La revista degana en valencià

No deixis que et furtin la pensió

Un tema que enfronta radicalment esquerres i dretes a Espanya és el de les pensions. Per a comprendre-ho, analitzarem breument els models mundials.

Models 

El socialdemòcrata és el propi de països com Suècia, Noruega, Dinamarca o Islàndia, amb un nivell de desmercantilització força elevat i un enfocament universalista i igualitari. Les entitats públiques gestionen totes les necessitats i tots els avantatges de l’estat de benestar i es financen bàsicament a través d’impostos.

El conservador té com a paradigma Alemanya i s’aplica també a Espanya. Es finança amb les cotitzacions de treballadores i empresaris més impostos.

El liberal és el defés per la dreta arreu del món: EUA, Regne Unit, Austràlia, Xile, Irlanda i molts més. El seu benestar depèn de mecanismes de mercat. L’Estat sols até les necessitats bàsiques mínimes conegudes per nosaltres com a «caritat pública». Sols hi accedeixen els qui estan per sota de les necessitats bàsiques mínimes, aquells amb recursos realment infames, com «els sense sostre».

Alguns exemples del model liberal

Els Estats Units d’Amèrica (EUA):

La gestió de les pensions es basa en tres pilars: el segur social, els plans d’estalvi privats i l’estalvi individual.

El primer és el programa de pensions públic i obligatori en què, tant treballadors com empresa, aporten a la Seguretat Social un 6% del seu salari. La jubilació és als 67 anys i la quantia màxima de la pensió en jubilar-se està entre un 30% i un 40% del salari.

El segon són els coneguts ací com a «plans de feina». Els incentiven les empreses i els regalen als directius.

El tercer són els anomenats «plans de pensions». Es basen en l’estalvi individual i tenen un caràcter voluntarista. En una enquesta del 2021, es va comprovar que un 28% de la població estatunidenca no podia estalviar absolutament res.

Xile:

La dictadura de Pinochet va imposar a partir del 1980 el sistema de «capitalització individual» a tots els treballadors, llevat de dos col·lectius: els policies i l’exèrcit. Devia confiar molt poc en el funcionament del sistema liberal i van continuar sota el règim de pensions públiques. La dictadura va traspassar tots els diners de la Seguretat Social a les

«Administradores de Fondos de Pensions» (AFP), que gestionen un muntant de vora 229.000 milions d’euros.

La gestió d’aquests fons ha estat desastrosa. El darrer cas va tenir lloc el passat 13 d’octubre, en produir-se una desfeta dels swap (2), concretament de tipus d’interès. Els gestors de les AFP xilenes havien apostat que els tipus d’interès baixarien als EUA i va ocórrer tot el contrari; la qual cosa va suposar, segons el portaveu de les AFP, una pèrdua de 7.700 milions de dòlars. Els qui més van perdre van ser els fons més conservadors, que són els de la gent que es jubilarà pròximament. El portaveu de les AFP va aconsellar als treballadors que, si no volien perdre massa diners de la pensió, esperassin a jubilar-se fins que es recuperessin els mercats financers.

Argentina:

País d’ideologia ultraliberal com els dos anteriors ha adoptat una sèrie de mesures per a desmuntar el sistema públic de pensions, com ara congelar el seu import. Del total de pensionistes afectats, un 63,5% cobra la pensió mínima, uns 239 dòlars al mes. Per ser tan baix, el 2022 es va aprovar un «bonus de reforç de la Seguretat Social» que les va incrementar fins a  292 dòlars mensuals.

Les enquestes han constatat que el 25% dels pensionistes que cobren aquesta pensió mínima no poden cobrir les seves necessitats més bàsiques, com ara l’alimentació i els medicaments que, des de l’arribada de Milei, ja no són de franc. S’estan incrementant els deutes dels pensionistes, que han de demanar préstecs als bancs, vendre les seves propietats i tornar a treballar dins l’economia submergida per a poder subsistir. Si tornessin al treball legal, perdrien la pensió. A Espanya, alguns portaveus de VOX diuen literalment que «la motoserra de Javier (per Milei) es quedarà en no res, perquè, quan arribem i tinguem una punyetera majoria absoluta, utilitzarem un bulldozer».

Itàlia: 

Amb un Govern d’extrema dreta i ideologia neoliberal. Fa unes setmanes han aprovat en els Pressupostos Generals del 2027 un important retallament en les pensions: que no s’incrementin segons l’IPC (Índex de Preus al Consum). A Espanya, ho va fer el Govern del PP sota Mariano Rajoy, segons la llei 23 del 2013, que va deslligar les pensions de l’IPC.

Dada interessant: trenta països que van acollir el model liberal a partir del 1981, transformant el sistema de pensions públiques, totalment o parcialment, en un sistema privatitzat, a partir del 20218 i d’acord amb un informe de l’OIT, 18 d’aquells 30 països han tornat al sistema de pensions públiques.

