No és fàcil ser valencià al sud ni enlloc

08/11/2022

Al barri del Carme de València hi ha una pintada que s’ha fet famosa: «No és ser fàcil ser valencià». I no, certament no ho és. I no ho és al Carme de València ni ho és tampoc, fins i tot, a Pedreguer, el poble al qual, com diu la cançó, caldria que s’assemblara el País Valencià sencer. No és fàcil ser valencià enlloc, no. Però, de la mateixa manera que hi ha qui és més igual que altres, també hi ha on encara més no és fàcil ser valencià. Sí, parlem del sud.

Atenció: el sud autèntic, no el que delimiten a À Punt amb la geografia d’una província infame com totes. La línia Biar-Busot que encara ressona en la nostra història com una maledicció. Allà on Ximo Puig parla sempre castellà i les formacions nacionalistes (amb perdó) com més va, més l’imiten.

La meua és –evidentment– una mirada al sud des de més al nord. Des de també un altre sud: el sud valencià respecte de la nostra llengua i cultura, però també el sud europeu, en el qual el País Valencià es troba integrat a ferro roent. No és que ho diga una altra cançó, és que som gent del sud per molt que en un àmbit global siguem gent d’un nord privilegiat i, per dir-ho sense botiges, històricament culpable. La meua experiència del sud valencià és una experiència que podríem qualificar d’observador integrat. Ací no em pariren, però ací no em sent alié, i no només perquè no em sent alié en cap lloc del meu país. Pense que puc dir que és ma casa amb una certa correspondència. Potser m’estic apropiant d’espais que no em corresponen, això ja m’ho hauran de jutjar, però, fet i fet, serveix per conéixer i entendre des de les coordenades amb les quals escric aquest text, amb quines ulleres vaig mirar –i ara descriure– la realitat que em vaig trobar.

El sud, però, no és homogeni. De fet, és potser la regió més heterogènia d’un país que és molt complicat –si no impossible– que siga més heterogeni. Hi ha molts suds, i molts ni tan sols estan al sud, sinó que es distribueixen i apareixen per tot arreu de la nostra geografia. El sud és una terra de contrastos. I ja n’hi ha prou, de lamentar-se de com de malament està tot, de derrotismes estèrils, de mirades complaents, de parlar-hi directament castellà, de celebrar com a miracle que algú ens responga en valencià a Alacant, de «ai pobrets» i «d’Alacant i parles valencià?» i etcètera i més etcètera. De contrastos i de realitats tossudes i insubornables, entre les quals un bon cabàs que ens mostren molts aspectes del país més dinàmic que tenim.

El que sí que hi ha al sud és la millor gent del país. Si de la mateixa manera que hi ha suds a tot arreu de la geografia valenciana hi haguera també a tot arreu la gent que lluita per la llengua, la cultura i el país al sud, potser no estaríem com estem. De ben segur que estaríem millor. Es pot fer un paral·lelisme fàcil amb la ciutat d’Oriola: terra de frontera, si passegem pels seus carrers, encara ara ens trobem amb una geografia urbana que recorda a tothora que es tracta d’una ciutat valenciana. En cada cantó, el senyal d’Aragó. En baixar l’oriol, que no hi haja cap castellà. El paral·lelisme és fàcil i la diferència és ben òbvia: no parlem de cap recialla fossilitzada, sinó d’una constatació pragmàtica que es viu en cada instant de lluita. Enderroquem els mites. També els oriolans: no tinguem por de mirar amb cara i ulls la capital històrica del sud valencià, que –tot i que ara compartida– ho continua sent.

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià es va aprovar solemnement en 1983 a la ciutat d’Alacant. El simbolisme es volia evident: Alacant es veia com una ciutat castellanitzada que es volia recuperar per a la valencianitat. I, sincerament, em sembla una exemplificació ben interessant de què és i què ha sigut l’autonomia que tenim, per al sud i per a tot el País Valencià en general. Un simbolisme que parteix d’un prejudici (dubte que Alacant fos una ciutat més castellanitzada llavors que València, més enllà de la patrimonialització folclòrica del topònim, el reduccionisme de la província que tant de mal ha fet i la influència d’un rerepaís tan diferent d’una banda i inexistent d’una altra) i que no ha anat més enllà. Cada any, pels volts del 23 de novembre, commemorem a Alacant la signatura de la LUEV i, qui dia passa, any empeny. El vinent, concretament, el quaranté. Ja veurem si la data redona ens aporta alguna cosa, més enllà de discursos polítics de retòrica buida que, a l’endemà, felicitaran fins i tot el Misteri d’Elx en castellà.

