Una de les paraules de moda, des de ja fa massa temps, és adoctrinar. Cert és que sempre unida al terme educació i cert és també que, normalment, s’ha utilitzat per a ser llançada a l’enemic polític. Nascuda a la calor de la flama del denominat conflicte català, adoctrinar ha arribat a ser un dels termes preferits.
Abans de continuar, però, no oblidem el que diu el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua: 1.- Instruir (a algú) en el coneixement d’alguna matèria o d’alguna ensenyança. 2.- Inculcar (a algú) certes doctrines o certes opinions I jo tinc un dubte si qualsevol docent no ha instruït el seu alumnat, o si no ha d’inculcar valors, posem per cas. Clar està que avui en dia, dir adoctrinar i escola és com si no estigués ben vist, fora una cosa negativa, molt negativa. Deixem ací la qüestió i tornarem més tard a ella.
Acabem de passar unes eleccions al Senat i al Congrés de Madrid i les autonòmiques que són les que han conformat les Corts Valencianes. La resta d’Espanya sols tenia dos sobres; al País Valencià en teníem tres. Però, a més de l’opinió sobre el disseny de les campanyes electorals i la quantitat d’insults que s’han llançat uns contra la dignitat dels altres (cert és que més un que altres), una de les coses que m’han colpit ha estat les preguntes que m’han fet, que he escoltat, que he contestat, sobre el procés propi de les eleccions. Diverses persones preguntaven per què teníem tres sobres; per què no apareixia el nom de Pedro Sánchez, Iglesias o Casado posem per cas, a les paperetes…. I això m’ha fet pensar que alguna cosa caldrà, caldria canviar perquè els ciutadans i ciutadanes tingueren una major formació, una major coneixença del procés democràtic. Què no s’ha fet bé, em preguntava.
No seré jo el que pense que, novament, la culpa la té l’escola que no ha «educat» el seu alumnat per a conèixer el sistema. I afirme també que és molt important la voluntat de cada persona per a saber i conèixer allò que més li interessa. Però deixant ben clara la responsabilitat de cadascú, la pregunta és si el sistema educatiu dedica assignatura i temps a parlar, a analitzar, a valorar, a estimar, què és i com funciona un sistema democràtic com el que gaudim ara nosaltres.
Evidentment no estem parlant d’adoctrinar -eixa expressió la deixem per als polítics-. Parle de si, en el seu conjunt, el sistema educatiu nostre està afavorint la formació i conscienciació d’una ciutadania compromesa amb el present i més encara amb el futur. Fins i tot he pensat en repetides ocasions que, com ara sembla «pecat» parlar de «política» a les aules, s’ha anat deixant de la mà els conceptes bàsics de la democràcia i els procediments a seguir.
I totes aquestes paraules em porten a un altre terme fonamental: pacte d’estat per l’educació. A altres països de l’Europa més desenvolupada, l’educació no forma part de la munició empleada per les persones que es dediquen a la gestió política: és com una mena d’oasi on no té cabuda les «posicions» polítiques dels diferents partits. S’ha arribat a un acord i aquest es respecta per tots els partits polítics. I si cal canviar, modificar alguna cosa, es pacta entre totes les opcions.
Estic convençut que no ha de ser un procés fàcil però, una vegada aconseguit, s’escriu i no es modifica en funció del senyor o la senyora que ocupe el Palau de la Moncloa o la presidència de la Generalitat. Si férem la relació de les lleis generals de l’educació que s’han aprovat fins ara, el llistat seria llarg, massa llarg. Sóc dels que pensa que un país, un sistema educatiu, no pot estar canviant cada 4 o cada 10 anys. S’hem d’adaptar a les noves realitats, a les noves tecnologies, als nous avanços. Sí, però això no suposa estar llevant o posant assignatures, llevant o posant hores, dubtant de la validesa d’ensenyar les llengües oficials de les comunitats autònomes. Així no anem a cap lloc, més encara després de veure com les llengües de les diferents comunitats s’han utilitzat descaradament a les campanyes electorals, sense cap mirament i escrúpol, sols pensant en guanyar uns quants vots: i a casa nostra tenim molt apresa la lliçó recurrent de la dreta despertant cada quatre anys el fantasma del catalanisme.
Si es tinguera un pacte educatiu, tindríem clar que cal aprofundir en els conceptes que fonamenten el nostre sistema polític democràtic i seria molt més complicat que els termes com adoctrinament, manipulació de l’alumnat, inculcar l’independentisme, entre molts altres, formaren part del llenguatge dels polítics. És necessari poder parlar i formar a les escoles sense que s’enfade ningú. Pot ser també que moltes famílies podrien pensar, o malpensar, que s’està «manipulant» el seu fill o filla. Però la història és fonamental conèixer-la per a formar les persones del futur.
Cal, per tant, dedicar tots els esforços necessaris per a treballar i aconseguir un pacte per l’educació que ens permeta alçar els fonaments d’un sistema consensuat, fonaments que han de suportar qualsevol terratrèmol d’un partit polític o d’una campanya electoral.
