Tens 0 productes a la teua cistella
Vull aprofitar la invitació de la revista Saó a participar en aquest monogràfic sobre la Unió Europea per a proposar als lectors una reflexió sobre un dels assumptes menys visibles al voltant de les polítiques europees migratòries i d’asil de la UE. Em referisc al que Claire Rodier i altres han denominat «el negoci de la xenofòbia», que pot xifrar-se entorn dels mil milions d’euros entre 2005 i 2020 i compleix una triple funció, econòmica, ideològica i geopolítica. Es tracta de saber qui i com trauen profit de la prioritat número u d’eixes polítiques: blindar les fronteres exteriors de la UE. El primer que cal preguntar-se és el perquè d’eixe blindatge, el perquè del que els crítics anomenen el projecte de l’Europa fortalesa. Realment està amenaçat el territori sobirà de la UE?
Assistim a un atac a les nostres fronteres? De quin tipus? La resposta, segons la posició oficial de la UE, animada des de bona part dels governs dels estats membres, és afirmativa: les nostres fronteres exteriors, la fortalesa de les quals seria la condició sine qua non de l’espai de seguretat, llibertat i justícia interior i, molt clarament, de la llibertat de circulació interna de persones i mercaderies, estan fortament amenaçades. Per qui? Per centenars de milers d’immigrants irregulars i, més recentment, de suposats demandants d’asil, que pugnen per arribar al nostre territori. Que açò és així ha quedat acreditat en el Consell Europeu extraordinari de setembre de 2016 a Bratislava.
La conseqüència és molt clara: hem de triar entre assegurar les nostres fronteres o presumir d’una política altruista amb tots eixos centenars de milers de persones que toquen a les nostres portes. Però, primer, com s’ha dit, els europeus no podem assumir «tota la misèria del món». Segon, en situacions de crisis, la prioritat ha de ser atendre les necessitats dels nostres ciutadans i el pastís no dóna per a tant. Finalment, no tots els qui arriben a les nostres portes són «trigo limpio» (cardenal Cañizares dixit), sinó que hi ha un percentatge significatiu de delinqüents i fins i tot de perillosíssims terroristes. I, per als nostres governants, és clar: un i altre propòsit són incompatibles. Això ens obliga a reforçar els controls fronterers i, per descomptat, a realitzar un control estricte perquè puguen passar només els qui de debò han de tindre dret a passar i a quedar-s’hi, els autèntics refugiats i els immigrants legals. La conseqüència és que hem d’emmurallar-nos.
Aquest afany, que ha fet ressuscitar els murs en un món teòricament obert, és un parany. Vivim un procés de reforç de les fronteres, enteses com a murs i, encara pitjor, com a espais en els quals es relativitzen –si no, fins i tot, es neguen– drets humans elementals. Ho mostra l’evolució de la política de fronteres de la UE, que sembla avançar en sentit contrari, el de la prioritat d’una resposta que no és ja policial, sinó estrictament militar i en la qual els drets passen a convertir-se en privilegis altament arbitraris, puix que es violen drets humans fonamentals, s’ha arribat a buidar de contingut el dret d’asil, dificultant fins a l’extrem la possibilitat d’arribar fora de perill a territori europeu, mercantilitzant-lo (com ha fet enguany una llei del Parlament de Dinamarca que imposa als refugiats un copagament de les prestacions que, en realitat, són drets) o relativitzant el principi bàsic de non refoulement, com a resultat de l’acord de deportació entre la UE i Turquia; per no parlar de la inacceptable transformació dels centres d’acollida i estada de demandants d’asil en centres de detenció, com si eixos demandants, que fugen de la persecució, foren més que presumptes delinqüents.
La UE incompleix així principis bàsics de l’Estat de Dret, fins al punt d’arribar a l’aberració jurídica de crear un estat d’excepció permanent. Ço és, un infra-Dret aplicable als protagonistes de bona part de la mobilitat forçada: immigrants irregulars i aquells que ja denominem asylum seekers, per evitar el nom de refugiats. Aquesta guerra contra l’asil s’ha dut a terme recorrent a dos instruments molt criticables: l’externalització de la policia de fronteres, encomanada (previ pagament) a països tercers que no garanteixen l’estàndard mínim de drets (el paradigma n’és Turquia) i la seua militarització, és a dir, el recurs a instruments militars, com ho proven les característiques de l’operació EUNAVFOR-MED (encara que l’hagen rebatejada com «Sofia» per dissimular eixe caràcter) i el recurs a l’OTAN a l’Egeu. Les polítiques migratòries i d’asil entren així en la cistella de les polítiques de seguretat i defensa. En el balanç, a principis de desembre, més de 4.500 morts en el Mediterrani, als quals cal afegir les penalitats dels qui de nou han d’arribar a la ruta del Mediterrani central, de Líbia a Itàlia, i allí sotmetre’s a les vexacions, maltractaments i exaccions de les màfies, a més de les contínues violacions per a les dones.
