La revista degana en valencià

Netol / Qᵉlalah

A Europa. I al vent que hi batega entre les tombes de tots els innocents que la cusen, la sustenten.

 

La provincia del Sahara es tan espanyola, tan territorio espanyol, como Soria, Valencia, Barcelona, Guipúzcoa, Salamanca, la provincias Canarias o las Islas Baleares.

Arriba, 1961

 

Pel mes de desembre de 1957 les tropes espanyoles, merengues (un atac era un partido; un reconeixement, un entrenamiento), feien neteja al sud d’Ifni. L’operació rebia el nom de Netol. Dies després, i molt veloçment, atacaren les posicions de l’est, sota el nom de Gento. Les víctimes serien goles. I tot, seguint una terminologia instaurada pel règim en boca de Carrero Blanco, ideòleg de l’esperit inclòs a la cita. Tothom sap per a què servia també l’insecticida Netol. La dictadura tractava l’altre africà com abans havia tractat l’imperi el procés de colonització / descolonització dels territoris americans, exterminant l’enemic, delimitant-lo i exercint el genocidi. Expulsar-lo de la civilització, prèvia estada en camps de concentració (Fuerteventura, la Isleta de Las Palmas), com d’altra banda ja havien fet anglesos, portuguesos, alemanys i francesos a Sudàfrica, Angola, Namíbia i Argèlia, respectivament. La novetat és que el règim del general Franco no evitava la denominació, malgrat la història recent de la segona guerra mundial. Per al règim, la deshumanització de l’altre justificava i feia necessària llur consideració de salvaje i animales, de tota la població civil. Al cap i a la fi, eren independentistes.

La nit del dia 21 de maig de 2017 Susana Díaz no diu el nom de Pedro Sánchez, que acaba de guanyar per segona vegada –únic cas fins ara- en pocs anys les primàries del PSOE. I Mariano Rajoy no el felicitava per no molestar, com sabérem el dia després, i tampoc no el nomena. Tant l’una com l’altre evitaven així d’identificar-lo nominalment, sortir-se’n del mal pas d’haver-lo d’esmentar literalment, explícitament. S’havia convertit en l’altre del qual s’ha de protegir la comunitat. La identificació de la presidenta d’Andalusia i del president del govern amb l’Estat violentaven políticament qui havia estat escollit per una població civil –no combatent-, objectiu preferent de l’heterofòbia exercida des del poder per imposar-se socialment; si més no, fer-ho des de l’òptica d’un model d’Estat triomfant. I tant l’una com l’altre es creien en la possessió de la defensa en exclusivitat d’aqueix model d’Estat: monarquia centralista que repeteix els esquemes de la restauració de finals del segle XIX, i de començaments també del XVIII. Susana va voler fer-ho ràpid, això de desfer-se de l’adversari, com si d’un Gento es tractés. Rajoy felicitant els merengues, enlloc de al lícit guanyador d’un envit bàsic. Per un moment, i únicament per al concepte d’Estat, semblava que hi tornàvem a ser. Havien delimitat l’adversari a batre. I no era independentista.

La construcció de l’enemic passa gairebé sempre per fer-lo coincidir amb els mals que amenacen el grup, sovint d’índole ètnica i lingüística. Sol ser, doncs, de naturalesa interna. És el més perillós, i tothom accepta amb bastant rapidesa la necessitat de desfer-se’n. L’any 1912 i 1913 Turquia perdia territoris als Balcans, Macedònia, Albània i part de Tràcia. La primera cosa que varen fer els turcs fou la d’identificar els armenis amb el traïdor intern, d’ètnia i llengua diversa, i assignar-los una feble capacitat de resposta envers la defensa de l’imperi Otomà. L’any següent, en iniciar-se la primera guerra mundial, 1914, ja estaven catalogats com a poc fiables per a la pàtria. Turquia, aliada d’Alemanya i Aústria-Hongria, en contra de russos, francesos i anglesos, planeja d’expandir-se cap a l’est i el sud, ètnicament i lingüísticament, això és, substituint els armenis de la zona, indoeuropeus i cristians, que l’ocupaven des de feia més de tres mil anys, per turcs. S’havia de guanyar el territori, els béns econòmics inherents i preservar una possible descendència de la immensa fortuna en formació del poble armeni, que ajudaria a modernitzar Turquia. Massacraren els anys 1915/18 més de milió i mig de persones, sense cap pietat. I en feren fugir un milió més. Sempre que Alemanya ha avançat cap a l’est d’Europa, en pugna amb els eslaus, Turquia ho ha fet també cap a l’est, en detriment del pobles autòctons de la zona, cristians generalment. Entre 1904 i 1907, aproximadament, Alemanya ja va practicar el primer genocidi de l’època contemporània en esborrar del mapa el 80% de la població d’hereros de l’actual Namíbia, exterminant més de 80.000 indígenes de fam, assetjats entre el foc enemic i el desert. Estaven ben assessorats els turcs. Però abans ja havien fet les seves pròpies pràctiques polítiques de violència els anys 1894-96, i posteriorment en 1909, contra el mateix grup ètnic, els armenis.