Els polítics neoliberals qüestionen la sostenibilitat del sistema públic de pensions amb mentides

Utilitzen, sobretot, quatre arguments: l’evolució demogràfica, la disminució de les cotitzacions, la generositat de les prestacions i la ineficaç gestió de les administracions públiques. Es tracta de quatre fal·làcies.

Començarem amb la seva crítica a la gestió de les administracions públiques, que acusen d’ineficaç. Segons ells, en mans privades, els recursos estarien molt millors gestionats.

Tanmateix, ens preguntem: si són tan bons gestors, com és que, el 2007, van provocar la crisi global més elevada en 80 anys (des del 1929). Dugueren milions de famílies a la ruïna, en moltes de les quals tots els seus membres van acabar en l’atur. Si són tan eficients, com és que han costat als contribuents espanyols al voltant de 100.000 milions per a evitar que feren fallida els bancs? Recordem allò de «massa grans per a deixar-los caure»? Milers de milions que ni hem recuperat ni recuperarem… Si més no, mentre hi hagi governs tibis.

Si tan bons gestors són, com és que traspassaren a la SAREB –conegut popularment com el «banc roí»– milers d’immobles que eren una autèntica porqueria, mentre despatxaven milers de persones que s’havien quedat sense feina i sense ingressos, conseqüència de la crisi que ells mateixos havien provocat?

Si tan bons gestors eren, com és que han perdut des de la crisi del 2007 un 40% de les seves plantilles? És a dir, uns 110 milions de treballadors en el sector bancari. Tal vegada la seva excel·lent gestió es basa a acomiadar gent?

Quant a la qüestió demogràfica, convindria recordar les afirmacions de dos psicòpates. La primera. Christine Lagarde, exdirectora de l’FMI i, des de fa uns dies, exdirectora del BCE, diu en un discurs que les persones grans viuen massa i això és un risc per a l’economia global. Després, es va desdir afirmant que no volia dir el que havia dit. Però aquí quedà. El segon psicòpata és el ministre de finances japonès, Taro Aso, qui va dir el 2008: «Veig gent de 67, de 68 anys… anar constantment al metge i em pregunto, per què he de pagar per persones que sols mengen i beuen i no fan cap esforç?». El 2013 va insistir que les persones grans haurien de donar-se pressa a morir per evitar-li una despesa innecessària al país… No ens recorda al que va ocórrer a les Residències per a gent gran a Madrid durant la Covid-19? En van morir al voltant de 7.500 sota el Govern d’Ayuso. Es tractarà d’un raonament psicopàtic propi de l’extrema dreta?

Tornant a l’evolució demogràfica, els neoliberals diuen que fa insostenible el sistema de pensions actual, però es basen en una premissa falsa, ja que contemplen exclusivament el nombre de treballadors i no pas la producció. Per a entendre’ns, parlem de l’agricultura a Espanya. Fa 50 anys, el 30% de la població treballava en aquest sector. Avui tan sols un 4%, però produeix més que l’anterior 30%. És a dir, la variable essencial no és la població treballadora, sinó l’evolució de la renda per càpita. En el cas de les pensions, si diem que la despesa en pensions és el 18% del PIB, no ens importa quants han produït aquest PIB, sinó el total del PIB. És fonamental per a entendre què és l’evolució demogràfica.

Quant a la seva crítica sobre l’«excessiva generositat» de les pensions a Espanya, es basen en la taxa de reemplaçament o substitució, que és el percentatge del salari que representa la primera pensió que cobrem. És cert que els països del sud d’Europa, si comparem amb altres països de l’OCDE, tenen la taxa de substitució més elevada. A Espanya, és del 80,4%; a Grècia, un 80%; a Portugal, un 72% i, a Itàlia, un 70%. Però és perquè els salaris són molt més baixos que a països com Dinamarca, Països Baixos, Luxemburg… Si la nostra taxa de substitució fos similar a la d’aquells països, ens quedaria una pensió miserable o zero. Per tant, les pensions dels espanyols no són, en absolut, generoses. De fet, entre un 33% i un 35% de pensionistes, viuen per sota del llindar de pobresa i un 14% en situació de pobresa important.

Si comparem la pensió mitjana espanyola amb la d’altres països del nostre entorn, constatem que, a Dinamarca, la pensió mitjana mensual és de 2.800 euros, als Països Baixos de 2.400, a Luxemburg de 2.500, a Àustria de  2.100… Aquests països estan en la banda més elevada.

Així mateix, hi ha una sèrie de països més propers a Espanya, com França amb 1.500 euros, Alemanya amb 1.400 euros, Bèlgica amb 1.300 euros. A Espanya, segons l’INNS, el 2026 la pensió mitjana estava entorn dels 1.370 euros.

Tanmateix, cal afegir un aclariment. En països com Dinamarca, Països Baixos o Suècia, les treballadores cotitzen de manera obligatòria o gairebé obligatòria a fons o plans de treball. Per això, a l’hora de jubilar-se, a aquestes pensions públiques que ja de per si són prou més elevades que les que es cobren a Espanya, se’ls afegeix entre 600 i 1200 euros.

