No penses en la terreta

Foto: Imatge d’Enterticket.es.

L’any 2004, el lingüista i científic estatunidenc George Lakoff publicava un llibre que seria una referència per a les persones que ens dediquem a la comunicació política: No penses en un elefant. Lakoff hi desenvolupava la seua teoria del framing (‘marcs mentals’), explicant que el llenguatge té un paper clau a l’hora de donar forma a la nostra percepció del món. Segons ell, no només utilitzem les paraules per a descriure la realitat, sinó que també creem marcs mentals que influeixen en la manera d’entendre les qüestions que ens envolten. I això és especialment rellevant en la política, on els mots adequats poden modificar com interpretem els debats públics.

Un dels exemples que el lingüista assenyala és la conversa política sobre els impostos, en què els conservadors solen utilitzar el terme «alleugeriment de la càrrega fiscal», un marc que suggereix que els impostos són una cosa negativa que cal reduir. És per això que argumenta que aquesta elecció de paraules condiciona la nostra resposta emocional davant del tema. D’altra banda, els progressistes defensen la «redistribució de la riquesa», però sovint no aconsegueixen emmarcar-la de manera tan efectiva. Això mostra la importància de controlar els marcs lingüístics.

A casa nostra, d’exemples en tenim un fum. De fet, fa anys que la denominació del nostre territori passa per una lluita pel marc. L’esquerra nacionalista reivindica la normalització del terme País Valencià, recollida a l’Estatut –concretament, al Preàmbul, per molt que el President de la Generalitat Valenciana ho negue públicament. En aquest sentit, s’ha de dir que la transversalitat que ha aconseguit la música en valencià ha ajudat que el terme arribe també a un públic despolititzat.

Fins fa relativament poc, la dreta lluitava i batallava per la denominació Comunidad Valenciana, i el sector més blaver i nostàlgic encara parlava de Regne de València. Però des de fa uns anys, han sigut hàbils i han fet la lectura que la gent jove no vol batalles ideològiques i prefereix utilitzar un terme alegre, que no comporte –almenys a simple vista– cap connotació política. D’ací que des d’Alacant, i aprofitat des de les files populars –d’on curiosament és Carlos Mazón– han treballat per implantar el terme terreta en festes populars, festivals, publicacions digitals… que ha arribat, de manera progressiva, a més segments de població.

El mot terreta no té identitat; és un diminutiu (ens fa de menys, de cosa xicoteta) i, a més, sembla identificar el territori exclusivament amb la festa. És justament allò a què Fuster feia referència quan ens parlava del reducte folklòric. I la dreta valenciana ho sap. Per això, han anat un pas més enllà, potenciant-la com a marca d’un nou festival aquest 9 d’Octubre. Això ha comportat que el sector nacionalista isquera en massa assenyalant i denunciant aquesta praxi que vol descafeïnar la nostra identitat amb l’ús dels marcs, cosa que, vint anys després, George Lakoff desrecomana completament, perquè tal com va compartir al seu Twitter amb un exemple de la campanya de Donald Trump, «when you negate the frame, you evoke the frame», és a dir: quan intentem rebutjar o contradir un marc esmentant-lo, estem, de fet, reforçant-lo en la ment de l’oient o del lector, encara que ho fem amb mofa o desdeny.

Lakoff ens animava a no pensar en un elefant, i inevitablement hi pensàvem. Ara sembla que la dreta valenciana ens està animant a fer-ho amb «la terreta», sabent que ens emprenyarem, que ho comentarem i els en farem difusió. No caiguem en el parany i treballem per seguir normalitzant el terme País Valencià. Com apuntava adés, la música ens obri camí.

Revista número 506. Octubre 2024.