Tens 0 productes a la teua cistella
09/09/2022
La vertebració del País Valencià en les cançons
país anònim, sense símbols
«Comptat i debatut», Pau Alabajos (Teoria del caos, 2008)
Per a posar fites entre uns pobles i uns altres hi sol haver tot un seguit d’elements simbòlics que els serveixen de representació de cara a fora i, especialment, d’autoidentificació. La configuració del marc d’autogovern valencià en l’última part del s. XX va ser escenari de moltes disputes polítiques i socials que s’han emmarcat en el que es va conèixer com a Batalla de València. N’ha quedat el ressò sobretot en símbols i noms, tot i que en el rerefons, el que era important era el contingut de les idees i les propostes que duien inherents. Aquesta discussió que vivia la societat, així com les demandes de llibertats i drets individuals i col·lectius, es canalitzava també a través dels artistes i de les cançons. Es feia i es fa, perquè en l’actualitat es deixa entreveure que el tema no està ni de bon tros tancat malgrat que hagen passat dècades.
L’himne regional provoca llàgrimes,
pàgines i pàgines, d’un tràgic sainet que esgarra ànimes.
[…]
Vendetta!! Vendetta i noves glòries en oferta.
Allà on el món s’explica en diminutiu,
[…]
i una bandera talla com arma de doble fil.
«El cap per avall», Zoo (Raval, 2017)
Hi ha moltes lletres recentment amb un rastre de personatges i llocs i enumeracions de les vel·leïtats i de les genialitats que tenim; tantes, que fins i tot a les xarxes hi ha hagut algunes “campanyes” per a dir que ja n’hi ha prou. No obstant això, aquesta cançó se n’ix del motlle, és una descripció fina i incisiva del país, especialment d’un determinat moment. Entre el repertori simbòlic en disputa, hi ha un seguit d’elements més o menys extens, però hui i ací ens centrarem només en aquestos tres que podem extraure a partir dels versos de la mateixa cançó de Zoo:
Sabíem que seria dur, ni nom,
ni mapa, ni futur: amors que maten,
cacem les rates i tombem els murs.
On vivim els valencians?
El nom
“País Valencià” era un terme utilitzat molt abans que aquesta polèmica es creara artificialment, documentat almenys des del segle XVIII i d’ús comú durant els primers anys del segle XX. Des dels anys 60 va tornar a tindre un ús bastant estés i durant els primers anys de la transició valenciana era la denominació més comuna. Al mig de la ‘Batalla de València’ es va veure afectat per les lluites que, més que buscar-li alternativa ―perquè el terme “Regne de València” tampoc no era defensat amb gran vehemència― simplement el defenestraven, no tant per la terminologia com pel concepte a què remetia. S’havia convertit en la idea de democràcia i llibertat i això des del conservadorisme es veia amb recel.
I això ens retorna a la cançó d’Alabajos que encapçala l’article,
país de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix,
que protesta flèbilment des de la barrera
El conegut com a Estatut de Benicàssim, elaborat pels diputats valencians, recollia la denominació oficial de “País Valencià”. No obstant això, tant el nom com altres símbols van ser canviats durant el pas de l’estatut pel Congrés dels diputats a Madrid. Es va oficialitzar el terme “Comunitat Autònoma Valenciana”, del qual el mateix “inventor”, Emilio Attard, se’n va penedir al poc de temps. A partir d’aquell moment es farà un ús extensiu de la nova denominació i s’esborraran les petjades que poguera tindre l’anterior, fins al punt que molts ciutadans l’oblidaran i d’altres arribaran a dubtar-ne de la historicitat. Al capdavall, són ja molts els valencians que han nascut després del 1982.
