No és fàcil fer tall net

Acabe de despertar-me. No sé quant de temps fa que em vaig adormir. Tremole, em fa mal tot el cos i tinc la gola seca. Es veu que he suat molt i el llençolet que em cobreix està banyat. Com la tovallola de després de llavar-me, però no m’he dutxat. També està banyat el matalàs i el coixí. Igual m’he fet pipi i tot, sense voler. I, també quasi sense voler, comence a plorar. De seguida m’abraça la meua mami, m’abraça molt fort. Em costa un poc obrir els ulls, però ho aconseguisc. Voldria incorporar-me per abraçar-te jo també, però no puc. No tinc forces. Ai, mami… quant que t’estime. Estaves ja ací! Quan has vingut? No t’he sentit aplegar. Com m’agrada la cançó que em cantes. «No plores, no plores, xiqueta meua, no plores. Què li ha passat a la meua xiqueta? No-ni-no, tranquil·leta. La meua xiqueta no té res. No plores, tranquil·leta. Què li ha passat a la meua xiqueta? No-ni-no, tranquil·leta. La meua xiqueta té fam. No plores, tranquil·leta». Per molt que l’escolte, no l’avorrisc. I la seua veu és tan bonica… De tant que li agrada a ella també, hui li costa de cantar i tot. Per què plores, mami?

Em lleva un drap xopat i calent que tinc al front, l’escorre en una safata i me’l torna a posar al front, després de besar-me’l moltes voltes. Que bo… Està fresquet. En un segon, ja em trobe millor. Xic, xac, curat! Tinc set, mami. No, no tinc fam. Em dona aigua amb una cullereta de fusta, a poquet a poquet. Em regalima un poquet pel coll, però no em molesta gens. Al contrari. Per què plores, mami?

La meua germana major aplega corrents corrents i quasi em cau damunt del llit de l’emoció. Està molt contenta. Diria que no l’he vista mai tan contenta com ara. Ja soc una xiqueta com ella, i com les meues amiguetes d’escola. I com les meues veïnes. I com les meues cosines. Ara, quan em puga alçar, ja jugarem totes juntes perquè serem totes iguals. Bé, totes no, perquè la meua germana menuda no vol. Quina alegria! He tardat un poc més que elles, perquè la mami i la tia no volien. Però ho he aconseguit, per fi. Per què plores, mami? Jo estic contenta. No ha sigut fàcil viure amb això. Però ja no em diran que estic bruta. Ja podré casar-me i tindre fills, com tu. Si he plorat abans és perquè… no sé per què… Em fa mal i no pensava que tindria tant de dolor, és això només. Però ja em trobe millor. De veres. Gràcies a tu, que estàs ací amb mi i que m’has cuidat. A pesar que no volies que em tallaren.

*

No és fàcil fer el que faig. Hi ha dies que m’alce al matí i que pense que no ho podré fer més. Que m’hauré de jubilar ja perquè hi ha moments en què no soc capaç. Veig les xiquetes que em porten, algunes no han ni caminat encara, i m’entren molts dubtes. Un dia em tremolaven tant els dits que no podia agafar la fulla, al principi. Per sort, tenia ja 5 anys i és més fàcil que quan tenen mesets. No va ser el meu millor treball, però tampoc va anar malament. La família va quedar satisfeta amb el resultat. Que és el que importa. I la xiqueta no va tindre cap contratemps.

Porte tota la vida tallant, igual que ma mare, igual que sa mare, i que sa mare, i que sa mare, i tant enrere que els seus noms s’han perdut en la pols dels temps, com l’arena que recorre la gran muntanya d’Hombori Tondo. El que no s’ha perdut és el seu mestratge. Tu, com has tingut la sort de nàixer home, no faràs el mateix que jo. I tampoc no et faran a tu el mateix que em van fer a mi. Una de les teues germanes hauria de continuar l’ofici i serà, per tant, la dipositària de segles de tradició. Tant si els agrada com si no.