El darrer argument del model liberal contra el nostre sistema de pensions és la insuficiència de la cotització. Ho han repetit mitjans de comunicació i polítics neoliberals: la Seguretat Social és deficitària i les cotitzacions ja no arriben per a pagar ara i en el futur les pensions. Es tracta d’un mantra repetit en premsa, tertúlies, xerrades de café… però ja sabem que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat irrefutable.

Amb tot, és mentida, perquè cap norma de la legislació espanyola estableix que les pensions hagin de finançar-se exclusivament amb les cotitzacions, ni tan sols en els Pactes de Toledo. Es limiten a recomanar que, en la mesura del possible, es financin amb cotitzacions. Insisteixo, és una faula, perquè les nostres pensions es fiancien amb cotitzacions i impostos. Al nostre entorn, els impostos a Dinamarca aporten 64%; a França, un 22%; a Alemanya, un 32%.  A Espanya, un 20%. Es tracta, doncs, d’un model bastant comú.

Per tant, dir que les pensions es financen exclusivament amb cotitzacions és una fal·làcia. També ho és que anem a la fallida perquè no arribem tan sols amb cotitzacions. No obstant això, el fonamental és que no entrem en aquesta discussió que promouen la dreta i l’extrema dreta perquè és fictícia. Ara bé, si els pròxims anys governen PP i VOX, aquesta situació podria canviar i imposar que les pensions es financessin sols amb cotitzacions, i llavors sí que estaríem ben fotuts.

El model liberal del sistema de pensions es basa en la capitalització, mentre que l’espanyol es basa en el repartiment o solidaritat intergeneracional. És a dir, les pensions que cobrem avui es financen amb les cotitzacions dels treballadors en actiu i amb impostos. Així doncs, estan assegurades i avalades per l’Estat en funció del qual cotitzem i els anys de cotització, basats en un marc regulatori que explicita clarament el que cobrarem al final de la nostra vida laboral.

El model de capitalització neoliberal defès per PP i VOX implica que la pensió dependrà de la capacitat d’estalvi del treballador i, sobretot, de l’evolució de la inflació, perquè si el treballador estalvia, però la inflació puja molt i en grau més alt que l’estalvi, serà més baixa de l’esperat.

L’evolució de les pensions també dependrà de la prudència o encert dels seus gestors a l’hora d’invertir els diners del treballador, i ja veiem què ha ocorregut a Xile o amb el crac del 1929 i el 2007.

Inconvenients del model liberal

En primer lloc, són menys rendibles del que prometen. Segons dades d’INVERCO –patronal dels fons de pensions del nostre país–, els fons amb 25 anys d’antiguitat sols han aconseguit una rendibilitat real del 0,42% anual. Si haguessin invertit en deute públic, haurien tret més diners.

El professor Zubiri, que ha analitzat aquestes qüestions, assenyala que, estalviant durant 20 anys el 10% del seu salari, el treballador cobraria una pensió que no arriba al 10% del seu darrer salari i, estalviant 30 anys, no arribaria al 15%.

En segon lloc, són insegurs. La rendibilitat que obtindran aquests fons és una mena de loteria perquè depenen dels gestors de fons, el salari dels quals està en funció del risc que assumisquen. A risc més alt, més possibilitat de benefici, però també major possibilitat de pèrdues.

Per acabar, multipliquen la desigualtat, perquè no disposen de mecanismes que compensin els desavantatges que tenen persones amb salaris baixos, en situació de precarietat, que hagin tingut carreres interrompudes i, sobretot, dones.

Qui està interessat i perquè a imposar el model liberal malgrat els seus desavantatges? 

La gran banca, els grans fons d’inversió o fons voltor i els fons sobirans.

Els defensen per dues raons. La primera, perquè la banca sempre guanya encara que els fons perdin. Sempre cobrarà les seves despeses de gestió, la qual cosa suposa uns 2.500 milions d’euros l’any. La segona, per l’enorme massa de diners que representa, la seva immensa liquidesa, la qual cosa els permetria tirar-ne mà en temes com l’educació i la sanitat… Imaginem el que podrien fer amb 150.000 milions invertint en hospitals i universitats privats…

En Sanitat o Pensions, no s’ha de gastar; però en Defensa, sí 

Donald Trump exigeix als Estats de l’OTAN que incrementin la seva despesa en Defensa fins al 5% del seu PIB, mentre que els EUA és del 3,2%. També els exigeix que compren armament estatunidenc per enfortir la seva Defensa.

Tanmateix, mentre l’increment en pensions representaria, fins al 2050, un 1,7% del PIB, en Defensa hauria de ser un 3% anual. Amb tot, si no incrementem en Defensa, l’increment en pensions i sanitat és molt menor i afavoreix tot el país…

(1) Aquest article és una transcripció de l’entrevista realitzada a l’economista expert en pensions Antonio Marco Nácher.

(2) Un swap (o permuta financera) és un contracte privat entre dues parts per a intercanviar fluxos d’efectiu o pagaments en el futur segons condicions pactades.

Subscriu-te