Ni cas de les sentències

Amb l’arribada del nacionalisme i l’ultranacionalisme espanyol a les institucions públiques valencianes, es viu un “dejà vu” ancorat amb els anys huitanta del segle passat. Per a aquestes formacions polítiques, no ha passat el temps i la veritat és que, una vegada superada la anormalitat política viscuda amb el botànic,  el paisatge institucional valencià torna a la normalitat dels nyaps i el “pitufeig” dels darrers trenta anys.

La ciutadania valenciana, viu ara, després de Baldoví, Marçà, Oltra i de Puig, la tornada de la successora de Rita, de Zaplana, de Camps i de Fabra, es tracta dels nous personatges que han promès involucionar els passos pegats pels socialistes, “podemites” i nacionalistes valencians en els terrenys més diversos: l’ensenyament, la sanitat, el trànsit de les ciutats, el medi ambient, el benestar social, la cultura i la llengua.

Sobretot, la llengua que ells no parlen ni practiquen ni tenen intenció d’ensenyar-se, encara que fos per acostar-se a un alt percentatge d’usuàries. La seua arribada a les institucions valencianes, ha canviat l’hàbit lingüístic, però també els hàbits de vestimenta i de procedir.

Tant és així, que han arribat a sembrar la confusió entre la ciutadania, quan afigen a la seua política de llautó, la paraula “llibertat” una degradació del concepte, quan se li suma (com és el seu cas) el component polític més restringit. A les seues mans, perd sentit la idea de nació, com també la perd el sentiment de pertinença a un mateix tronc lingüístic.

A ells, se l’infot el volum de sentències judicials dictades al voltant de la denominació de la llengua, com també la doctrina universitària. La seua mania persecutòria i la manca de sensibilitat cultural, fa que aquest territori que va des de Tolosa fins a la ratlla de Múrcia (on s’ha arribat a parlar el “plus bel catalanesc del món”) perda un llençol de consciència nacional a cada bugada. La seua nació sols és una, gran i “lliure”, com es proclamava a les portes de les antigues casernes dels “picolets”.

Segurament, aquesta idea, nascuda a Catarroja a les mans del lletraferit Benvingut Oliver, ara resta dins el camp del pensament romàntic, però s’ha de dir i escampar pels quatre cantons, que la raó i la ciència han d’anar de la mà, tant a les institucions, com a les universitats i a la societat i és per això que quan aquesta gent fa referència a “la llibertat” en fer menció a l’ensenyament o a la llengua i la cultura, convé posar-se a tremolar, però també convé adoptar una posició de fermesa.

Una posició que ha de tenir el seu ancoratge fort, en la ciència i el saber, perquè sense ciència o sense racionalitat, no hi ha futur; d’igual manera que sense il·lusió, tossuderia, lluita, convicció i emoció, no hi ha projecte, o el projecte no és prou engrescador. És d’aquesta manera que els actuals governants aprofiten per a desmobilitzar el vessant de la societat que sempre ha confiat en la ciència i la universitat, al mateix temps que recaptava sentències a favor del trellat, que ara aquesta gent no vol fer ni cas i posa en dubte  fins i tot l’Acadèmia, aquella que va bastir l’exalcalde de Benidorm.