El sud és el boc expiatori per a certa valencianitat que no va més enllà de la província, una espècie de blanquejador d’una mala consciència que ens permet fins i tot sentir-nos principatins quan mirem al sud i pensem que, al remat, no estem tan malament, que hi ha qui està prou pitjor. Hi ha molts paral·lelismes en eixa operació, però. Més encara si posem damunt la taula el mite del cantonalisme, que –i ara faré l’afirmació més agosarada de totes, si hem de jutjar pel lloc comú tan odiós– a Alacant és inexistent. N’hi ha molt més a València, de fet, que actua amb una ignorància absoluta cap a tot el que no siga part de la província espanyola de la qual és capital administrativa. Si llevem de l’equació la confusió de noms, no hi ha cap dubte. El que sí que hi tenim, tanmateix, és un espanyolisme més desacomplexat i que ha passat una fase més del procés de substitució lingüística –i nacional– i es permet el luxe de tractar Alacant tranquil·lament com si fos una ciutat castellana de planta antiga, com si fos Burgos o Valladolid, amb les seues avingudes de reis castellans amb numeració castellana, de batalles castellanes o de ciutats castellanes, d’una toponímia urbana que destrueixen, perverteixen, manipulen i construeixen a plaer. És a dir, no hi ha un «Alacant a part»; el que hi ha és una dura competència entre dues províncies espanyoles costaneres per a erigir-se en la platja de Madrid.

Això és la Comunitat Valenciana, que enguany ha fet 40 anys. Una entelèquia inexistent, si es mira des del sud. En eixe sentit, davant de la cantarella espanyolista bàsica que afirma que el País Valencià no existeix, la realitat és ben tossuda, quasi mig segle després: si bé no podem dir –òbviament– que el País Valencià és una realitat administrativa o majoritària en les terres que se’n reclamen, sí que podem afirmar taxativament que és una realitat fàctica amb més massa crítica i més palpable que una Comunitat Valenciana que no va més enllà d’un fenomen poltergeist. Valencians, valencianes, del nord, del sud, de l’oest, de l’est, insulars, no crec que vos sorprenga massa amb açò que vos anunciaré, però no tenim autonomia. Així és. Partim d’eixe paràmetre.

Però sí que tenim una miqueta de país. I aquest País Valencià que ens trobarem al sud amb la mateixa força –o més– que a cap altre racó de la geografia valenciana parteix des de la societat civil i l’activisme. I, així doncs, en aquest sud geogràfic ens trobarem diversos centres del nostre país.

Comencem, per exemple, amb El Tempir, associació en defensa de la llengua i el país d’Elx i comarca. Tempir és el que la resta de valencians diem saó, però, a jutjar per l’acció i els resultats, amb més força. Creu de Sant Jordi, Premi de la Fundació Bromera i Premi Vicent Ventura de la Universitat de València, entre d’altres, si seguim l’historial d’activitats, trobarem una coherència i una lleialtat insubornables amb el país, cosa que és el més important. És difícil trobar una associació cívica que estiga més activa i influïsca amb resultats positius en més àmbits i, a més, amb un encert tan clarivident. Des de les Jornades de Llengua i Identitat, de reflexió i anàlisi; la Valencianada i altres activitats de promoció de la llengua i la cultura en l’àmbit educatiu; fins i tot amb el lliurament dels premis que atorga El Tempir mateix, que són un referent inexcusable en l’agenda.

També a Elx trobem el Casal Jaume I, que és un dels més dinàmics del país, i, sense eixir tampoc del Baix Vinalopó, tenim l’Ateneu Popular de Crevillent. Qualsevol que hi haja passat i hi tinga contacte, veurà que es tracta de dos punts de trobada per a l’activisme transformador en defensa de la llengua i del país més actius de tot el país. Dos referents, en definitiva.

Dos autèntics destructors de mites sobre el sud, de fet. Allà on ja no queda ningú que parle valencià, perquè estan massa al sud, segons ens hem de sentir i constatar amb tanta acció pragmàtica de parlar castellà directament –normal que no et responga ningú en valencià, si els parles castellà, amb el país que tenim, no?–, només de parar l’oïda, ja veurem que no trobarem menys valencià que a cap altra ciutat de les seues característiques del País Valencià. Com és possible, això? O és un miracle o és que els nostres prejudicis ens enceguen.

Uns mites que també van pels aires quan veus cues per a entrar al recinte de la Plaça del Llibre al Port d’Alacant, en 2021, per exemple, just després d’obrir-nos una miqueta en passar una altra onada pandèmica. O aquest mateix 2022, però a l’antiga estació d’autobusos. Com era possible que hi haguera tanta gent que tinguera interés a llegir en valencià, si aquesta és una ciutat tan castellana com Sòria o Guadalajara, tal com ens diu i repeteix l’establishment furibundament provincià i provincialista? Potser –només potser, no siga cosa– no ho siga. Però és que a Alacant comptem amb La Cívica, l’associació per la normalització del valencià a la comarca de l’Alacantí que ha posat en marxa activitats de dinamització cultural i lingüística com la Plaça del Llibre de què parlem.

Al remat, vist des de la distància, el nostre sud és un sud coherent. Té la seua pluralitat i les seues particularitats, per descomptat. Però és que, per molt que ens hi encabotem, no és diferent. No som diferents al nord ni al sud, ni al centre ni enlloc. Som un país. Un país feble i modest, però un País Valencià que vertebrem certa gent –per poca que en siguem– que ens el creiem. Encara. I gràcies en primer lloc i per davant de tots a la gent que el lluita des del sud del sud, encara ho som. A tot arreu, però sobretot al sud, sempre en valencià. Sempre.