NO!

No sé què és la pàtria, ni tampoc l’honor,

ni aquelles paraules amb tant de fervor.

No sé què és l’orgull de la idiosincràsia,

sols sé que tot em sembla fal·làcia

quan la mort arriba amb tant de dolor,

per defensar, què?… Pobra ignorància!

 

No vull vorer gestos portats per la ira,

no vull ser amic de ment pervertida,

sóc de la raó i l’enteniment,

de la llibertat i el coneixement…

que no em val la teua seguida!

doncs porta a l’engany i al ser inclement.

 

Tu eres esclau dels teus ideals,

conviccions incertes que no son reals.

Laberint de vida el que us heu creat,

tancats en la infàmia haveu quedat.

Us observa el seny darrere els cristalls:

llàstima d’éssers en l’ambigüitat!

 

Jo tinc per penó la fulla de l’arbre,

i allà arreu del món hi és el meu poble.

Tot el que te vida tinc per germà,

doncs sols per la vida em sento humà.

 

Lluny de fanatismes de gent insociable

vull viure l’avui que neix pel demà,

demà d’esperança, units per la mà…

mà blanca, mà negra, fraterna i noble.