La revista degana en valencià

No férem la revolució, però…

21/07/2021

M’he trobat amb l’amic Carles Dols i la seua companya passejant pel que hui és el Jardí del Túria, o siga l’antic llit del riu del Cap i Casal. I, breument comentarem les novetats al voltant del projecte del no espai verd que es va a fer al famós solar dels Jesuïtes, el qual portarà el nom de Trini Simó, recordant la seua tasca per fer de la ciutat un espai pels ciutadans i en especial la lluita de “Salvem el Botànic”. Llavors Carles va apuntar “Vicent no férem la revolució, però hem contribuït a millorar moltes coses”; certament, aquesta síntesi o reflexió ve al nostre cas, el d’una gent que en un moment tinguérem, com deia Luter King, somnis, alguns, però, ultrapassaven de les possibilitats del moment, altres amb la persistència han anat fent-se realitat.

L’amic Carles i jo, després de poc més d’una dècada de militar en dues opcions revolucionàries diferents en plena transició, participaren en una fusió dels nostres partits, va estar un intent de sumar forces quan ens trobàvem en la gestació del nostre Estatut i encetàvem la via democràtica. Veníem d’una esquerra que volia la revolució, un objectiu que ara considerem impossible, però que durant els darrers temps de la dictadura, anys seixanta i setanta, era un desig compartit per algunes colles de lluitadors i lluitadores. Quina revolució volíem, ens preguntareu? Evidentment no es tractava d’un procés semblant al soviètic o al xinés, més aviat es tractaria d’una mena de democràcia de base, o d’un canvi de paradigma, de signe socialitzant.

Esgotades les nostres possibilitats, la praxi i l’experiència ens ha portat a moltes d’aquelles colles al reformisme alternatiu, a anar aconseguint canvis qualitatius en relació amb les idees i formes vida. Així als “Salvem” i altres mogudes, hem anat coincidint, pensant, com malgrat no fer la revolució, la societat evoluciona gràcies a lluites, propostes, tenacitat… És, igualment cert, que altres opcions personals s’han orientat a integrar-se en la política oficial, especialment a les llistes de la socialdemocràcia, com és el cas de l’actual ministre d’agricultura, per citar el cas d’un company del nostre despatx i partit.

En resum, podem dir o considerar que d’aquell somni revolucionari queden en peu idees, utopies socials o ciutadanes, fragments d’un ideari, però, al final, ens aproxima a l’utòpic, i que comporta guanyar quelcom, canviant la dinàmica dominant. No és, doncs, poca cosa des de la perspectiva d’utilitat del nostre pas per la vida.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top