Nicolau Primitiu en 1937

09/06/2021

Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1871) fou un dels pròcers que més va contribuir a l’engrandiment del gènere dietarístic. De fet, en atenció al valor històric, lingüístic i literari que acrediten, els seus Dietaris (que abracen des de 1916 fins a 1965) poden situar-se a l’altura dels que varen redactar alguns dels principals escriptors contemporanis. I és el cas que Josep Daniel Climent i Emili Casanova –dos dels investigadors que, juntament amb Alaitz Zalbidea, més s’han ocupat de rescatar-los i estudiar-los– acaben de publicar Dietaris 1937, el segon dels anomenats tres Dietaris de la Guerra Civil. D’aquesta manera, i com que en 2010 ja donaren a la llum Dietaris 1936, tan sols quedarà pendent el corresponent als anys 1938-1939.

Dietaris 1937 –que inclou anotacions que van des de l’1 de gener fins al 6 de setembre d’aquell any i que, com el corresponent a 1936, ha sigut pulcrament editat per la Generalitat Valenciana– s’ocupa d’un període cronològic «de total excepcionalitat», com bé afirmen els curadors. Retrata el dia a dia «d’un observador que pretén ser imparcial»; d’una persona que aspira a estar ben informada –una pretensió no exempta de perill, enmig d’un període bèl·lic–, tant a través de la premsa escrita com de les emissores de ràdio. I, en conseqüència, s’hi fa ressò de nombroses de les notícies que l’autor llegia i escoltava, «bé per a comentar-les o simplement per a deixar constància dels fets ocorreguts». Així, l’obra dedica atenció a qüestions com ara els bombardejos que patí la ciutat de València (el primer dels quals, la nit del 12 de gener); les llargues i angoixoses cues per a adquirir aliments bàsics (que de vegades duraven d’un dia per a l’altre); i els viatges a la presó Model «per a visitar els amics que havien sigut empresonats».

D’una altra banda, i com ja havien fet a Dietaris 1936, Climent i Casanova destaquen la intensa i transcendental tasca de «recuperació de llibres i pergamins procedents dels nombrosos arxius valencians destruïts durant aquells mesos» que portà a terme Nicolau Primitiu, i que qualifiquen com a «molt compromesa i arriscada», ja que li ocasionà «no pocs maldecaps». Fou així com «va començar a actuar en la salvació del patrimoni bibliogràfic valencià abans que cap organisme oficial», ja que portà a terme el «rescat» a base de visitar llibreries de vell, drapaires, femers i papereres. De fet, la seua generositat fou tal que, en finalitzar la contesa, donà tots els manuscrits que havia recuperat «a l’Arxiu del Regne de València, que en l’actualitat es conserven en un fons especial que porta el seu nom».

Sens dubte, és una gran sort col·lectiva que Nicolau Primitiu tinguera la força i l’ànim de redactar aquestes nombroses notes que radiografien la seua quotidianitat –i, per extensió, la d’una part del poble valencià– durant un període de temps molt convuls, en el qual hagué de patir, entre d’altres, la intervenció de la seua empresa i la detenció de diversos familiars (l’esposa, Antonia Senent, li arribà a manifestar que sentia «por a les conseqüències que podia sofrir en cas de ser descoberta la seua escriptura»). I, tan important com el contingut de les notes, que les redactara en valencià, manifestant així una fidelitat admirable envers la llengua que heretà dels seus avantpassats. Tant de bo puguem gaudir, ben aviat, d’un nou lliurament dels seus Dietaris.