Neuroeducació i neuromites

14/03/2022

Aquests últims anys, els neurocientífics han fixat l’atenció en l’educació i s’han desenvolupat línies de treball anomenades Neuroeducació o Neurodidàctica, que tracten de produir una «educació basada en evidències», que poden actuar d’antídot contra els biaixos cognitius, com el de confirmació, que poden influir en la pràctica docent.

Alguns autors sostenen que la neurociència permet fonamentar l’educació en l’evidència empírica, com si les didàctiques específiques, les ciències de l’educació, la psicologia educativa, etc. no hagueren aportat ja evidències empíriques al respecte. Altres són més modestos i assenyalen que les aportacions de la neurociència provenen d’estudis de laboratori, amb persones a les quals s’ha fet una electroencefalografia (EEG) o una imatge de ressonància magnètica (IRM), en condicions controlades i molt llunyanes de la realitat de les aules amb trenta o quaranta alumnes (ràtios excessives degudes a la LOMQE del PP) que aprenen conjuntament.

Aquests mostren que els resultats de les neurociències se sumen als de les ciències de l’educació o les complementen, per exemple, quan subratllen el paper de les etapes maduratives del cervell, que pràcticament coincideixen amb els estadis de Piaget. O quan mostren com la informació és processada, emmagatzemada i recuperada (els components, l’organització, els processos i la reorganització de la memòria), amb prou relació amb temes de les didàctiques específiques com el canvi conceptual o que amb la repetició no hi ha prou per memoritzar. Cal comprendre, relacionant amb els coneixements previs, i evocar, tractar de recordar això sense rellegir-ho, explicant a un mateix o a un altre amb les pròpies paraules, perquè «si no ho saps explicar, no ho saps». El fet de demanar al cervell que recupere aquesta informació és el que indica que és important i que ha de tenir-la a mà. O respecte dels currículums escolars que defensen la profunditat sobre l’amplitud, ja que si el currículum és molt extens, l’alumnat no tindrà temps per relacionar els coneixements i no aprendrà. També en el paper de l’atenció, dels factors socioemocionals que influeixen en la motivació i en el rendiment acadèmic o de l’ensenyament actiu i cooperatiu.

Això, però, s’ha transformat en una neuromoda que ens envaeix, amb paraules com neuroètica, neurolingüística, neuroeconomia i moltes més. Aquesta moda porta alguns autors a parlar del neuroabús que fa que moltes empreses i professionals traguen al mercat productes i programes amb prefixos neuro- o brain– (braingym, sharpbrain, etc.), sense que estiguen avalats per evidències neurocientífiques, o que s’accepten més els resultats d’un article si van acompanyats d’una imatge fictícia del cervell que d’un diagrama de barres. Aquest abús ha contribuït també a la difusió, en la societat i en particular en els educadors, de molts neuromites. Aquests són creences errònies sobre el funcionament del cervell, resultat de simplificar, manipular o malinterpretar resultats neurocientífics reals, i l’única manera d’eliminar-los és amb més formació neurocientífica.

Entre aquests neuromites podem esmentar: que sols s’utilitza el 10 % del cervell, producte del fet que moltes imatges solament mostren activades àrees reduïdes, i s’oblida que aquestes són el resultat d’un tractament de dades en el qual es resten les activacions d’un grup experimental enfront d’un grup control i es ressalten solament aquelles àrees que s’activen de manera diferencial. O bé que l’alumnat aprén millor quan utilitza el seu estil d’aprenentatge preferit, visual, auditiu o cinestèsic, i s’ignora el caràcter global de l’aprenentatge. O que es pot aprendre mentre es dorm amb gravacions, quan en aquests moments no funciona l’atenció, que és la porta d’entrada de l’aprenentatge, i dormir el que fa és consolidar la memòria d’allò que s’ha aprés anteriorment. O que sols podem aprendre allò que ens emociona, el que faria bona la pràctica franquista i d’èpoques encara més antigues segons la qual «la letra, con sangre entra», tot ignorant que es pot aprendre encara que no hi haja una forta activació emocional i que, si hi ha emocions, aquestes han de ser positives, ja que la por i el fracàs sols produeixen rebuig a aprenentatges ulteriors. O que la creativitat depén fonamentalment de l’hemisferi dret, quan s’ha provat que aquesta depén d’una major connexió entre els dos hemisferis, en particular, a l’escorça prefrontal (on s’ubiquen les funcions executives) i entre regions cerebrals distants.

En resum, és important conéixer com funciona i aprén el cervell per al disseny de metodologies educatives, per veure que el factor més important en el desenvolupament és l’aprenentatge, no l’herència, per saber com intervenen els processos d’atenció en l’aprenentatge i, sobretot, per tal que no ens venguen neuromites.