Crec que no tens dret a dir-me que no hauria de fer el que faig, ni de dir a les teues germanes que han de trencar el llegat familiar. Mira al teu voltant. Algun dels teus antics companys de classe tenen una casa com aquesta? Quants podrien portar les sabates que tu portes? Quants han pogut anar a estudiar a la ciutat i ser metges, generals, governants? És que no saps el que em paguen cada volta que talle? És que no saps el preu que té el clítoris al mercat negre? És que no saps que dona bona sort i que tots els polítics usen cremes que en porten i que els fan brillar i triomfar? Ja saps que gràcies al fet que soc talladora, ton pare, els teus germans i les teues germanes no heu de treballar. Bé, les teues germanes sí perquè m’han d’ajudar. És el que toca. Com jo vaig ajudar a ma mare i a la meua iaia. No sé per què vens ara amb la història que tallar és roín per a les xiquetes i que tot és una superstició. Estàs ofenent els teus ancestres, que només volien el millor per al seu poble.

*

Recorde en quin moment precís vaig decidir anar-me’n. Els motius anaven acumulant-se, com les peces del joc de wouri. La diferència és que jo no hi guanyava. Mai. La meua existència es limitava a un matrimoni asfixiant –amb crits, menyspreus, colps– que jo no havia triat ni volia. Ara soc conscient que tampoc em volien a mi. Qui et vol, no et pega; qui et vol, no t’insulta; qui et vol, no t’obliga a ser l’esclava seua, a no eixir de casa, a estar disponible permanentment.

Ara que ho pense, quasi vint anys després, amb la calma que em donen el temps i la distància de més de 3.000 perillosos quilòmetres travessats, amb els seus rius, deserts, mars i serres, crec que hauria d’haver fugit el primer dia. Millor dit, aquella primera nit. Casar-me era una il·lusió cultivada des de ben xicotetes. Totes ho anhelàvem, totes ho volíem, totes ho celebràvem. La meua família n’estava contenta perquè l’acord era bo i continuaria vivint al mateix poble. La cerimònia va ser senzilla, però bonica. Jo estava contenta perquè tota la gent ho estava per mi. Però quan es va fer fosc, em va caure el món damunt. Eixe món construït amb mentides, amb manies i amb sotmetiment. I pel nostre bé. Aquella nit, si n’haguera fugit, hauria mort, sense llar, sense honor, dessagnada per una ferida oberta ara per deixar pas a la nit nupcial. La meua virginitat estava més que garantida.

El que no recorde en absolut és quan em van tallar. Jo tenia a penes 5 mesos. Diuen que és la millor edat perquè, precisament, no en guardem cap memòria, i perquè és més fàcil curar-nos. Com a mínim, ens morim menys. A ningú li agrada pagar per una cosa i que isca tan malament. La meua gent estima les seues xiquetes. I, a pesar de tot el dolor que carregue, estic convençuda que és així. Si no, no s’explicaria el que fan: pensen que és el millor per a nosaltres perquè, si no ens tallen, serem impures, no trobarem marit ni amb un dot immens, i no serem fèrtils. Segles i segles de prèdiques i llegendes infectes han tingut els seus fruits enverinats: que una mare i un pare pensen que el millor per a la seua filla és que la tallen. Si això ja és atroç per si sol, imagina si, damunt, es fa pel nostre bé.

Però quan vas nàixer i vaig veure que eres una xiqueta, l’alegria i la por em van envair. Tu no passaries per això. No em podia quedar allí i posar-te en risc, filla meua. No serà fàcil tallar amb tot el que conec. Però l’esforç paga la pena per no tallar-te a tu.

 

Aquestes històries estan basades en fets reals. Vull dedicar-les a Aminata Souko, activista que lluita per l’erradicació de la mutilació genital femenina.

 

Revista número 510, pàgs. 46-47. Febrer 2025. 

La imatge que il·lustra aquest article correspon al documental ‘Soc Aminata’, una peça en la qual Aminata Soucko, tècnica d’acció social en Farmamundi i presidenta de la Xarxa Aminata (Djô Aminata), narra la seua història de vida i com des de fa més de deu anys acompanya a dones supervivents de la mutilació genital femenina (MGF) a València.