No és això, companys, no és això…

L’any 1978, Lluís Llach va publicar la cançó «Companys, no és això» al disc El meu amic el mar. El poeta i cantant s’hi lamentava, entre altres coses, del comerç que es feia amb els nostres drets i subratllava que els ideals pels quals molts van lluitar i van morir no s’havien acomplit. En una reflexió profunda ens cantava que «no era això pel que varen morir tantes flors».

Quaranta set anys més tard és molt trist que hàgem d’utilitzar aquesta cançó per poder explicar què està i què ens està passat al món de la cultura d’aquest país. Veure com el treball de tantes i tants professionals de la cultura, en un no res, es difumina, desapareix amb imatges i discursos creats per ChatGPT.

L’extrema dreta ens està governant i el menyspreu cap al nostre món és el seu dia a dia. Els executors i executores del seus ideals, després de dos anys vestits amb pell d’ovella, ara ja actuen sense cap màscara i amb la improvisació com a eina de treball; fan i desfan tot allò que funcionava pel pur plaer de la destrucció i de l’odi cap a tot allò que es diu valencià. En Saó hem estat explicant, des del punt de vista de la Gestió Cultural, tota la problemàtica destructiva cap al Circuit Cultural Valencià, que des del 1988 ha sigut exemple de funcionament per a les Arts Escèniques i Musicals valencianes, amb tot el que això implica també en creació de riquesa i de treball. Però també ha estat un punt de trobada entre els professionals de la cultura per anar millorant i actualitzant els objectius que entre totes i tots s’han anat construint i decidint en assemblees. Tot això ha estat fulminat en menys de dos anys amb mentides, com ens hi tenen ara acostumats, fabricades amb la improvisació i la falta de professionalitat.

Jo mateix, en Saó, vaig escriure i creure que l’actual secretària autonòmica de Cultura (Pilar Tébar), si la deixaren treballar, podríem arribar a acords consensuats amb la totalitat de la professió del món de la cultura. Vam treballar i ens hem reunit sempre que ella ha volgut per millorar l’esmentat Circuit. De fet, el 30 de maig li vam demanar entrevista i fins a hui no n’hem tingut cap resposta. Em vaig equivocar en l’apreciació.

Al final de juny, en la Comissió de Cultura i Educació de les Corts Valencianes, sobre una pregunta (pactada o no) del diputat de Vox, Jesús Albiol, sobre el Nou Circuit Cultural Valencià la secretària autonòmica llegia un escrit preparat:

• – «Venim d’anys de funcionament irregular; ara és legal i professional».
• – «Més municipis, més inversió, més qualitat, més professionalitat».
• – «Xifra rècord: 154 municipis».
• – «Acompanyament individualitzat amb els municipis, directa i resolutiva per part del personal del Circuit, Tragsa, així com de les direccions adjuntes».
• – «Tots els espectacles programats al juny pels municipis aniran a càrrec del Circuit assegurant seguretat jurídica i recolzant-los econòmicament».

Evidentment, als errors comesos per la SAC amb una resposta llegida i preparada –supose que per alguna de les direccions adjuntes– cal contestar i ho faré en punts per ser clar i ras:

• – Venim d’anys de funcionament irregulars? Doncs que ho demostren amb informes. Perquè recordem que som administració pública i la transparència ha de ser una ratlla roja. Sense cap informe signat per l’Advocacia de la Generalitat no es poden fer aquestes acusacions sense cap prova.
• – Va parlar de més municipis: xifra rècord de 154?, però si encara NO tenim la resolució definitiva dels municipis admesos al Circuit Cultural Valencià! Li recordem que en el primer llistat provisional (18/06/2025) van haver de reclamar a 108 municipis errors tècnics, de programació i/o de pressupost i, segons Pilar Tébar, si la resolució definitiva estarà el 13 de juliol, com s’atreveix a parlar de xifres de rècord? No caldrà esperar a si tots els municipis que han demanat entrar al Nou Circuit ho tenen tot en ordre? Això s’anomena propaganda.
• – Va parlar dels mesos de juny (i supose que juliol; es veu que no li ho van escriure el director general i/o els adjunts de l’IVC), va dir que els municipis «no es preocupen», perquè el Nou Circuit es farà càrrec de pagar les companyies. Si encara no tenim la resolució final, com ho faran? A Pilar Tébar no li han explicat que NO es poden fer els contractes amb les companyies sense la resolució definitiva? Les companyies artístiques tindran seguretat jurídica? Sense contracte, i si un dia cau pedra o plou, què fem amb la companyia, qui se’n farà càrrec? I Pilar Tébar parlava d’IRREGULARITATS en l’anterior Circuit?
• – En aquests casos, com a informació per a la secretària autonòmica, estem parlant d’una IRREGULARITAT ADMINISTRATIVA que patiran les companyies professionals. El departament d’Intervenció de la Generalitat haurà de plantejar observacions a les factures perquè no hi faran contracte i després un informe d’Omissió de la Funció Interventora on s’explique per què el retard en la tramitació de l’expedient, la falta de tramitació de l’expedient corresponent, la urgència o la utilització incorrecta del procediment de contractació explicant per què no s’ha fet, i la pagaran quan es puga. Poden passar molts mesos. Això s’anomena, segons Tébar, «seguretat jurídica» o és «funcionament irregular»?
• – Està clar que així no anem bé. Portem mesos treballant en positiu i fins ara tot són pals a les rodes i silenci per part de l’IVC. Tébar diu que tots els municipis tenen «acompanyament individualitzat, directa i resolutiva per part del personal Tragsa, així com de les direccions adjuntes». Sols hi contestarem que els gestors culturals afectats per un o diversos dels set requeriments que han fet a les 108 poblacions es desesperen per intentar parlar i entendre’s, professionalment, amb els de Tragsa. I sobre l’ajuda que es rep de les direccions adjuntes només podem dir que amb els gestors no s’estan reunint, però dels arguments desqualificadors cap a nosaltres de la representant del Nou Circuit Cultural Valencià en les reunions amb les associacions del sector cultural sols diré una cosa: que ho demostre amb papers, amb informes.

Davant d’aquests moments durs cap a la professió valenciana que ha patit els efectes d’una dana terrible i que també està patint, com nosaltres, la improvisació en l’acció política, només podem solidaritzar-nos amb tot el sector cultural i entendre que la seua situació s’està convertint en insostenible. L’extrema dreta treballa intentant separar-nos: embrutant, mentint sobre uns i altres, fent promeses buides de contingut, improvisant, improvisant… Però la realitat és la que és: on estant les ajudes? On estan les convocatòries? On està el conseller?

Aplaudim la fortalesa de les associacions que han fet de les seues gales un altaveu valent enfront de Mordor. En la gala de l’associació AAPV, la seua presidenta, l’actriu Maria Almudéver, va dir: «El sector porta paralitzat més d’un any i les persones que estan al capdavant d’una institució pública haurien de vetlar pel present i futur de la cultura, tant pels seus professionals com pel bé de tota la societat valenciana». Sí, tota la raó, però ara la pregunta és: ¿aquest clamor és fruit de la reunió d’un col·lectiu sempre combatiu com són les actrius i actors, o és per fi una espurna que mobilitze tot el sector de la cultura valenciana i en especial de les arts escèniques, que sembla estar contemplant amb bones dosis de passivitat com el govern autonòmic deixa morir per inanició tot el que el sector havia aconseguit en dècades?

 

Volem pensar que aquest clamor és l’inici de la mobilització de tot el sector: actors, actrius, ballarins i ballarines, productors/es, distribuïdors/es, escriptors/es, músics, gestors… Volem pensar que el sector està més unit que mai, volem pensar que les mentides de l’extrema dreta no ens tapen la mirada, volem pensar que la lluita continua, volem pensar que junts farem un mur infranquejable cap a aquestes polítiques de destrucció, volem pensar que estem totes i tots units, volem pensar que no caldrà cantar de nou, a quaranta-set anys, la cançó de Llach:

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan,
nous garrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Volem pensar que tenim la llum cada dia més a prop si totes i tots estem units.

 

Revista Saó Núm.515, pàgs.50-51. Juliol 2025.