La revista degana en valencià

Necessitem pau

15/09/2022

La pau que Crist donava i dona als creients després de la resurrecció. Els bisbes catòlics, quan comencen una celebració eucarística, saluden amb la mateixa frase de Jesús: «Que la pau siga amb vosaltres». Desconec si ho fan igual en l’Església Oriental a Ucraïna i Rússia, i no puc comprendre com celebren la Pasqua, el triomf de la vida actuant com a agents de la mort. No entenc moltes coses, però malgrat tot continuem pregant perquè el Senyor els concedisca el do de la pau i els dirigents dels dos països la busquen i la retornen als seus pobles. Tant com ens va costar ací entre nosaltres superar les causes i els efectes d’una guerra incivil entre germans i veïns –quan encara estem vivint recialles d’aquella confrontació que ben aviat farà el centenar d’anys–, ens posicionem ara al costat del govern marroquí –per motius econòmics–, contra un poble que vol viure en llibertat com ho és el poble sahrauí. És difícil, de vegades, entendre els camins de l’alta política internacional, però no podem oblidar el compromís amb els pobres i oprimits; sabem de quin costat està la veritat i la raó: al costat dels dèbils i indefensos (el poble ucraïnès i el poble sahrauí).

A la gran plaça eclesial han resultat impressionants les ganes amb què la gent ha celebrat les processons de la Setmana Santa fins a l’aparició i trobada del Ressuscitat amb sa Mare. Els mitjans televisius han donat informació a desdir. De totes aquestes manifestacions religioses voldria fer esment d’una de la qual coneixia l’existència però no l’havia vist representada –es tracta d’això, d’una representació– celebrada i recuperada a Gandia; parle de la Visitatio sepulcri. Era una antiga representació medieval de la deposició del cos mort de Jesús en el sepulcre i el moment de retrobar buit el sepulcre i començar les aparicions del Ressuscitat. L’escenografia comprenia la col·legiata de Gandia i el monestir de les clarisses, i a més de càntics litúrgics es canten unes peces polifòniques de lletra i música del mateix sant Francesc de Borja, tercer duc de Gandia, net del papa Alexandre VI i marqués de Llombai.

Acabades les celebracions, una altra preocupació ens arriba al fons del cor: el papa Francesc es troba malalt i té problemes per caminar i per presidir les celebracions de la Setmana Santa. Quan ens trobem en plena preparació del Sínode al qual ha convocat tota l’Església, convé recordar una cosa important: el Sínode compta amb les aportacions i reflexions dels cristians de base que s’han de fer a les esglésies locals i han de servir de base per a una reflexió posterior. Com bé expliquen els amics X. Garcia Roca i Joan Almela al número 163 de la revista Cresol, és normal que trobem dificultats en com desenvolupar aquesta primera part del Sínode perquè els cristians –almenys els catòlics– no estem acostumats a ser consultats sobre la nostra manera de viure la fe cristiana. J. Almela dona gràcies a Francesc per aquesta «porta oberta» cap al futur, però en remarca les dificultats, i per la seua part Garcia Roca explica l’existència de «profundes fosses en el món sinodal» que, resumides, podem citar: «La primera fossa es va obrir entre la manera de representar-se el món com un territori hostil minat de perills, que Ratzinger veia en “la secularització, el pluralisme teològic, l’autonomia de les Esglésies nacionals, els indicis de protestantisme en els catòlics i els bacils de marxisme” […] La pregunta ¿què aporta específicament el cristianisme per a la salvació i construcció del món?, que va presidir les teologies de l’alliberament, la teologia política i la teologia de l’esperança, s’ha convertit […] en la qüestió sobre què rep el cristianisme de la realitat secular per a la seua acció cultural, ètica i política. […] Es va obrir una tercera fossa en devaluar el Concili pel seu caràcter pastoral, la contraposició entre la dogmàtica i la pastoral portava amb si una bretxa que s’ha esgrimit contra el magisteri de Francesc amb la finalitat de reduir el seu lideratge… Es va escenificar igualment la fossa entre l’obertura i el diàleg i la preocupació per la identitat. Des dels països perifèrics se sol·licitava una Església que, en paraules d’un bisbe de l’Índia, “emergeix de la carn i dels ossos de la gent del lloc” i recordava que no hi ha lloc perquè s’imposen les pròpies tradicions i les pròpies cultures a les Esglésies locals que van sorgint».

És l’hora, com proposa Francesc en Fratelli tutti (n. 169), dels que «treballen, proposen, promouen i alliberen a la seua manera. Amb ells serà possible un desenvolupament humà integral, que implica superar “eixa idea de les polítiques socials concebudes com una política cap als pobres però mai amb els pobres, mai dels pobres i molt menys inserida en un projecte que incorpore els pobles» […] Este pas per les fosses obertes qüestiona la representació d’Església i món com a territoris aliens i estranys; de la preocupació per accedir al món, inserir-se en ell i inculturar-se per ell, passem a la voluntat de construir un nosaltres que trenque trinxeres entre dins i fora, i celebre la comuna dignitat i fraternitat en el fet de cuidar i ser cuidats, protegir i ser protegits. I aquesta és la fascinant tasca que ha recomanat Francesc en el recent viatge a Atenes (4-12-2021), amb una fórmula audaç: un humanisme renovat en el qual Déu posa gustosament la seua firma sobre la llibertat humana, sempre i en tot lloc, eleva «un missatge orientat cap a dalt i cap a l’altre, que a les seduccions de l’autoritarisme responga amb la democràcia, que a la indiferència individualista opose la cura de l’altre, del pobre i de la creació».

Acabat d’escriure, arriba la notícia de la mort del P. Josep Massot, monjo de Montserrat i persona cabdal en la nostra cultura. El recomanem al Senyor mitjançant la Mare de Déu i ja en farem cabal del seu traspàs.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top