La revista degana en valencià

No caben més cotxes

 

Quan caminem per la ciutat podem vore tots els carrers plens d’autos a una banda i l’altra, si queda algun buit és perquè hi ha algun gual de garatge. I a les hores punta els embussos són habituals en totes les entrades i eixides, encara que hi haja diversos carrils.

I és que abans cada família tenia un cotxe o menys i ara en tenen dos o més, i com cada cotxe necessita 4 metres i escaig per a aparcar i les cases tenen una façana d’uns 5 m perquè ja no caben. Si encara els podem col·locar és perquè hi ha parcs, places, escoles, etc. amb aparcaments perimetrals extra i edificis de pisos amb nombrosos aparcaments subterranis, fins i tot hi ha edificis sencers per als cotxes…

Estem xocant també amb l’espai físic de les nostres urbs, que òbviament és limitat, i no caben més cotxes, que ja ocupen el 70% de l’espai públic. Per això resulta cada vegada més complicat trobar un aparcament lliure i en el centre urbà és missió impossible. La congestió és tal que la velocitat mitjana en ciutat és de l’ordre dels 20 km/h, quasi com la d’una bicicleta.

I açò no s’arregla amb més carrils, cosa que ja han intentat en molts llocs i han fracassat perquè acaben omplint-se de nou, bàsicament perquè continua existint el coll de botella en les entrades i perquè a més facilitats augmenten els cotxes. Ni tampoc es pot resoldre amb els autos elèctrics, que ocupen el mateix espai i seguixen atibacant la ciutat.

Per tant, ja no són sols la infinitat d’accidents que provoquen amb morts i ferits greus, la contaminació i més morts afegits, el calfament del clima i l’augment dels fenòmens climàtics extrems, l’espai que destrueixen i furten, les guerres pel petroli que originen, etc. Ara és que ja resulta físicament impossible introduir més cotxes en l’espai urbà.

Solucions? Doncs ja ho sabem, reduir tot el possible l’ús del cotxe, reservar-lo només per a l’imprescindible, com el treball i les urgències, acoblar-se per a viatjar junts quan siga possible, no comprar-ne tants cotxes, fomentar el peu, la bici i el transport públic, viatjar menys, consumir productes locals i de proximitat, etc., etc.

En última instància hem de pensar (quina cosa més difícil açò de reflexionar i pensar, sobretot quan estem saturats d’informació i publicitat esbiaixades o directament falses!) quin futur volem per als nostres fills i nets: una ciutat atibacada de cotxes, gris, bruta, contaminada i angoixant, on quasi no cabem les persones, o una altra amb voreres amples, plena d’arbres, saludable, neta i bonica?