diferent i estrany any 2020. Per aire, mar i terra tres criatures han lluït més que el sol: Lo Rat Penat que sobrevolava els cels una miqueta infectes d’una ciutat xinesa que fins ahir quasi ningú coneixia, Wuhan.  Lo Rat Penat que també és el símbol dels valencians col·locat per Jaume I en l’escut de la ciutat per a recompensar la seua ajuda a les tropes colpejant les seues ales a un tambor per tal d’advertir de la presència de l’enemic, ara se’l considera una bestiola immunda i repugnant per ser, aparentment, l’epicentre primigeni de la pandèmia del coronavirus que ha trasbalsat les nostres vides. Aquest mamífer volador, no obstant, té un aspecte positiu com a devorador d’insectes i pol·linitzador de plantes. Jo que he menjat diferents animalets considerats repulsius com ara alacrans, cucs , chapulines (saltamartins) i escamoles (ous de formiga), mai m’engoliria una sopa cuinada amb aquest exemplar de la fauna universal. La mitologia xinesa sosté -bé, igual m’ho estic inventant- que si s’apareix un rat penat al bell mig d’un «sopibrou» això és un indici de que tindràs cent anys de fortuna o mala sort. Mala sort, crec que ha tocat la segona opció. Donald Trump, prodigi de president, diria: «damn chinese virus» (maleït virus xinès). Lo Rat Penat xinès argüiria, en l’hipotètic cas que sabera que és argüir, «maleït bacil pèl-roig nord-americà».

L’altra fera, animalot o feristela que s’ha fet popular és la coneguda com el «Lacoste de Valladolid», que ha aparegut pel riu Pisuerga, afluent del Duero, i aprofitant que passava per allí, el rèptil s’ha dit a si mateix, vaig a escampar la por que és el que a mi m’agrada. Diuen que els habitants de la ciutat li canten «Se va el caimán, se va el caimán». A la qual cosa el cocodril contesta que quan el govern passe a la fase 3 o 4 que ara no pot canviar de «província».

El tercer espècimen, en principi, no provoca paüra. Fins i tot en algun moment se l’ha considerat entranyable perquè, diuen, atresora una caràcter «campechano», trempat en valencià, i que vindria a ser que té un tracte agradable, que és simpàtic i divertit. El cas és que durant quaranta anys adoptant eixe tracte agradable, hàbil maniobra dissuasòria, li ha pegat un mos descomunal a les comissions a l’AVE de La Meca, bestiola de ferro que circula per les arenes del desert saudita. Eixa colossal i gegantesca queixalada  ja voldria engolir-la en les seues gargamelles el Lacoste del Pisuerga o el cocodril del Nil. Però no acaben ací les habilitats de l’Emèrit de La Meca. També és capaç de desplegar les seues ales com Lo Rat Penat de Wuhan i fer escapolir sense que ningú ho detecte el botí aconseguit a un indret amagat en les muntanyes dels Alps, conegut com Suïssa i per als més precisos Confederació Helvètica. Però d’igual manera què és «campechano» i trempat també és generós li ha fet un magnànim regal, per allò de ser rei, a una tal Corinna. Ves a saber perquè, encara que tots ho imagineu.

La qual cosa resum el cercle, viciat i viciós, d’aquest capítol de National Geographic: Entre virus, bèstioles i corones camina el joc.