No així, no ara

16/03/2021

Es mire com es mire, rebatejar un partit en un Congrés Ordinari, com si fóra d’allò més normal del món presentar-hi una esmena que siga “allà on diu Bloc Nacionalista Valencià que hi diga Comunión Tradicionalista Carlista”, no sembla el procediment més adient ni més ortodox per a una formació de govern i que es reclama de vocació majoritària. Un procés de refundació (què hauria de ser, sinó, un canvi de nom?) hauria d’anar molt més enllà que un procés d’esmenes, lògicament: no és el mateix si debatem que per a incloure un nou punt de l’ordre del dia en un Consell Nacional es necessite la participació del 10% o del 15% dels membres de l’òrgan que no si ens plantegem si som d’esquerres o de dretes, del centre del tauler o del marge insòlit de la malenconia, per molt que, des d’una perspectiva formal, puga ser el mateix: esborrar un parell de lletres per reescriure’n un altre al damunt. Un procés de canvi de nom hauria d’anar molt més enllà del mateix canvi de nom, òbviament.

Tanmateix, això és el que ha plantejat la direcció del Bloc Nacionalista Valencià: la militància ha estat cridada aquest cap de setmana a triar entre 5 propostes de nom tancades (Més, Ara, Lliures, Valentia i Avancem, tots seguits d’un guionet i la paraula Compromís) i l’opció guanyadora ha estat la de Més-Compromís, tot i que la participació hi ha estat francament baixa: només un terç s’ha molestat a fer un clic per a elegir el que serà amb tota probabilitat (queda la ratificació per part del Congrés) el pròxim nom de la seua formació. A dos terços de la militància li té igual passar de ser militants del Bloc a militants de Més-Compromís; o no li interessa, o passa de tot o directament s’hi ha abstingut activament com a protesta, com els membres del corrent Bloc i País (del qual forma part qui escriu açò), molt crítics amb la Direcció del -encara- Bloc. Es mire com es mire també, no és un símptoma de bona salut del partit, això.

Vicent Marzà -coordinador de la Ponència Política que ha impulsat aquest canvi de nom- ha explicat en els mitjans de comunicació que és una constant del valencianisme que cada deu o vint anys canvie de nom, però que, tot i això, la vida sigue igual, com cantava aquell, i continuem sent els mateixos. Una alternativa francament seductora, encoratjadora i il·lusionant. Quan es va fundar el Bloc, allà en l’any 2000, es va fer amb un Congrés fundacional que va unir diverses formacions (les quals varen realitzar els seus processos corresponents de “congelació”) i que va incorporar-hi militants independents directament a les noves sigles (segons les fonts, més d’un 25% del total).

Al voltant de 2.500 militants varen fundar, enguany farà 21 anys, el partit. En aquesta consulta de canvi de nom hi teníem dret de vot 2.929. És a dir, 5 anys després de passar per quasi totes les institucions de govern del país, som els mateixos -pam amunt, pam avall- que ens aplegàrem per posar en marxa el Bloc. Si tenim en compte que en 2016 estaven cridats 3.135 militants a una consulta sobre el posicionament de vot en la investidura de Pedro Sánchez, Menys-Compromís quasi sembla un nom més adient que Més-Compromís, si se’m permet l’humor negre. I és que, més enllà de les batalletes pròpies de tot partit polític, la militància del Bloc viu uns anys de letargia i apatia, en franca paradoxa amb el poder formal i institucional de què disposa, el més ampli de la història i absolutament inimaginable per a ningú a poc que ens hagueren preguntat fa pocs anys. Què ens passa?

No hi ha pocions ni varetes màgiques, però sí que sembla prou senzill d’evitar errors bàsics i gols en pròpia porta totalment gratuïts. Per exemple, tant costava formular primer la pregunta de si volem canviar de nom? O incloure l’opció de mantindre el nom del Bloc -o, fins i tot, la del vot en blanc-, en la consulta que s’ha realitzat? Això hauria permés que molta part de la crítica al procés haguera trobat un espai d’expressió i, doncs, no hauries donat la imatge de partit dividit i llançant-se els trastos al cap fins i tot per a decidir com fa un Congrés. És evident que açò és corresponsabilitat de dues parts, però quina opció d’expressió tenia la part que no s’hi sentia representada? Callar i pegar la cabotada? Qualsevol podria arribar a la conclusió que l’objectiu era exactament eixe: tensionar l’organització. A benefici de qui? Del partit com a tal segur que no.

