No és tan fàcil fer desaparèixer una llengua cèltica

El còrnic, una llengua cèltica originària de Cornualla, a l’extrem occidental d’Anglaterra, és una de les llengües més interessants que existeix, pel fet de ser, fins ara, l’única llengua que ha iniciat un procés de recuperació després d’haver-se extingit per complet. Una dona anomenada Chesten Marchant, de Gwithiam, que va morir el 1676, ha passat a la història com la darrera parlant monolingüe del còrnic. Però les dades que es feien circular sobre aquest personatge també diuen que va morir als cent seixanta quatre anys. En qualsevol cas, el còrnic, que havia estat la llengua habitual a Cornualla durant l’Edat Mitjana, havia començat a recular molt abans i va desaparèixer de l’ús públic cap al final del segle XVIII, tot i que encara es va continuar transmetent en algunes famílies. De fet, hi hagué disputes sobre qui hauria estat el darrer parlant nadiu del còrnic.

Una de les candidates era la peixatera Dolly Pentreath, que morí el 1777. El jutge Daines Barrington, que el 1768 va fer un viatge a Cornualla, digué que la senyora Pentreath era pobra i que es mantenia «gràcies a la parròquia, a la lectura de la fortuna i al barboteig del còrnic». És a dir, en la segona meitat del segle XVIII, a Cornualla, un parlant de la llengua del país era ja una mena d’atracció de fira. Per enriquir una mica la biografia del personatge, els filòlegs deixaren constància que era una dona malparlada. Així, Henry Jenner recull d’ella l’insult «cronak an hagar deu», que vol dir ‛gripau negre i lleig’. Ara bé: és molt possible que foren els mateixos lingüistes els qui, per comprovar la competència lingüística de l’entrevistada, li demanaren que proferira alguns insults típics de la zona. També és prou conegut que les últimes paraules que pronuncià van ser en còrnic i que digué exactament: «Jo no parlaré anglés». Sabent que era bilingüe, aquestes paraules adquireixen un nou significat. Si hi haguera hagut més parlants bilingües amb aquesta determinació, el còrnic no hauria desaparegut.

Amb tot, se sabia que Dolly Pentreath mantenia llargues converses en còrnic amb el pescador William Bodinar, mort alguns anys després que ella, i això va fer pensar als estudiosos que potser hi hauria parlants nadius del còrnic en èpoques més recents. El mateix William Bodinar escriví una carta que deia: «Vaig aprendre el còrnic quan era un nen. He anat a la mar amb el meu pare i cinc homes més en un vaixell de pesca i, durant una setmana, no he sentit dir ni una paraula en anglés al vaixell. No he vist mai un llibre còrnic. Vaig aprendre el còrnic anant a la mar amb els vells. No hi ha més de quatre o cinc al nostre poble que ara puguen parlar còrnic, tots gent gran. El còrnic s’ha oblidat entre els joves».

Durant alguns anys es va suposar que el granger John Davey, mort el 1891, va ser el darrer parlant nadiu del còrnic. John Hobson Matthews, en A History of the parishes of St. Ives, Lelant, Towednack, and Zennor, va escriure que John Davey era capaç de desxifrar topònims el significat dels quals era ignorat per tothom i que podia «conversar en la llengua antiga sobre un grapat de temes senzills». Ara bé: Matthews només recollia un exemple de la llengua parlada per John Davey: la cançó coneguda com «Cranken Rhyme». El fet que només en recollira un exemple va fer preguntar-se als estudiosos de les llengües cèltiques si Matthews havia conegut Davey en persona o si algú li’n parlà. El fet que Davey, sent un parlant competent del còrnic, no ensenyara la llengua a cap dels seus veïns ni familiars també ha estranyat. Sobretot perquè, durant un temps, Davey va ser director d’escola a Zennor. Fins i tot, s’ha sospitat que Davey no era un parlant nadiu del còrnic, sinó que havia adquirit algun coneixement escadusser d’aquesta llengua a través de l’estudi del llibre Archaeologia Cornu-Britannica, de William Pryce, publicat el 1790. Però la cançó «Cranken Rhyme» no figurava en el llibre de Pryce i, quan Matthews la publicà, ningú la podia entendre. De fet, passaren alguns anys fins que s’aclarí que es tractava d’una cançó humorística que comparava la fertilitat dels camps pedregosos de Cranken amb la d’una carretera.

El moment clau, de tota manera, arribà el 1904, quan Henry Jenner, que s’havia proposat recuperar l’idioma, publicà A Handbook of the Cornish Language. L’argument que donava per impel·lir la gent a estudiar la llengua perduda era, si fa no fa, el següent: «Per què els còrnics haurien d’aprendre el còrnic? No es guanyen diners amb això, no serveix per a una finalitat pràctica, i la literatura és escassa i no té una gran originalitat ni valor. La pregunta és pertinent, la resposta és senzilla: perquè són còrnics». No sembla un argument que puga convèncer a ningú que no estiga cansat de ser anglés. Amb tot, Henry Jenner trobà alguns seguidors. El procés de recuperació, és clar, va ser lent. Vicent Partal, en el llibre Fronteres, diu que l’acció amb una major eficàcia es va portar a terme als anys seixanta del segle passat, quan un grup de famílies anglòfones van decidir començar a parlar còrnic a casa i ensenyar-lo als fills. Va tornar a haver-hi parlants nadius del còrnic i, al cap d’uns anys, la cadena pública BBC va començar a oferir informatius radiofònics en llengua còrnica. El 1985 s’organitzà el primer curs per correspondència. El 2009, el Consell de Cornualla va votar a favor de la retolació pública bilingüe. El 2010 obrí la primera guarderia que oferia ensenyament en llengua còrnica, seguint el model de les ikastolak basques i les yisgolion meithin gal·leses. El còrnic és l’única llengua que l’ONU ha esborrat de la llista de les llengües extingides. Ha deixat de ser una llengua extinta per a ser una «llengua en perill crític», però en «estat de revitalització». El cens del 2011 indicava que 557 ciutadans d’Anglaterra i Gal·les tenien el còrnic com a primera llengua. D’aquests, 464 vivien a Cornualla. Hi ha un nombre reduït de famílies que crien els seus fills parlant-los en còrnic i un nombre també reduït de parlants que l’aprenen com a segona llengua.