La política de la violència no té necessàriament un context de guerra que la ‘justifique’ sempre. De fet, en el cas espanyol s’exerceix molt més intensament els anys de la guerra civil i se sosté amb una duresa important fins quasi bé els anys cinquanta, però el terror consegüent dura i dura molt més enllà dels límits estrictes de llur aplicació. Encara en el llit de l’adéu el dictador va signar sentències de mort. La por estesa s’esbandeix i paralitza fins i tot el creixement dels pèls. Segurament és una de les causes que ha determinat l’evolució de la nostra ‘història’ recent, des de la mort de Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973, i la del dictador el 20 de novembre de 1975. Enmig, l’alliberament d’un territori, d’una provincia española, el Sàhara, el 6 de novembre de 1975.

Altrament no s’explica com ni per què tot ha semblat una continuació, d’ençà del colp d’Estat de Franco (1936), refermat pel ‘fracassat’ de Tejero de 1981, d’una concepció triomfant d’un estat de coses que s’allargassa massa i tot, sota la forma del pànic generalitzat. En aquest context, els independentistes –i Pedro Sánchez no ho és- no semblen tenir la condició de ciutadà per a un Estat que els considera, d’entrada, uns fora de la llei –salvajes– capaços de les més temibles accions –violentos. La construcció de l’imaginari que desemboca en la fixació d’uns límits que afiten l’enemic s’ha iniciat, amb el vist-i-plau de l’Estat.

No ens equivoquem, 2017 pot ser l’any en què s’hagen de decidir qüestions nacionals, en un ambient d’amenaça externa que pot propiciar l’assignació espacial i temporal del contrari intern a cancel·lar. El xoc és inevitable perquè les institucions catalanes, responsablement, han pres la determinació de constituir-se en hereus d’una legalitat usurpada, l’Estat Català d’abans del cop de Franco. Això de l’autonomia és una deixalla de la por de què parlàvem. L’extensió d’una política de la violència que, en altres llocs, va desencadenar genocidis ètnics i lingüístics.

És l’hora, doncs, de les urnes, malgrat aquelles persones que s’omplen la boca de pàtries inexistents i preferirien una jugada ràpida, a la Gento, protagonitzada per uns merengues (els preferits de Franco) que recorden massa els anys triomfants de la dictadura profunda. Una dictadura que no s’estava, com ara passa amb la dreta espanyolista o el PSOE salva pàtries d’alguns, d’implicar, a més a més, parts similars tot i oposant-les per construir coartades entre bons i dolents, devots de la Geperudeta o de la Moreneta, respectivament. Per cert, Mestalla, en aquell argot cínic militarista, era El Aaiún.

Hom podria pensar que hi ha una línia de continuïtat entre allò que coneixem com a guerra colonial i els genocidis europeus del segle XX, però hi ha un element diferenciador nuclear i bàsic que els allunya i és la figura del vençut. I aquest sempre és intern. Pertany a la categoria d’un altre pròxim, la desaparició del qual es tempta de fer per la via d’urgència i categòricament. És un altre d’una alteritat menys radical i extrema que el poble de més enllà de l’oceà i per això mateix es fa més sagnant, més difícil, eliminar-lo. Sàhara estava més a prop que Cuba. Barcelona més que Ifni.

Es pot dir que totes les operacions de neteja fetes a Europa durant el segle XX mostren les nacions com a comunitats sotmeses al dolor, empeses també a provocar sofriment, i n’hi ha poques que se’n salven de la barbàrie, si no cap ni una. Les anades i tornades de les violències exercides han recaigut fonamentalment sobre la població civil, no combatent, i gairebé sempre han tingut com a executors, al marge dels responsables directes, polítics i militars, òbviament, a una ciutadania implicada fins la medul·la en la carnisseria, en la bacanal del goig per matar.

Mantenint l’aparença formal d’empreses mundials eren guerres civils plenes. I una de les primeres fou la Guerra de Successió. Es tractava de cancel·lar, no als partidaris de Carles, que segurament ho foren ja des de la Batalla d’Almansa, sinó d’esborrar del mapa qualsevol vel·leïtat de retorn possible d’una nació Catalana. Es tractava, sota l’ègida del Borbó, de clausurar ètnicament i lingüísticament el que no s’acoblava amb el concepte centralista i unitari d’una Espanya feta a la castellana. Seria una blasfèmia, una lleugeresa imperdonable, continuar tractant de vençuts la diversitat nacional i pensar que aquella Guerra del XVIII o la del XX podien resoldre literalment la qüestió, i aleshores convertir-se, a més a més, en un lladre, que no té dret ni a la sepultura.

 

  1. Andreas Stucki, «Guerras imperiales: un intento de integración (España, Ifni-Sáhara y el <Viento de la Historia>», a Javier Rodrigo (ed.), Políticas de la violència. Europa Siglo XX, Zaragoza, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014.
  2. «Qui tradueix –llig- d’una forma absolutament literal és un falsificador, qui afig qualsevol cosa és un blasfem (Toseftah (Megillah 4,41)) (…) perquè la blasfèmia (qelalah en hebreu) és –literalment- la «lleugeresa», l’absència de pes, la fantasmàtica projecció d’una idea o d’una graella interpretativa». De la introducció de Silvano Facioni de Glas, Jacques Derrida, Milà, Bompiani, 2006.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top