Més encara quan l’argument estrela era que aquest canvi de nom era la culminació d’un procés d’anàlisi política en profunditat que havia realitzat l’equip redactor de la Ponència Política, un text que la militància no coneixeria… fins que ja hagués passat el període de votació. És a dir, un procés de dalt cap a baix, una refundació del partit que és un començament de la casa per la teulada de manual. I és que no s’enganyava -ni enganyava ningú- Vicent Marzà quan explicava -com citava adés- que “cada cert temps canviem de nom, però sempre som els mateixos”. Ara bé, quin sentit té tot açò? Quin nou projecte podem bastir amb aquests fonaments?

Es podrien haver fet les coses de manera diferent? Es podrien haver fet les coses de manera diferent. Alguns, de fet, ho hem proposat, però no s’ha permés que es vote. Es podria haver convocat assemblees locals i comarcals per a debatre la necessitat de refundació del partit. Es podria haver realitzat un Congrés extraordinari amb aquest debat com a únic punt. Es podria haver fet un referèndum a tota la militància amb eixa pregunta. Es podria haver fet, després, un Congrés fundacional en què -de baix cap a dalt- les Ponències corresponents haguessen anat arreplegant les reflexions, textos i aportacions de les assemblees locals i comarcals. Es podrien haver fet moltes coses, però no se n’ha fet cap. Oportunitat perduda. I en van…

El Bloc no es presenta a les eleccions amb les seues pròpies sigles realment des de 2003, les últimes eleccions a Corts en què va participar com a tal. Més tard hi hagueren diverses convocatòries estatals i europees, les últimes de les quals en què la papereta amb les sigles Bloc va estar disponible en tots els col·legis electorals del País Valencià foren les de 2009, encapçalades per Enric Nomdedéu (llavors portaveu a l’Ajuntament de Castelló i ara Secretari Autonòmic d’Ocupació) i no va ser l’escollida ni per a l’1% dels valencians que eixe dia hi anaren a votar. Així doncs, fetitxisme de sigles en un partit que ha anat a més convocatòries electorals amb altres sigles que no les seues, poquet. Ací parlem d’una altra cosa i d’un malestar més profund que té unes altres causes i conseqüències.

De fet, cal refundar el partit? Si em pregunten a mi, la meua resposta és clara: sí, però no ara, no així. És evident que el cicle del Bloc està esgotat i que tota discussió està latent al desenvolupament futur d’aquella entelèquia i misteri de la santíssima trinitat que és Compromís. Quin sentit té rebatejar un partit que no es presenta a les eleccions i amb un nom que busca confondre la part pel tot? O és que eixe és el sentit concret que té? No sembla la millor manera d’enfortir el partit per a preparar un escenari post-Compromís (el qual esperem que tarde molt a arribar), menys encara si tenim en compte que, quan arribarà eixe moment (creuem els dits), la crisi serà tal que ens tocarà -sí o sí- de tornar-nos a refundar. Jo sóc seguidor de Fuster, però Joan, no Aramís. Ara bé, trobe que no és massa agosarat predir aquest escenari, sincerament.

En definitiva, la militància del valencianisme polític estem convocats a un Congrés ordinari que serà extraordinari per tot (les circumstàncies en què ens trobem, la filosofia de refundació amb què s’encara), però que també serà el menys participatiu dels últims anys, ja que tornarà a ser per delegació (un representant al Congrés per cada quatre militants) i qualsevol opció de participació mitjançant mètodes telemàtics hi és completament vetada (no així per al pre-Congrés, que és… exclusivament telemàtic –emoji d’arronsar els muscles, ací-), per la qual cosa hi tindrem un nombre màxim de militants que serà inferior encara a la poca participació que hem tingut en aquesta consulta.

Esperem, no obstant això, que puguen passar dues coses: que un servidor estiga completament equivocat (cosa prou habitual, de fet) o que la direcció del Bloc rectifique -encara que siga només una miqueta- i puguem anar a un Congrés que enfortisca el partit -no que l’afeblisca més encara-. Ja vos dic que la segona no passarà. Afortunadament, la primera sí que és prou factible.