Tens 0 productes a la teua cistella
Fa la llegenda que Chronos, en un moment especialment desafortunat pel que fa a la paternitat des d’una perspectiva del políticament correcte, tenint un mal dia, o sospitant que algun dels seus fills li podia fer ombra, decidí menjar-se’ls. Així ens ho explica la mitologia que, com una explicació del món, ens tracta de mostrar com aquests éssers superiors a nosaltres es dedicaven a coses tan humanes, tan humanament macabres, com podria ser engolir els membres dels fills que acabava d’assassinar. La sort no li fou amiga, i aquest estratagema sovint fa aigües. Recordem que uns altres governants, també possiblement mitològics, però més humans, considerant que el naixement d’un mesies podia suposar-li un entrebanc al seu poder, allà als confins de l’Imperi, Herodes feu bona cara a aquells il·luminats que, qui ho havia de dir, que no s’ha vist res en la vida que ja ho hem vist tot, i de sobte s’apropen al palau i li demanen per un mesies. Ell, com no, els havia de donar confiança, tractar d’esbrinar on naixia la clau del perill per, més tard, fer-lo desaparéixer. I d’ací a la matança dels innocents hi havia només un pas molt menut.
Els extrems es toquen, fins i tot en l’atrocitat dels seus actes. I veiem que les històries més o menys van connectant-se, al llarg de les distintes cultures.
Potser aquest rei regnava tranquil·lament quan va rebre els seus col·legues de l’orient. Tan ben vestits que se li presentaren. Tan educats, ells. Realment no estava esperant una invasió, un motí intern, però el cor li faria un salt quan en sentí parlar, d’aquella figura que estava per nàixer. Algú que li discutirà el poder. Que augmentara les inseguretats que devia tindre. No per res hom se’l coneix com el gran. El gran assassí d’infants, que ho intentà tot, i s’equivocà, de totes totes.
Anys a vindre, hi hauria d’altres, bàrbars, amb cara més o menys civilitzada, que haurien de vindre. Tot just fa uns dies vaig poder gaudir d’una pel·lícula valenciana, que es diu La invasió dels bàrbars. Des del teatre i des del cinema compromés, Vicent Monsonís no es limita a fer una pel·lícula més amb temàtica de la guerra civil. Tot i que siguen, quan més va més necessàries, aquestes mostren del nostre passant recent, que tot just ara comencem a pair realment. Perquè la nostra societat va decidir fer un salt endavant, però tapant-se ulls, nas i orelles, com el famós exemples dels simis, que ho pretenien desconéixer tot.
I de bàrbars en vingueren. Alguns, de terres lluny. Per llançar bombes a la població civil. Per atacar els innocents, fins i tot els que no havien a penes complit anys, però que eren, segur, una amenaça important per al sistema. O bé, havent guanyat la guerra, els van furtar a les famílies i els van reeducar en una altra, com déu mana. I déu sí que manava, ben bé, aquells actes d’humiliació col·lectiva, de negació de la memòria.
Els bàrbars arribaren, però eren d’ací. Veïns contra veïns de tota la vida. Per conflictes amagats, aprofitaren l’avinentesa per a perpetrar la seua violència interior i fer-la, amb tot el vistiplau de la llei, que ara els ho permetia. Bàrbars, més que bàrbars, en paraules d’un dels personatges. No és ben bé una més, una revisió històrica, quan la història s’amaga encara en tantes cunetes de carreteres, amb persones que no sabem si mai podran tindre un espai digne per ser recordades…
Però volem fer un acabament una mica més positiu. Perquè no sempre que parlem d’aquest antagonisme vida-mort ens hem de posar solemnes, com diria el nostre recordat poeta Estellés, quan intentava el seu poema a València. Han sigut molts els autors i les autores que han intentat apropar-se a poemes, tan nostres com de la literatura internacional, poemes que han mirat tant a la vida com a la mort. Tema universal com n’hi ha pocs. Perquè a tots ens toca. Ens espera, tard o d’hora. I parlar-ne, i no amagar-ho sota un immens tabú, és un fet que ens permet de tindre una major salut mental. Aquest projecte, com tots els altres que s’han editat des de Papers de Versàlia. Així, des d’un color negre, sobri i elegant, i amb un format diferent de què estem acostumats, aquest Àlbum Versàlia número cinc ens permet entendre que, de vegades, es produeixen miracles, des del punt de vista de l’edició.
Que el projecte té una qualitat indiscutible no ho hauria de posar ningú en dubte. Que coses així sovint passen desapercebudes a la nostra cultura, encara més, tot i que siga una situació inexplicable. Amb una atenció meravellosa pels materials i el disseny, aquest (i tots els altres) àlbum ens mostra una direcció. Ens evidencia que es pot treballar amb una voluntat seriosa de crear projectes importants, on el llibre pot ser, ell mateix, considerat una obra d’art. I més enllà hi haurà el contingut. Llàstima que l’establishment a què estem acostumats es mire tant el melic i no apunte bé quan es tracta de descobrir aquests projectes fascinants, que haurien de ser capçalera de qualsevol mitjà que tracte la cultura des d’una perspectiva mínimament seriosa.
Mentre mentre, continuarem esperant nous bàrbars, que ens amenacen la cultura. Perquè no hi ha res que els faça més por que la capacitat de pensar de forma crítica i lliure. I, en aquest sentit, la lectura no només ens fa més humans, sinó uns humans més lúcids i menys manipulables. Aquesta hauria de ser la veritable història. I no una amenaça de fosca contundent avançant des de l’horitzó. Qui ens ho havia de dir…
