26/04/2022
Peu de foto: La nevera de Tuéjar, al començament de la tardor
La tardor, enguany, ha volgut assemblar-se a les tardors d’abans: càlida alguns dies, però en general fresca i plujosa. Si les previsions no fallen, la dinàmica de l’hivern serà pareguda, és a dir, relativament normal: les temperatures no serien massa altes i tindríem episodis de precipitacions que, de tant en tant, caurien en forma de neu a l’interior del nostre país. Ara tenim radars, satèl·lits i nombrosos instruments que ens permeten seguir i pronosticar els fenòmens atmosfèrics amb un grau d’encert molt elevat, però el canvi climàtic ens convida a ser prudents i estar a l’expectativa, com ens recorda l’experiència recent de la borrasca Filomena. Siga com siga, la capacitat d’anàlisi i previsió és espectacular si la comparem amb la del món preindustrial.
Tanmateix, antigament la gent també aconseguia domesticar els efectes de la meteorologia –probablement sense la voracitat que ens ha dut a la crisi actual. Un dels testimonis més interessants d’això són les nombroses neveres que s’escampen pel nostre territori. La neu sempre s’havia utilitzat per a finalitats terapèutiques i per a conservar i transportar aliments, però les baixes temperatures que es van registrar a Europa durant l’edat moderna (coneguda com la petita edat de gel) devien estimular encara més els usos de la neu, que es podia emmagatzemar relativament prop de la costa, com demostra el cas de la nevera de la Murta, molt prop d’Alzira. Amb tot, les neveres, caves, clots i pous solen trobar-se una miqueta més retirades, enfilades a les muntanyes (com la cèlebre Cava Arquejada d’Agres) o construïdes en valls i fondalades (com la Cava de Sant Blai de Bocairent). Les més abundants i famoses es troben a les comarques de la Marina, la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià, cosa que deu estar relacionada amb la indústria del gelat i l’extraordinària aventura comercial dels fundadors d’orxateries (només cal pensar en les referències als pobles i als cognoms de la zona en el nom de nombrosos establiments: Ibense, Xixonenca, Sirvent, Planelles, etc.). Però de neveres n’hi ha en quasi totes les zones de muntanya del nostre territori, des de la Safor fins a les serres del nord, on trobem la nevera dels Regatxols a Ares o la de Castro a Alfondeguilla.
D’aquests pous de gel no tan coneguts, voldria destacar-ne el de Tuéjar (Toixa), situat al camí que va des de l’assut homònim fins a la font d’Arquela, ja en terme d’Alpuente (Alpont). Com totes aquestes construccions, sobreïx la part superior de la nevera, una mena de casup de pedra, de planta redona i rematat en una coberta amb forma de volta. En una de les parets, hi ha una porta que permet accedir al pou pròpiament dit, sovint més de set metres de fondo. Més enllà de constatar que el comerç de la neu s’escampava per tot l’antic Regne de València, la visita a la nevera de Tuéjar ens convida a recórrer un paratge bellíssim, amb cingles imponents, dominats pels voltors, i amb una vegetació exuberant, fruit de l’abundància de rierols, fonts i barrancs. I, encara més, ens convida a conéixer millor els Serrans, una comarca en certa mesura oblidada, que reclama el seu lloc en l’imaginari col·lectiu i en la realitat mediambiental, cultural i econòmica dels valencians.