Deia que l’afany de marcar de nou fronteres és un parany. Ho ha provat convincentment la politòloga nord-americana Wendy Brown: el recurrent propòsit dels estats de la UE (i també dels EUA, Austràlia, etc.) per erigir murs, és només parangonable amb la seua ineficàcia per a controlar o posar fi als desplaçaments de les migracions forçades. En realitat, eixa obsessió té una funció bàsicament simbòlica i interna. Es tracta de fer creure als ciutadans que se’ls està defensant d’una amenaça, d’un perill, el que representen immigrants i fins i tot refugiats, mostrant així que els estats (els governs) els defensen eficaçment i gestionen impecablement la sobirania territorial. Recordem que eixe va ser un mantra repetit una vegada i altra, per exemple, pel govern Rajoy, especialment pel seu ministre de l’Interior, en relació amb les places africanes de sobirania espanyola, Ceuta i Melilla, suposadament assetjades per milers d’il·legals, subsaharians, com va arribar a titular en primera, a cinc columnes, el diari El País. Doncs bé, a més d’un engany, eixa estratègia allunya la UE del projecte polític d’una democràcia plural, inclusiva i garant dels drets i de les regles de l’Estat de Dret.
Eixe propòsit de blindar les fronteres constitueix, a més, un negoci, amb beneficiaris identificables: els lobbies i les indústries de seguretat i armament. Tot açò és perfectament funcional a aquesta evolució del capitalisme de mercat global que imposa la privatització de funcions que abans constituïen una competència exclusiva de l’Estat, dels poders públics, com la seguretat i vigilància dels espais públics i inclús de les fronteres, dels dispositius de control, informatització dels visats, construcció de murs, de centres de detenció, vols col·lectius d’expulsió/deportació, etc.
En relació amb la UE, el treball de Claire Rodier Xenophobie Business. A quoi servent les contrôles migratoires explica amb detall qui són els beneficiaris d’aquest enorme i emergent negoci. Des d’una empresa de Màlaga, European Security Fencing (ESF), que fabrica i exporta les tristament famoses concertines, a la major empresa de seguretat del món, G4S, que compta amb més de 650.000 empleats i que dedica una bona part de la seua activitat a la gestió de la immigració, més les constructores dels temibles CIE i centres anàlegs.
L’evolució dels recursos dels quals se serveix la UE en la seua obstinada impermeabilització de les fronteres ha esdevingut una autèntica guerra de facto contra immigrants irregulars i demandants d’asil, als quals s’ha estigmatitzat convertint-los en subjectes de sospita. Això ha justificat un increment accelerat de la despesa en eixes tasques de control. Des de 2013, segons assenyala Rodier, l’instrument principal és el sistema de «fronteres intel·ligents» (smart borders), compost per tres instruments: un sistema d’entrada/eixida (SES), el programa per a viatgers registrats (PVR) i la xarxa de comunicacions Eurosur, que se sumen als ja existents. La Comissió Europea ha xifrat el cost d’EuroSur en 338 milions d’euros, però en l’Informe Borderline de la Fundació Heinrich Böll s’eleva a 847 milions. El cost de les Smart Borders pujaria a 400 milions d’euros, amb 190 milions anuals de costos operatius. Han d’afegir-se també la inversió en FRONTEX, en operacions com l’esmentada EUNAVFOR-Med, o el cost de la intervenció de l’OTAN en l’Egeu, per no parlar dels contractes d’externalització: 6.000 milions d’euros a Turquia i més de 1.400 milions d’euros a països de la Unió Africana. Si només una desena part s’invertira a fer efectives vertaderes operacions de salvament i rescat com les que duen a terme –sense cap subvenció oficial– els vaixells de MSF, probablement no hauríem de lamentar ni la desena part de morts. Però la UE prefereix pegar-se un tir en el peu –per utilitzar una metàfora suau– en lloc de treballar en compliment de la que és la seua raó de ser: una comunitat de Dret, al servei del reconeixement i de la garantia dels drets humans.
Article publicat al nº 422 (gener 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar
