Tens 0 productes a la teua cistella
El 7 d’octubre, una notícia luctuosa sembrava de solidaritat i silenci, les acampades existents arreu les diverses nacionalitats del territori peninsular. Havia faltat la dona que va fer saltar l’espurna del foc que cremava per sota d’un moviment, fart de la inoperància i la ineficàcia dels components del palau de la carrera de Sant Jeroni de Madrid.
El resultat final d’aquell ple extraordinari, ha representat per a la societat valenciana en particular i la del conjunt de la península, un doble drama. El primer d’ells, ha estat l’evidència de què la coalició governant no ha estat capaç de reunir els suports necessaris per a aprovar dos reials decrets que havien de contribuir a pal·liar el problema de l’habitatge. En segon lloc, perquè la formació política aspirant a substituir l’esmentada coalició, ha demostrat ser igualment incapaç a adoptar un sentit d’estat en un tema tan important per a la ciutadania.
La pressió popular havia aconseguit que el gran tenidor que havia fet fora la dona de 87 anys que vivia a la barriada del Retir de Madrid, reculara amb les seues pretensions i acceptarà que, en eixir de l’hospital en què l’havien portada, tornaria a casa. La mesura estava molt bé, però he de confessar que sabuda la notícia em va assaltar un dubte: ¿Qui s’encarregaria d’arreglar la porta que van destrossar les forces de seguretat quan van anar a desnonar-la?
Ara ho tinc clar: ningú. Perquè la dita Mari Carmen mai no tornarà a sa casa, aquella en què viure els darrers 71 anys de la seua vida fins que un fons voltor la va treure forçadament i immisericorde de la seua llar, com també ho han fet amb altres milers de persones arreu l’Estat durant els darrers anys.
Hi ha massa joves i massa unitats familiars en situació precària que es pregunten on viuran. Una pregunta que ja no és una qüestió de futur, sinó una preocupació del present. Trobar un habitatge, pagar un lloguer o saber si podran viure al barri en què viuen, s’ha convertit en un repte que afecta famílies, joves i persones de totes les edats.
La crisi de l’habitatge ens afecta com a persones, com a famílies i com a societat i és per això que convé reflexionar sobre els límits de les solucions, individuals i sobre la importància de construir respostes col·lectives, de treballar en xarxa i d’enfortir les comunitats, perquè, davant dels problemes sistèmics, la participació ciutadana, la solidaritat i l’organització comunitària poden obrir camins de transformació i no caldrà que ningú haja de córrer amb la despesa d’arranjar una porta que prèviament haja desmanegat per fer un desnonament.