Una volta contextualitzada aquesta dicotomia, vegem com es veu reflectida en l’obra dels músics valencians. Comencem a l’època en què hi va haver més ebullició i encara no s’havia oficialitzat res.
| Què vos passa, què vos passa,
què vos passa valencians, el nostre país vol viure sense perdre la identitat. «Què vos passa valencians», Paco Muñoz (La llibertat la picaren, 1978)
|
Des de Vinaròs a Oriola
de Morella a Guardamar; som un poble que camina i que ningú podrà parar, Tenim un nom molt clar: País Valencià! «Parrandes», Carraixet (Entre col i col… lletuga, 1979) |
Als 80, Pantaix, de la Ribera, demanava la unió dels valencians i Joan Monleon, al primer programa del seu xou a Canal 9, interpretava una cançó irònica sobre el tema nominal amb la música de les gardènies de Machín.
| A poc a poc
els valencians fem un país entre tots. I a poc a poc anem guanyant les llibertats per a tots. «Unitat», Pantaix (Gastronomia radioactiva, 1983) |
Somos la comunidad,
somos país, somos reino, somos country: tots a una veu, germans vingau, unim-nos! «Tres provincias», Joan Monleon (1989) |
En la dècada dels 90, Lluís Miquel posa veu a un poema de Toni Mestre dedicat a València que també ens mostra com el tema va deixar petjada; i Atzukak, d’Ontinyent, en una cançó que fa al·lusió al projecte frustrat de crear una regió que havia d’aglutinar la província d’Alacant amb les d’Albacete i Múrcia, reivindica el nom del país en uns versos segurament inspirats en els anteriorment citats de Carraixet.
| Cabells adolescents, sessió contínua el primer tremolor d’una besada i aquell riu d’il·lusions, de lluita oberta «Passeig per la ciutat», Lluís Miquel (Els nostres poetes, 1998) |
Hi ha gent forastera que pensa que Alacant,
és una altra província del sureste murcià, que vagen a l’escola i allí els ensenyaran, el límits i la història del País Valencià. […] que som un poble en marxa i hem vingut. País Valencià, el nom està ben clar! «País Valencià», Atzukak (Atzukak,1989) |
Arribem a Obrint pas, que en aquesta primera època esmenten la dualitat i el resultat de la batalla, i hi veuen un país amagat, “invisible”, com el de les cròniques musicals de J. V. Frechina a La caseta del plater.
| Nascut en la terra on tot són flors, llum i amor, regne de rics, país de vençuts, la millor terreta del món. «Trencar el silenci», Obrint Pas (Obrint Pas, 2000) |
Sóc del sud, país que ja no hi és, que s’amaga del temps dins el cor de la gent. «Del sud», Obrint Pas (Terra,2002) |
Alabajos també contraposa aquestes dues visions en una altre tema:
La mentida és moneda de canvi
en el regne de l’ambigüitat.
[…]
El pa i el circ assegurats
per a un país anestesiat
«Zàpping», Pau Alabajos (Una amable, una trista, una petita pàtria, 2011)
I els mateixos Obrint pas, uns pocs anys després, en aquella magnífica col·laboració amb el Botifarra, miren el futur en positiu i segueixen fent memòria.
| Vinc del cor de la Costera, del poble dels socarrats, allà on renaixen les cendres del meu País Valencià. «Malaguenya de Barxeta», Obrint Pas (Benvingut al paradís, 2007) |
Mentides de guerres mentides de morts
als llibres d’història i als televisors mentides de llengües, banderes i noms mentiren al poble mentiren al món. «Mentides», Obrint Pas (Benvingut al paradís, 2007) |
Finalment, Orxata esmenta de passada una de les denominacions que ens han posat des de fora, partint d’un punt geogràfic, i que pocs o cap valencià no utilitza.
rizomes cibermediterranis, no de llevant
«La lluna de València», Orxata (1.0, 2007)
Al 2013 la polèmica va tornar a estar sobre la taula perquè una proposició no de llei a les Corts va voler vetar l’ús del terme “País Valencià”. Aquesta iniciativa va mobilitzar la societat civil i els músics se’n van posar al servei. Així, el juny d’aquell any hi va haver un concert reivindicatiu que portava per nom “Ontinyent, poble del País Valencià” en el qual van participar una desena d’artistes desinteressadament.
