No és l’escola que volíem

Arran de la publicació de dos llibres interessants del professor Damià Bardera (“Incompetències bàsiques”) i del pedagog Gregorio Luri (“Prohibit repetir”) i en coincidència amb la represa de l’horari escolar partit en matí i vesprada per la major part de les escoles privades i moltes concertades i públiques, m’ha vingut a la memòria, aquell temps en què, a les acaballes del franquisme, feia de mestre a l’Educació General Bàsica on, a la major part dels centres públics i privats, se solien repartir l’alumnat de manera arbitrària en tres grups: el A, per als privilegiats, el B per als recuperables i el C per als “impossibles”.

També en aquella època del remat del franquisme i de l’inici de la pseudodemocràcia, també hi havia una sèrie de pensaments que inundaven la pedagogia del moment: “la lletra amb sang entra” i “al qui matina, Déu l’ajuda”. Aquests grans postulats pedagògics marcaven les línies roges del professorat, un indret per on havia de circular l’alumnat de manera obligatòria.

Gràcies que les escoles d’estiu d’aleshores, van obrir un camí bastant diferent dels docents del moment i durant els anys huitanta del segle passat, l’escola (una part xicoteta de l’estament escolar) va fer un gir cap a una escola creativa, amable i un poc més inclusiva que la viscuda fins a aquesta data. Va posar de manifest com l’esforç va erròniament associat a l’antiga escola i les noves metodologies prioritzaven, aleshores, el benestar de l’alumnat, que no exclusivament el seu aprenentatge.

Mentre s’observa com una part dels docents de hui, tornen a donar importància a recuperar la memorització, a saber escriure i posar en context allò que fan, diuen o lligen, trobem massa centres educatius on els llibres de text continuen guiant la vida dels joves parroquians que, observen com després de la pàgina 32, han de fer la 33 i la 34 i la 35…

Dins d’aquest context, s’ha de trencar una llança a favor de les cooperatives d’ensenyament, institucions que, nascudes (gran part d’elles) en la dècada dels anys 70, continuen tirant endavant amb la pedagogia nascuda dels suggeriments de Freinet, de Freire, de Barbiana, Sumerhill o Reymer. A gossades que han hagut de lluitar contra l’immobilisme de massa inspectors i inspectores d’ensenyament, que no entenien i, encara ara no ho acaben d’entendre, cap on portava aquella pedagogia.

D’altra banda, els nostres polítics han sumat hores de matemàtiques i d’anglés als currícula de l’alumnat, quan el que havien d’haver fet, és sumar hores de pati, moments d’esbarjo, estones de lectura lliure, situacions de relació social i debats, molts debats, sobre la realitat que envoltat l’alumnat i la seua posició davant els reptes del seu món, del món dels infants.

Ara mateix, podem arribar a afirmar que “els joves estan sent mal educats” i no és per culpa seua. Ho diuen els experts; hem arribat fins ací, a causa de la manca d’implicació del professorat i a les poques expectatives d’un alumnat sense horitzó laboral ni d’habitatge, sense al·licients socials i sense massa il·lusions amb el futur (sobretot en arribant més enllà de la Secundària Obligatòria).

Hem perdut, per aquest camí, expressions com que “el llegir no es faça perdre l’escriure” o “a poc a poc i amb bona lletra” referida aquesta última, a què als cinc anys, l’alumnat no té per què plantejar monomis o binomis. Amb aquesta actual situació, correm el risc de la descontextualització i podrà arribar un dia en què quan en els cursos de Batxillerat oferim l’anàlisi d’un text “ultraconservador” ens contesten que el va escriure Joan Fuster o Manuel de Pedrolo, Carme Miquel o Maria Conca.

Experiències com les de l’escola pública Attilio Bruschetti de Xàtiva, ens esperonen a tornar a cercar el camí d’aquella escola que volíem. Una escola amable, inclusiva, respectuosa amb l’alumnat i capaç d’acompanyar el seu creixement des del rigor, la ciència i la coeducació.