No ens resignem a ser un poble mut i cec

Resulta realment difícil envejar els estudiosos que, un dia o altre, posaran fil a l’agulla per escriure la història encara no publicada d’RTVV, una empresa pública assassinada per la miopia política d’uns governants que durant anys la van saquejar i destrossar fins al vòmit.

Tot i que RTVV està silenciada per la força policial des del 29 de novembre de 2013 –ara fa, per tant, un any– el que des de 1989 s’ha viscut i projectat des dels diferents centres de producció de València, Alacant i Castelló, mereix una extensa, documentada i serena crònica que potser encara tardarem un temps a poder llegir. Com encertament descriu un llibre recent que recull relats fragmentats, el tancament de RTVV és el penúltim fracàs de la societat valenciana. Un fracàs col·lectiu que ens ha deixat muts i cecs. De moment.

Una carrera de desgavells

Quan una empresa audiovisual pública de les dimensions de RTVV desapareix, les responsabilitats necessàriament han de ser múltiples, encara que de molt distinta espècie. En aquest cas, si hi ha algun culpable, per damunt de qualsevol altre, es diu Partit Popular. Des que en 1995 Eduardo Zaplana hi posara les seues mans, la dreta valenciana va empendre una carrera de desgavells en la gestió empresarial, informativa i de personal que han portat l’ens a la sepultura.

Durant aquests quasi 20 anys, a RTVV hem viscut robatoris de gent presumptament pietosa aprofitant la visita del papa a València. S’ha assetjat sexualment a treballadores, com assegura el jutjat que ha ordenat el processament de Vicente Sanz, capitost del PP valencià que durant molt de temps va ocupar la secretaria general de l’empresa. S’han malbarat els recursos i els pressupostos, com denuncien sistemàticament els informes anuals elaborats per la Sindicatura de Comptes. I, evidentment, s’ha manipulat la informació que emetien Canal Nou i Ràdio 9 fins a nivells mai suportats en cap societat decent.

Qualsevol que repasse la nòmina de suposats professionals que han ocupat càrrecs en la direcció del Departament d’Informatius de la televisió i la ràdio autonòmiques durant els anys de plom de la manipulació, té material per a escriure un bon grapat d’històries per a no dormir. En aquest apartat, a més, la degradació va acabar sent tant insofrible que el PP va tindre molts problemes per trobar periodistes de fora de la casa disposats a fitxar per a tindre responsabilitats en els informatius. Per això, aquests llocs van acabar sent ocupats per comissaris polítics d’escassíssim nivell professional i sobredosi de servilisme i mediocritat moral. Amb Luis Motes es va manipular indecentment la informació del terrible accident del metro de juliol de 2006, però el que hi hagué abans i el que vingué després tampoc té nom.

Una atmosfera empudegada

Per tal que aquests personatges instal·lats en la indigència professional pogueren surar durant tant de temps, dins de RTVV hi havia còmplices, per acció o per omissió, i víctimes. Sense aquest estat de coses, sense aquesta atmosfera empudegada, la mort de RTVV hauria sigut impossible. I aquesta és la part de responsabilitat que, en la nostra opinió, cal atribuir als treballadors: no haver fer front, en bloc, a una degradació que només podia conduir a la ruïna col·lectiva. A una bona part dels treballadors, almenys.

Només cal repassar els últims 3 anys de RTVV, els de la tortura massiva dels dos ERO retransmesos en premsa amb contínues filtracions interessades i l’acomiadament de tota la seua plantilla (poc més de 1.600 persones, sense comptar tota la indústria audiovisual que s’ha vist arrossegada per la catàstrofe). Els qui s’han mobilitzat incansablement des del minut 1 contra la debacle de l’empresa han sigut només uns quants, aproximadament els mateixos treballadors que dins havien sigut marginats professionalment mentre els passius, un bon grapat, medraven en recompensa per mirar cap a un altre lloc. I clar, si al llop no se li planta cara des del primer moment i en massa, acaba amb tot el ramat. No, els treballadors no som els culpables del que ha passat, però sí tenim una responsabilitat, uns moltíssima més que altres. I a aquestes altures camuflar-ho no val de res. No és honest.

Finalment, hi ha la mateixa societat, que també té la seua part alíquota de protagonisme en aquesta trista història. Durant anys, i molt especialment entre 1996 i 2004, els diferents Comités de Redacció de RTVV van denunciar incansablement el que estava passant a Canal 9 i Ràdio 9, però la societat valenciana no escoltava.

Sal grossa, aplaudiment fàcil

Borratxos, tots, pel vi i les roses que ens venien en l’època del boom i els esdeveniments «pioners en el món», el poble valencià mai no va prestar l’atenció necessària a les denúncies que eixien des de dins de RTVV. I quan ho ha fet, ha sigut també massa tard. La societat no mirava, i els partits de l’oposició no encertaven a afrontar el tema amb sagacitat. Alguns, fins i tot, preferien la sal grossa, l’aplaudiment fàcil, la miopia estratègica, com quan Jorge Alarte començava els seus mítings proclamant que s’havia de tancar Canal 9 i l’audiència l’ovacionava a rabiar. Sí, Canal 9 s’ha tancat. I ara què?

El futur no està escrit, però no resulta agosarat preveure que, tard o d’hora, recuperarem uns mitjans audiovisuals públics en valencià. El PP ens ha deixat sense veu i sense imatge, però inclús en aquestes files reconeixen (de moment internament) que la barbaritat comesa no se sosté. Que en ple segle XXI una societat com la valenciana no es pot permetre el luxe de no tindre uns mitjans propis, i que en l’actual context no hi ha cap iniciativa privada capaç, ni interessada, de cobrir el forat que han deixat Canal 9 i Ràdio 9. Totes les enquestes ho reflecteixen també: l’opinió pública no volia aquest final.

 

El mort és tan gran…

No tenim cap dubte que l’existència de RTVV encara no ha escrit el seu últim capítol. Com deia des de Burjassot Vicent Andrés Estellés, el mort és tan gran que no hi ha taüt on càpiga. Per això la liquidació definitiva de l’empresa avança a un ritme lentíssim, entre constants denúncies i investigacions judicials. I el que, sens dubte, encara està per vindre. Perquè la mascletà que un dia va encendre Alberto Fabra no ha acabat.

Com un boomerang, RTVV acabarà apagant-lo a ell i acabarà desallotjant el PP de la Generalitat. Serà el senyal per reconstruir el país, per tornar al poble la millor eina imaginable per a la vertebració territorial, la cohesió social i la normalització de la nostra llengua: una nova RTV pública, en valencià i de qualitat. Perquè no ens resignem a ser un poble mut i cec.

Manel Castañeda. Periodista i membre del Comité d’Empresa de RTVV per Intersindical Valenciana

Article publicat al nº 398, corresponent a novembre de 2014