La vertebració interna del País Valencià
El mapa
Pel que déiem abans que no només era qüestió de noms i símbols, sinó que la tria implicava en el fons un concepte determinat de país i de societat, queda lligat també amb els models d’estructura interna. Recordem que la divisió administrativa de l’estat espanyol en províncies té poc més de 150 anys. Així i tot, a poc a poc ha anat creant una mena d’identitats provincials. En el moment de crear les noves estructures autonòmiques s’entenia que, tant per ideologia com per eficiència administrativa, les diputacions i la divisió provincial tendirien a desaparéixer. Les reivindicacions anaven projectades cap a una vertebració del país a través de les comarques i és així com es van organitzar molts sindicats i partits, i com s’organitzen encara moltes entitats civils. Es preveia una llei de comarcalització que no va arribar i que ara tampoc se l’espera.
Llavors, la vertebració del territori en comarques o províncies va ser un element més de debat que els músics valencians han reflectit sovint per la preocupació d’una part de la societat valenciana inconformista amb el resultat final i amb l’statu quo.
En Obrint Pas el trobem unes quantes voltes. Hi veiem com les comarques són vistes amb un aire més festiu i alegre i, en canvi, el provincialisme representa carrincloneria i immobilisme.
| Sonen les festes arreu de les comarques Sonen a ritme de les nostres danses danses de guerra: tabals i dolçaines Sonen les festes arreu de les comarques. «Els crits de la terra», Obrint Pas (La revolta de l’ànima, 1997) |
Nostra terreta valenciana ja ofrena glòries a Espanya. “Tres provincias, una región: Valencia, Alicante y Castellón”. «Trencar el silenci», Obrint Pas (Obrint Pas, 2000) |
També anomenen algunes de les comarques per les quals es mouen en una altra cançó que probablement seguia la inspiració d’aquella d’Al Tall que ens citava al Puig i que parlava de les comarques, de les ciutats i de les muntanyes valencianes.
| Per la Marina, la Ribera, Vall d’Albaida, la Safor de la Plana al Vinalopó I el Maresme i l’Osona, les Illes i el Penedès Com el Vallès no hi ha res! «Més lluny», Obrint Pas (Terra, 2002) |
La Marina i la Ribera, l’Horta, els Ports i la Safor, Vall d’Albaida, la Costera, la Plana de Castelló. «Darrer diumenge d’octubre», Al Tall (Deixeu que rode la roda, 1976) |
Aquella cançó de Monleon que hem comentat adés, la va gravar amb Les Mãedéus molt poc abans de morir, i justament començava “provincialment”. Uns anys després, la referència segueix apareixent en noves cançons.
| Tres provincias tengo yo:
Alicante, Castellón, Valencia; mi tierra, tu reino. Ponles toda tu atención, porque son tu corazón y el mío. «Tres provincias», Les Mãedéus (Mohatros les valencianes, 2010) |
Ei que venen a per tu
S’han mudat amb camisa blava i venen a per tu. Tornen temps de lleis, de portes tancades Una Espanya, un Déu, tres provincias amables. Un país sencer de cara a la paret, mira que pone en tu carnet. «De cara a la paret», La Gossa Sorda (La polseguera, 2014) |
El marc d’autocentrament
El futur?
