No és sols l’accent

En realitat, si un arbre no fa un bosc i una gota d’aigua no constitueix cap llac, riu i bassal, podríem dir que un accent no hauria de considerar-se cap problema, llevat del fet que l’accent que ara han decidit canviar en el mot del cap i casal del País Valencià, suposa alguna cosa més que un grafisme de poca importància per a la gent que ens (mal)governa.

Efectivament, un accent, no hauria d’anar a cap altra part, més enllà de la demostració més fefaent de la manca de cultura de la persona que l’utilitza entortilladament. Sempre s’ha dit que un accent pot canviar el significat de les paraules i, de fet en valencià, l’existència de paraules polisèmiques fa necessària la utilització dels accents diacrítics, per poder-les diferenciar.

Perquè no és el mateix dir que “al món hi ha massa conflictes bèl·lics”, que afirmar que “mon pare em va ensenyar a llegir correctament”; com tampoc no és el mateix assegurar que “Déu forma part de la santíssima trinitat” que cantar la cançó de les “deu pometes del pomer”.

Sols la manca de cultura, afegida a la poca estima que els que han de propiciar aquest canvi mostren, sumada a la seua dèria pel bicolor i les ensenyes pàtries, fan possible aquesta nova batalla de València encetada i propiciada per la torrentina que presideix la Casa Gran, necessitada com està dels vots dels ultres (“perdoneu si m’expresse en valencià”).

Aquells que ens han posat la cova en casa i des d’ella ens (mal)governen, van fent via contra un valencianisme que no practiquen, que no s’estimen i que a més, tan bon punt puguen, procuraran esborrar-lo dels nostres pobles, viles i ciutats; almenys d’aquells en què han aconseguit “mando en plaza” com és el cas de València, Torrent, Nàquera, Orxeta, Mutxamel, Sant Vicent del Raspeig, Oriola, Paterna, Borriana, Sagunt, Montserrat i d’altres.

Dissortadament, com assegura el periodista Vicent Partal, “ens hem acostumat tant a les pèrdues, a les renúncies, a les claudicacions, que ja ni tan sols ens sorprenem quan cau algun altre bastió de la nostra arquitectura nacional”. El pitjor de tot no és el canvi d’accent; el que resulta més greu és que estan aconseguint dividir-nos mentalment.

Ara estan passant coses que al final del franquisme eren impensables, però que els seus fills i nets ideològics, perpetren contra nosaltres després de procurar fer-nos xicotets i més fàcils de guanyar; tot això en nom de la mal entesa “llibertat” que ara diuen defensar.

Per a elles, tot els resulta incòmode. Han començat per l’accent de la ciutat més gran del País Valencià i continuaran amb els Premis Octubre, Escola Valenciana, la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals, Acció Cultural del País Valencià, Ca Bassot, El Tempir d’Elx, les cooperatives d’ensenyament en valencià, la Societat Coral El Micalet, la revista SAÓ…

El canvi d’accent del mot “València” no té més trellat que el de dividir la societat valenciana, aprofitant estudis o treballs de final de grau, que no es poden aplicar més enllà de les hipòtesis. Cada accent que ells canvien; cada institució menyspreada, cada associació, grup o entitat obviada, ens allunya més del que volem ser com a comunitat cultural cohesionada.

Aquest accent no és qüestió de nostàlgia o de romanticisme; és una qüestió de supervivència cultural en un món que tendeix a fer-nos insignificants i, això, no ho anem a permetre. Nosaltres som diferents dins de la diversitat, senyora Català.