La revista degana en valencià

Navegant sobre les emocions

«El disc de Carles Pastor ens transporta als millors treballs que s’han concebut al cor de la Ribera»

«El de Novembre Elèctric és un dels millors discos de pop en valencià d’enguany»

«Als peus de la llàgrima, vam marxar molt lluny / volíem viure amb les mans plenes de desitjos breus / no teníem pressa, jo et mirava les cames a la mar». Així arranca un dels dos discos que hem triat per al present exemplar de Saó. Andròmina, de Carles Pastor, no és precisament un estri vell. És més aïna un bagul de sentiments compassat per una poesia neta i directa. Preguntes i reflexions fetes cançons davant d’un neguit que sembla empresonar el protagonista real o imaginari de cada composició.

Andròmina (La Casa Calba) atresora el talent d’aquest músic afincat a la Safor, però no s’entendria el resultat sense la mà de Tony Garcia i de Josep Pérez (Ona Nua) en la producció i instruments. Perquè el disc ens transporta als millors treballs que s’han concebut al cor de la Ribera, lloc d’expressió artística d’Ona Nua, però també de grans referents com és el cas d’Òscar Briz, qui aporta guitarra i veu en «Fràgil» (de fet, L’estiu de Briz és un treball que el mateix Pastor reivindica). També la incorporació a la banda d’Abraham Rivas és un valor segur al piano i als teclats. De temes, en trobem un grapat a destacar; potser em quedaria amb el tall dos, un dels hits del disc amb les potents guitarres d’Ivan Espí. «T’acarone» és una lluita entre allò que vols i no pots o no has de retindre: «Però no tinc més que donar-te, / sóc un rodamón desordenat / no és recomanable que tornes, / no t’enganxes, fes-me cas».

Després, trobem cançons potser més diverses estilísticament respecte de l’inici del disc, però sempre amb el rerefons amarg o amb dosis d’humor o ironia. En eixe camp tenim «El blues de l’Hotel París», amb el relat poètic d’Estellés; la descriptiva «Liverpool» i la country rock «Vaig fent camí» (original de Lucinda Williams, «Concrete and Barbed Wire»). Perquè, al remat, tot i el garbell d’Ona Nua Produccions, Carles Pastor es troba molt a gust amb la música americana (que bonica «Teatres» amb els arranjaments de violins de Jordi Silvestre). El disc acaba amb l’amagada «Agárrate a mí, María» de Los Secretos, cantada per Sílvia Pérez Miret (de nou, els problemes i l’amargor en escena).

«Andròmina és la segona part d’una trilogia final, un tancament d’esquemes mentals i musicals. Potser en aquest cas volia un disc més amable», explica Carles Pastor. «Les cançons són imatges, o pensaments furtius. És un món personal, però també imaginari, amb un present, passat i futur. Pot ser que Andròmina siga el present encara que tracte de distorsionar les històries senzilles amb elements de l’entorn, intentant no maltractar allò que ix de dins. No és un procés constant, més bé són dèries puntuals», conclou el cantautor. Si no coneixeu Carles Pastor, ara teniu una oportunitat per estrenar-vos amb Andròmina i, després, amb els quatre discos anteriors.

L’altra aposta emotiva d’aquest mes és el nou disc de Novembre Elèctric, eixa formació assentada a Madrid per la tenacitat del periodista i músic valencià Yeray Calvo. Com en el disc adés comentat, Quart minvant (Primavera d’Hivern) s’ha pogut editar gràcies al micromecenatge i, possiblement, siga un dels millors discos de pop en valencià d’enguany. No sempre és fàcil trobar un cedé tan equilibrat com el que ha signat Pachi García a la producció (Alisrecord). La clau està en les estructures de la majoria de les cançons: escalades musicals amb incorporació d’instruments i noves pujades d’intensitat. A més, eixes explosions de sentiments s’adoben amb textos d’amor, d’estima, de finals sense remei, de trencaments. El disc és per a assaborir amb el llibret davant (si has aconseguit l’edició especial de Quart minvant encara tindràs més entreteniment). Al remat, són deu cançons per dibuixar una constel·lació d’històries en les quals els camins de les relacions, les complicitats i els vincles no són gens fàcils. Material per a adolescents? No, per a tots els públics. I només cal veure en concert Novembre Elèctric per certificar el projecte del qual formen part, al marge de Calvo, Rodrigo Domínguez, Sergio León, Bert Posada i Adrián Díaz. Cal seguir també la part audiovisual (com apuntem, el món de la comunicació és l’altra vida de Yeray Calvo). Els vídeos no desentonen en eixe context melangiós, de postal millennial, de súper 8. Com a anècdota, Calvo mateix explica que «Polaroids», el tema que tanca el disc, podia caure de la tria; el productor no el va defensar com sí que ho va fer la banda. Al remat, la cançó s’ha convertit en un petit curtmetratge dedicat a l’amor fidel, aquell que es veu esquinçat per una malaltia que deixa una de les parts fora del món dels sentiments, de la raó. El treball el signa Àlex Blat (Àlez Martínez, cantant de Tardor). De Quart minvant t’agradaran «Abismes», «Les conseqüències», «Beneïda innocència», «Aquells xiquets» o «L’esquerda». Pop de teclats, de veus dolces i guitarres que converteixen l’escolta en un àlbum de records aliens o qui sap si més personal del que ens pensem.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top