Dani Miquel canta que «De Vinaròs a Oriola el país vola!». En les lletres de molts artistes valencians, però, trobem que l’espai vivencial va més enllà. El marc natural és el mapa lingüísticocultural. Aquestos països catalans («a falta de terminologia millor», que deia Fuster) han patit no ja només per la nomenclatura, com veiem ací en Obrint Pas, sinó que sovint l’existència mateixa de la idea, del concepte, ha estat denostada i per això, els entrebancs per a la comunicació, terrestre o per ones, d’aquestos països i dels seus ciutadans.
| Sóc del sud i el meu caminar s’ha fet tan complicat que ja no veig el nord. […] Sóc del sud del meu cor, «Del sud», Obrint Pas (Terra, 2002) |
Recorrent el temps que ens ha tocat viure burlant fronteres que ens han imposat […] Mira, mira si hem recorregut terres […] la geografia escrita en la gent «Més lluny», Obrint Pas (Terra, 2002) |
I, com véiem abans en un fragment d’aquesta mateixa cançó, els de Benimaclet anomenen les comarques, entre les quals també n’inclouen de principatines, i si seguim la lletra, enllacen pobles valencians i de les Illes. Tanmateix, aquest traçat ja l’havien marcat en el passat altres com Ovidi, Carraixet (de nou a les «Parrandes») o el Sifoner.
| Em va tocar tocant Mediterrani. Per barret Pirineus, i una llesqueta. Per sabata Oriola d’estranquis. I per cor duc a Alcoi, la terreta. «La cançó del cansat», Ovidi Montllor (Bon vent i barca nova, 1979) |
La mar suau de les platges d’Eivissa,
els ametllers de Xixona i de Calp, Les Valls d’Andorra voltades de neu, la bella Alguer de torres entranyables. El Rosselló de romàniques glòries, Maó fidel de prats i tramuntanes, clar Castelló que defensa la llengua, brau Guardamar que vigila la fita. Som. Som. Som. Som. El so daurat dels orgues de Mallorca… «Som», Lluís el Sifoner (Som, 1981) |
Aquest autocentrament és continu i ja en la segona dècada del s. XXI ens trobem amb «Tràfic i trànsit (València, Perpinyà, Barcelona i Palma)» (Música i lletra, 2011), un títol de Feliu Ventura amb les quatre capitals, i lletres d’altres cantants que segueixen el mateix recorregut amunt i avall.
| Des de Muro fins a Dénia,
d’Alcoi cap a Vinaròs i amb ganes de descobrir el Principat. «El progrés», Andreu Valor (A l’ombra de l’obscuritat, 2012) |
Baixarem des d’Elx i els Ports,
d’Ontinyent, des de Mequinensa i Maó. Baixarem des de Perpinyà. Baixarem de la Seu d’Urgell i el Besós. Baixarem nus i sense por. «Tornarem», Tomàs de los Santos i Borja Penalba (Dones i dons, 2014) |
I hem deixat per al final l’últim capítol d’aquella trilogia de La Fúmiga que, recorrent cales de sud a nord i fent un bot, o potser nadant, dibuixa nítidament aquest espai.
Vam estar en Santa Pola i ens quedàrem a sopar
a la cala de Moraira que sempre ens ha enamorat.
Una volta per Cullera, ens espera un festival.
Benicàssim i Borriana mai deixàrem de ballar.
Despertàrem al Vendrell i passàrem la setmana
fins que anàrem a Canet. Quina nit tan catalana!
Direcció Palafrugell, el lloc que més ens agrada,
però mai com a ses Illes on la mar el sol amaga.
«L’aposta», La Fúmiga (Pròxima parada, 2020)
Amb totes aquestes cançons (i moltes altres que per espai han de quedar fora) podem arribar a la conclusió que el sector musical valencià fa una tria específica i conscient de la terminologia, de la manera d’entendre el país i de l’espai a compartir amb la resta dels catalanoparlants. A més, és on troben el seu públic natural (no l’únic) i, dins de l’àmbit cultural, aquest mercat musical catalanòfon funciona amb una relativa normalitat. Potser entre les diverses visions de la identitat valenciana hi ha diferències contraposades i l’oficialitat actual és la que és. No obstant, entre la part de la societat que té a veure amb els músics sembla que hi ha una altra identitat, que és viva i que es projecta al món, i que sí que té nom, mapa i futur.
