El neguit de l’economia circular

Maria Josep Picó. Periodista ambiental

Economia sostenible. Economia baixa en carboni. Economia del bé comú. Economia ecoinnovadora. Economia circular. Parlem de models econòmics per amagar el repte principal: el medi ambient. Els eufemismes de caire econòmic, nodrits per les bastides de les dialèctiques polítiques i empresarials, són diversos; tanmateix, tots conflueixen en les conclusions de l’Informe Brundtland publicat fa 29 anys i encapçalat per l’aleshores primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland.

Aquell document encomanat per les Nacions Unides va estar pioner en fer servir el binomi desenvolupament sostenible, el qual advertia de com el creixement econòmic global atemptava contra la sostenibilitat ambiental en tant que reduïa les possibilitats de les generacions futures, en relació a l’ús dels recursos naturals. A més, les seues conclusions lligaven amb les advertències d’un altre text de referència ambiental, publicat el 1972, poc abans de la primera crisi del petroli: Els límits al creixement, elaborat a instàncies del Club de Roma per experts del MIT, tot i que l’autora principal va estar un altra dona, la biofísica i científica ambiental nord-americana Donella Meadows.

Ens referim a una economia baixa en carboni quan abordem les accions amb beneficis, però que també ajuden a lluitar contra els efectes del canvi climàtic, mentre que amb l’economia circular, l’última a aparéixer en escena, evitem anomenar un dels desafiaments ambientals de primera magnitud tant a escala local com mundial: la gestió dels residus. L’informe de 2012 titulat Cap a l’economia circular: racionalitat econòmica i de negocis per a una transició accelerada, encarregat per la Fundació Ellen MacArthur, es considera un dels principals punts de partida d’aquesta nova perspectiva. L’entitat sense ànim de lucre, que compta amb el suport d’importants multinacionals, curiosament, va ser creada dos anys abans per aquesta britànica, la navegant professional que el 2005 va guanyar el rècord mundial de navegació en solitari en fer la volta al planeta en 71 dies i 14 hores.

Tres anys més tard d’aquest tret d’eixida, a finals de 2015, la Comissió Europea va adoptar un ambiciós paquet de mesures a fi d’estimular la transició del vell continent cap a una economia circular que, segons la seua base teòrica, «impulsarà la competitivitat mundial, fomentarà el creixement econòmic sostenible i crearà nous llocs de treball». La missió: que empreses i consumidors facen servir els recursos de forma més sostenible. I, metafòricament, o no tant, tancar el cercle dels cicles de vida dels productes mitjançant un índex més elevat tant de reciclatge com de reutilització, amb beneficis tant per al medi ambient com per a l’economia.

Sota la meta de l’economia circular, Brussel·les aborda diversos tipus d’accions que van des del finançament de la recerca a través de l’Horitzó 2020 i l’impuls a l’ecodisseny, la reutilització de les aigües o la reducció deixalles de plàstic i matèria orgànica –no es planteja la reducció del balafiament d’aliments– fins a la revisió legislativa en matèria de residus. Així, de cara al 2030, la UE vol que s’arribe a una taxa de reciclatge del 65 % de les deixalles municipals; del 75 % de les d’envasos i es rebaixe l’eliminació de fem als abocadors perquè només s’hi destine un màxim del 10 %.

«Hem d’anar cap a una economia circular en la qual generem cada vegada menys residus», comentava en aquestes pàgines de Saó la consellera d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, Elena Cebrián. De moment, però, només tenim paraules; les polítiques valencianes en matèria d’economia circular romanen en la dimensió del neguit. De fet, el conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, Rafael Climent, s’ha manifestat com un convençut dels principis de l’economia… del bé comú.

Article publicat al nº 414, corresponent a abril de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar

Imatge: Luis Demano per a l’Agència Sinc