Neoliberalime contra la comunicació de proximitat

De vegades, l’arbre ens impedeix veure el bosc. El tancament al novembre de 2013 del gran arbre dels mitjans de comunicació valencians, RTVV, ha aixecat un espessa boira que dificulta veure el conjunt de la gran desfeta que han patit els mitjans de proximitat dels País Valencià des de l’inici de la crisi.

L’últim episodi ha estat el tancament de l’edició valenciana d’El País, que tant ha contribuït a l’assoliment de la democràcia. Però no és l’únic cas, malauradament. Al macro ERO de RTVV amb més de 1.400 treballadors despatxats, s’han afegit acomiadaments a petita escala de periodistes d’altres mitjans de premsa, ràdio i televisió que operen en terres valencianes dels grups PRISA, Vocento, Unidad Editorial i Prensa Ibérica. Aquestes empreses es caracteritzen per haver creat una àmplia xarxa d’edicions locals, comarcals, provincials i regionals, segons casos, que han donat valor informatiu i econòmic a la comunicació de proximitat valenciana. Ara, una gran part d’aquest patrimoni comunicatiu s’ha perdut.

Però, a més d’això, han tancat ofegats per la crisi i per decisions polítiques injustes un bon nombre de petits mitjans (també de proximitat) que han deixat periodistes al carrer. Pel que fa a la comunicació en valencià, la xifra puja a 25 mitjans privats i públics desapareguts. A més del tancament de les ones de TV3 i Catalunya Ràdio pel govern valencià, han segellat la porta televisions emblemàtiques valencianes com Info TV i Gandia TV, periòdics comarcals de trajectòria com Crònica de la Vall d’Albaida, El Cresol de l’Horta, Quinze Dies de la Safor o Papers de l’Horta, així com periòdics gratuïts i digitals i ràdios locals municipals professionalitzades com Aldaia Ràdio.

No hi ha xifres oficials ni cap estudi sobre l’impacte de la crisi en el sector de la comunicació al País Valencià. Disposem sols d’informacions disperses de la Unió de Periodistes Valencians i d’alguns professionals independents. S’estima que, comptant RTVV, entre 2008 i 2014 han tancat uns 40 mitjans de comunicació i han sigut despatxats vora 2.000 professionals.

Juntament amb les causes pròpies de la crisi, al País Valencià se sumen altres factors lligats a una pràctica política corrupta i de balafiament des d’alguns àmbits del poder, que han buidat les arques públiques i han endurit les nefastes polítiques neoliberals de retalls en la sanitat, l’educació, la cultura i els serveis socials.

La nociva visió dels neoliberals valencians d’eliminar allò que ells consideren inútil des del punt de vista mercantilista dels diners (sanitat, educació, comunicació…), sense tenir en compte la utilitat dels valors humanístics com són la cultura, la llengua o la comunicació de proximitat, per exemple, ha dut el sistema comunicatiu valencià a un estat deplorable de difícil eixida. Una situació de la qual els periodistes en són les principals víctimes. Ens han escurat les butxaques i ens han deixat amb un sistema comunicatiu precari, desvertebrat i esquelètic, fins al punt que alguns polítics valencians han d’acudir a Madrid per eixir en la televisió; TVE, és clar.

Les conseqüències de la crisi i les polítiques neoliberals sobre el sistema comunicatiu valencià han estat de bon tros les pitjors de l’Estat. En cap altra comunitat autònoma ha deixat d’emetre la seua radiotelevisió regional ni han tancat tants mitjans amb llengua pròpia. Això no obstant, cal reconèixer que la crisi ha pegat fort en tots els llocs. Segons la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), entre 2008 i 2014 han tancat més de 200 mitjans de comunicació, principalment diaris i revistes, i més de 8.800 periodistes han resultat acomiadats, mentre que l’atur registrat de periodistes com a primera opció se situa enguany en 9.450 persones.

El creixement de la precarietat professional, els acomiadaments, la reducció generalitzada de salaris i els tancaments de mitjans han estat les notes dominants dels últims vuit anys. I les onades del tsunami encara continuen actives.

Francesc Martínez. Periodista i professor de Periodisme de la Universitat de València

Article publicat al nº 405, corresponent a juny de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar