No a la desaparició de Saó

Tal volta la desaparició de la revista valenciana Saó no supose cap tragèdia per a un poble, el valencià, massa acostumat en els últims anys a derrotes i renúncies per la normalització social de la llengua pròpia. Ara mateix la revista no té diners per acabar el 2012 perquè les úniques fonts d’ingressos són les subscripcions i la publicitat privada contractada (que a causa de la crisi, algunes entitats bancàries i editorials valencianes han deixat de posar).
Des de l’arribada del PP a la Generalitat el 1995 la cosa ha anat de mal en pitjor: les subvencions autonòmiques foren anul·lades i la publicitat institucional ha desaparegut pràcticament. Tampoc ha gaudit del conveni premsa-escola que ha beneficiat alguns diaris conservadors en castellà. La desídia ha arribat fins al punt que l’Ajuntament de València ha anul·lat la subscripció a Saó en l’Hemeroteca Municipal i és Saó la que envia gratuïtament la revista a l’hemeroteca perquè hi haja continuïtat en la col·lecció de la publicació.
Però una mirada acurada del que significa Saó ens hauria de fer reflexionar i intentar com a ciutadans ajudar a salvar la revista.
Saó va nàixer el 1976 i és la revista degana de la premsa en català al País Valencià. La singularitat de Saó radica en què és una revista valencianista fundada per sectors progressistes catòlics fermament compromesos amb la recuperació cultural i lingüística del País Valencià en la línia del nacionalisme inspirat en l’obra de Joan Fuster. Saó destaca sobretot pels seus continguts identitaris: al llarg de la seua trajectòrials ha donat veu a aquelles qüestions que conformen la personalitat històrica, cultural i lingüística valenciana dins de la unitat de la llengua catalana amb un periodisme d’anàlisi, reflexió i aprofundiment en temàtiques diverses valencianes. En les seues pàgines han escrit personalitats tan representatives del món de la cultura com Joan Fuster, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner, Joan Francesc Mira, Enric Valor, Andreu Alfaro i Lluís Alpera, entre molts altres.
Actualment està financiada en gran mesura pels subscriptors, i ni el director ni els membres del consell de redacció reben cap retribució econòmica pel seu treball. Açò suposa un estalvi que no és suficient per salvar la revista. Calen més subscriptors, més publicitat i més ajuda institucional per mantenir Saó.
Davant d’aquesta situació, no ens queda més remei que apel·lar a la mobilització ciutadana i a empresaris honestos i responsables perquè es subscriguen o posen publicitat en Saó.