No és això

17/02/2022

Fa unes setmanes hem sentit els mitjans de comunicació airejar les queixes dels usuaris dels maquinaris de la banca, i com aquests usuaris han arribat a aconseguir més de sis-centes mil signatures. Al capdavant de l’acció ha estat un senyor valencià de setanta-vuit anys anomenat Carlos San Juan. La causa de la reivindicació, l’han anomenat clevill digital per la dificultat que suposa per a les persones majors, l’ús de certs maquinaris. Però no és això. O no tan sols!

D’uns anys ençà, l’atenció i els serveis dels bancs envers els seus clients, o siga nosaltres, ha patit una considerable erosió degradant l’atenció a la clientela, de tal manera que anat acurtant horaris, posant franges per a segons quins servicis, reduint el temps d’atenció. Tot açò a la vegada que posava més màquines, i més màquines: visca la cibernètica! «Per fi ho farem rutllar tot en automàtic; tot guany!»
La gran banca espanyola va reduir en un 11% la seua plantilla el 2021 i tancaren quasi tres mil sucursals, el 27% de la seua xarxa. Tot i això, el mateix any (2021) els beneficis d’aquestes entitats va ser de vint mil milions d’euros!!! A aquestes xifres s’agafa ben fort el Sr. Carlos San Juan quan reclama personal empleat que atenga els clients de les entitats bancàries. Aquest senyor es mostra molt satisfet perquè assegura haver aconseguit un compromís. Compromís del qual desconeguem les característiques o prestacions i, per tant, ara i ací, no podem enumerar.

Certament, s’ha arribat a una situació escandalosa pel que fa a l’atenció a la clientela. Horaris limitats i específics per a segons quines gestions, comissions d’escàndol, cues en els caixers molt sovint i males condicions (a l’aire lliure, sense sostre, ni un banc ni una taula o aparador) horaris restringits, cues llarguíssimes en les oficines…

Hom té la sensació d’anar a una casa aliena, el client se sent un furtiu, quan s’hauria de sentir com a casa! Ells tenen els nostres diners. Guanyen euros a grapats, per milers de milions; amb els nostres diners! I anem allà mig acollonits mirant de fer tot el que cal i com cal no siga cosa que el de la finestreta s’enutge i encara siga pitjor. No ens tracten amb el respecte que qualsevol altre establiment o botiga, que està allí el venedor esperant que arribe un client per a fer caixa – que el dia no va com ell volguera– i el tracte és un altre.

Als bancs és una altra cosa. Els banquers saben, que hi ha tot un sistema muntat que ens obliga a passar per la seua paradeta. És ací on la seua prepotència i supèrbia els nega la raó i obliden que si tenen el negoci (ho tornaré a dir una altra vegada i més encara) és perquè tenen els nostres xicotets estalvis, la nòmina, el que hem heretat o si la sort ens ha vingut a visitar. També els fruits del nostre negoci que -mira per on- és dels que funcionen.

Mitjançant ERE, ERE voluntari, pactes amb els sindicats, adhesions voluntàries, ajustaments de plantilla i altres són prop de setze mil empleats de la banca que han marxat del seu lloc de treball i evidentment això és una xifra que fa que els banquers –tot i les indemnitzacions assolides– omplin el sac fins a rebentar-lo, però que la clientela estiga; està, mal atesa i cremada. Són moltes, moltíssimes les persones que, en un termini curt de temps, han abandonat l’atenció a la clientela i aquesta atenció, haja caigut fins a uns nivells deplorables.

Diuen que ho estan esmenant. Anem a veure si és veritat. Haurà de ser a base recuperar part de la plantilla perduda, perquè a mi no em val allò que em donen un curset per manipular els maquinaris que ells posen, i després quan estàs allà sol davant de l’aparell i et diu que no al que tu vols fer, al final passa el que l’aparell vol, no el que vol l’usuari. De vegades els aparells –ves per on– funcionen correctament; tot s’ha de dir!

Esperem, però que hi posen bones solucions i que no s’obliden que ells fan negoci, gràcies als nostres diners. A més caldrà fer un seguiment a curt i mitjà termini, perquè de vegades les bones intencions no són prou.