«No podem tornar a ser el poble que érem el 29 d’octubre de matí; tampoc no volem»

Mai no tornarem a ser el poble que érem el 29 d’octubre al matí. No podem. Fou moltíssim el que es va perdre en aquella fosca nit. Primer de tot, vides, vides de veïnes i veïns que ja no tornaran de cap manera i que deixen una ferida colpidora i insuperable. Per a ells i elles, per a les seues famílies, ha de ser el nostre primer record.

També cases, llars, comerços, empreses, vehicles, carrers, carreteres, ponts… ai! els ponts! I tot això, tampoc ho recuperarem, tampoc volem fer-ho perquè no volem treballar deu anys per a tornar al poble que teníem en 2024. Tenim dret que la Picanya de dins d’una dècada siga la Picanya que hauríem pogut construir sense la terrible dana. Crec que ho tenim més que guanyat.

La reconstrucció

Molt a sovint, quan es parla de reconstrucció, es fa un compte molt trampós, interessat i sorprenentment desmemoriat, que parla de «en deu mesos» o «en un any» sense valorar que els primers mesos foren els d’atendre l’emergència, els de respondre a les necessitats urgents de les persones, els de retirar i gestionar més de 3.000 vehicles, els de netejar tones de fang i fem, de recuperar el clavegueram, els de recuperar serveis com l’aigua potable, l’activitat econòmica, el comerç, les escoles, l’atenció social i sanitària… No eren aquells dies per a poder posar-se a redactar licitacions i concursos d’obra.

La realitat és que la reconstrucció l’hem poguda abordar fa relativament poc i de l’única forma que es pot fer: de la mà de les institucions i dels serveis públics. Perquè, efectivament, el poble ajuda el poble (com sempre ha passat) en els moments més crítics i difícils, i mai podrem agrair suficientment l’ajuda rebuda, però a l’hora de la reconstrucció han de ser les institucions i els serveis públics els que hem de liderar tot aquest procés.

Al nostre poble, a Picanya, vam poder obrir carrers, places, centres educatius, el centre de salut, comerços, centres esportius… d’una forma relativament ràpida i ja tenim en marxa projectes de recuperació (en uns ja tenim treballant les empreses adjudicatàries, altres aprovats, altres en procés d’avaluació per part dels diferents governs…) que suposaran una inversió que superarà els 72 milions d’euros.

No és fàcil gestionar de forma ràpida tot aquest volum d’inversió. Menys encara quan els mitjans tant humans com materials de l’Ajuntament són els mateixos d’abans de la dana o, fins i tot en el cas dels mitjans materials, molt inferiors. Cal destacar ací que totes les oficines municipals d’aquest Ajuntament, totes, per estar situades en planta baixa, foren afectades per la dana: unes (poques) van perdre mobiliari, ordinadors…, i altres, la gran majoria, foren completament destruïdes.

A Picanya, a l’Ajuntament de Picanya, com a molts altres ajuntaments, hem hagut de gestionar el desastre del desastre i donar resposta a una situació catastròfica des de la més absoluta precarietat. Aquest és un primer fet diferencial enfront del treball d’altres institucions i serveis; un altre és el contacte directe amb la ciutadania. La porta de l’Ajuntament ha estat, per a la nostra ciutadania, el primer punt on acudir per a absolutament tot, des d’aliments a informació, des de gestions administratives a atenció de necessitats bàsiques… Tot. Una emergència que es va poder atendre gràcies a l’abnegat treball dels treballadors i treballadores d’aquesta institució que, no ho podem oblidar, també eren, en la seua gran majoria, víctimes en les seues pròpies cases d’aquesta terrible catàstrofe.

Primers avanços

A hores d’ara podem parlar de certa normalitat als centre educatius i de salut, al comerç i al teixit industrial (cal, evidentment, més treball), i la recuperació del servei de metro per part de la Generalitat Valenciana ha estat una primera gran notícia. Com ja hem dit adés, tenim ja en procés d’obra instal·lacions com el Motor de Giner, l’aparcament públic, diferents oficines municipals, i el Govern Central està treballant a molt bon ritme en la reconstrucció dels ponts (quatre dels cinc que teníem van ser engolits per la riuada). Aquests ponts seran un bon exemple del que comentava d’aprofitar la reconstrucció per a buscar ser la Picanya del futur. Els nous ponts i passarel·les seran millors, més amples, amb vies separades per a vehicles, bicicletes i vianants… i estaran dissenyats per a resistir millor davant l’embranzida d’una possible nova dana.

Un altre exemple és l’escoleta infantil, que ha obert amb els murs exteriors reforçats, amb un projecte d’instal·lació de barreres antiinundacions i amb una nova escala exterior d’evacuació que permetria traslladar, en cas d’absoluta emergència, l’alumnat al sostre de l’edifici. Aquesta mateixa visió s’ha traslladat també a altres projectes de reconstrucció que ja hem presentat a les autoritats competents.

Pensar en el futur de forma diferent

Els nous ponts de què ja hem parlat també són bon exemple d’un altre aspecte clau: no podem tornar a la Picanya d’abans del 29 d’octubre. No podem fer com que no ha passat res o pensar, de forma innocent, que no tornarà a passar. En cada acció de reconstrucció hem d’incloure una nova visió de la nostra realitat. Hem de repensar, de la mà de tècnics, científics i persones amb formació i coneixement, com construïm i on construïm. El 29 d’octubre marca un punt d’inflexió no sols a Picanya sinó a totes les terres, a tots els pobles que es poden veure en una situació com la que hem viscut nosaltres, i en són moltíssims. Les advertències de la comunitat científica, eixes que com a societat hem d’escoltar necessàriament, són molt clares: es preveu que els episodis de climatologia extrema siguen més violents i més habituals. És un fet innegable.

No podem continuar sense escoltar aquestes advertències i la prioritat ha de ser, sense dubte, la seguretat de les persones. Cal un urbanisme adaptat a aquesta realitat més enllà de demagògies; cal fer un urbanisme responsable que situe la seguretat de les persones en el primer pla.

El que queda per davant

Queda per davant moltíssim treball. Especialment per a donar solucions efectives a les persones que han quedat en situacions més difícils, hem avançat molt, però queda encara molta feina per fer i tenim la ferma determinació de fer-la.

També ens queda molt en el terreny de la recuperació d’instal·lacions públiques. Per a la gran majoria ja tenim redactats els projectes de reconstrucció, uns projectes on hem de fer avançar aquestes instal·lacions i serveis, i no simplement recuperar el seu estat de 2024. Les instal·lacions i serveis públics han de tornar per a donar resposta a les necessitats dels pròxims anys i no per a respondre a necessitats ja superades. La piscina coberta, la biblioteca, un nou centre per a persones majors… han de ser instal·lacions que s’han de recuperar a futur. En eixa línia estem treballant i en eixa línia ens queda molt de treball per davant. La recuperació és una marató que hem de córrer a velocitat d’esprint. La ciutadania així ho demana i així ho hem de fer. Estem segurs que altres administracions també ho faran.

Som conscients que totes i tots voldríem que les solucions foren més ràpides, però la realitat és que venim d’una situació extraordinàriament complicada. Venim, segurament, de la pitjor catàstrofe natural de la història d’Espanya i, per tant, la recuperació mai serà tan ràpida com ens agradaria, però no hem de defallir, ens hi juguem el poble. Ens hi juguem el nostre futur.